Un dels efectes de la pandèmia menys visibles a ulls del ciutadà és l’augment de la despesa pública dels estats a arreu del món per afrontar tots els flancs d’una crisi d’arestes múltiples. Ajudes a empreses obligades a aturar la seva activitat, subsidis d’atur, ajudes a autònoms, fórmules com l’ERTO en el cas d’Espanya, vacunació gratuïta massiva, injeccions al sistema sanitari per afrontar la crisi sanitària… Tot plegat ha disparat els dèficits públics i també el volum de deute a uns nivells sense precedents i amb la previsió que continuïn augmentant. I és que a diferència de les crisis precedents, els Estats estan obligats a fer costat a les seves economies i ciutadans fins que es consolidi la recuperació sostinguda. De fet, Banc Central Europeu (BCE) estima que el dèficit en la Zona Euro es va situar en el 7,2% del PIB en 2020, “un dèficit enorme i impensable abans de la crisi (el 2019 el dèficit havia estat del 0,6% sobre el PIB), i el límit màxim establert per a un estat membre era del 3%, una regla disciplinària que ha quedat suspesa amb la pandèmia”, valora en conversa amb El MÓN la coordinadora acadèmica i professora de l’àrea de Finances a la UPF- Barcelona School of Management, Gemma Cid. I les previsions que fa l’organisme bancari per al 2023 situen el deute sobre el PIB en el 95%, molt per sobre de la referència màxima dels estàndards europeus, que són del 60%.
Per què la UE permet que aquesta disciplina salti pels aires amb la Covid-19 i no amb la gran crisi econòmica i financera del 2008? Gemma Cid assenyala dos factors: “La crisi econòmica té el seu origen en una causa no econòmica sinó sanitària, així que les institucions que avui permeten un important endeutament esperen que quan s’acabi la crisi sanitària les economies es recuperaran a gran velocitat. I en segon lloc, en aquesta crisi s’han vist afectats tots els països per igual, independentment de la seva situació econòmica prèvia. I encara més, s’ha pres una certa consciència que la crisi sanitària han de superar-la també tots els països, perquè no hi ha possibilitat de contenir-la mentre hi hagi països afectats”. Ara bé, Cid matisa que “amb la distribució desigual de les vacunes es torna a veure que cada país o zona lluita per ser els primers a superar-la i reactivar la seva economia i no pensa en global”.
Ara bé, perquè els estats puguin endeutar-se no n’hi ha prou amb el vistiplau de les institucions, cal el concurs de qui té els diners: “El que està permetent que els estats europeus puguin endeutar-se sense límit és la participació activa del BCE, mantenint uns tipus d’interès per sota de zero i comprant tot el deute que els països emetin mitjançant programes de compra de deute que es van augmentant quan així es precisa”, explica professora de l’àrea de Finances a la UPF- Barcelona School of Management, Gemma Cid.
Espanya arriba a la pandèmia amb una malaltia prèvia
En aquest context, l’Estat espanyol és un punt negre en l’economia europea. Ha polvoritzat les previsions de deute de la UE per al 2023 i les supera ja de llarg, amb un endeutament desbocat que ja és del 120% del seu PIB i amb la previsió de continuar augmentant. Una xifra que situa Espanya com el segon país del món que més s’ha endeutat el 2020, només superat per França i que trasllada l’Estat a un percentatge d’endeutament que només s’havia registrat l’any 1902.
I és que l’Estat ha arribat a la pandèmia amb un nivell d’endeutament ja desbocat, fruit dels sediments deixats per un model econòmic basat en el totxo i les infraestructures no rendibles. Com explica Gemma Cid, la situació d’Espanya amb l’endeutament ve de molt lluny: “A Espanya es partia d’un nivell de deute baix quan va començar la democràcia (7,25% del PIB), que va anar pujant en les diferents crisis fins que l’any 1996 era d’un 67,4%. Per entrar a la zona euro el 1997 es va haver de reduir fins al 60%, i ja amb la moneda única es va reduir més gràcies a la confiança dels inversors i els anys de bonança econòmica. Com els nivells de deute es mantenien o pujaven una mica però el PIB creixia molt, el percentatge de deute sobre el PIB va disminuir fins al 2007, arribant al 35,7% just abans d’esclatar la bombolla”.
Esclata la bombolla immobiliària i esclata la crisi financera internacional, una combinació explosiva a la qual s’hi sumen decisions preses per l’administració de l’Estat: “Comença a incrementar-se molt la despesa pública. Recordem el ‘Plan E’ per reactivar l’economia, que se sumava a les grans inversions en infraestructures no rendibles –estacions d’AVE, aeroports fantasma, carreteres buides, etc- la disminució d’ingressos públics amb menys impostos, grans dèficits any rere any, el rescat a la banca, el fons de liquiditat per les comunitats autònomes… Al final, el 2015 el deute supera el 100%.
Aquesta experta en finances públiques també apunta que en el cas d’Espanya, el fet que sigui el BCE qui compra tot el deute que cal als estats ha acabat convertint-se en un nou parany: “Abans Espanya havia de pagar molts interessos pel deute (la prima de risc), perquè els inversors entenien que era molt més arriscat prestar diners a Espanya que a Alemanya. Però sota l’empara del BCE Espanya s’ha pogut finançar a un tipus d’interès que no li correspondria, de manera que està anestesiada pel BCE, i quan l’anestèsia s’acabi, farà mal”. Sobretot, perquè com afegeix Cid, “Espanya pateix més que altres economies la pandèmia perquè la seva economia depèn encara massa del turisme i la construcció. Calen canvis estructurals cap a economies més productives que en un futur puguin pagar el deute que estem demanant ara”.
Menys totxo, menys despesa pública i més impostos
Preguntada per què pot fer l’Estat per controlar i reduir aquest endeutament, Gemma Cid reconeix que a hores d’ara només es pot pensar en el mitjà i el llarg termini: “Per sortir d’aquesta situació la forma més ortodoxa seria generant superàvits cada any per poder anar eixugant deute, cosa difícil en el curt termini degut a la pandèmia. Però en el mitjà termini passaria per fer aquest canvi estructural que ens permetés tenir creixements econòmics sans, no basats en una economia especulativa de construcció, tant per augmentar l’activitat i la recaptació com per disminuir l’atur i les necessitats d’ajuts”. Per contra, veu improbables solucions com una reestructuració del deute (una quita) o una etapa d’inflació, que és pràcticament impossible sota el paraigua del BCE, que justament té el mandat de controlar la inflació.
Finalment, Gemma Cid considera que els ciutadans estan “anestesiats” per l’actuació del BCE, que manté els tipus negatius i permet “endeutaments sense gairebé cap cost”. Mentre això segueixi així, afegeix, “el pagament d’interessos està controlat, o assumit, per les autoritats financeres”, però alerta que si el BCE canvia la seva política monetària i els estats han de renovar el deute a tipus més alts, “la factura d’interessos augmentaria molt i afectaria de forma clara els pressupostos públics amb retallades contundents”.
37 
