-“Mai no deixo propina, no hi crec”. Aquesta és la famosa frase amb què comença un dels diàlegs més ocurrents del cinema contemporani. La pronuncia el Senyor Rosa un dels protagonistes de Reservoir Dogs, un dels films més sublims de Quentin Tarantino. De fet, en va ser la seva primera gran producció. La frase enceta un debat entre els integrants d’un grup d’histriònics malfactors sobre la validesa i el valor de les propines. Una fogosa discussió entre el senyor Blau, Blanc o el Ros i el gran cap Joe posa al centre d’atenció una qüestió tradicional en les retribucions laborals de l’hostaleria. Un debat que ha arribat al Tribunal Suprem espanyol i que ha acabat amb els togats defensant, igual que els col·legues de feina del senyor Rosa, el valor legal de les propines. La polèmica, però, continua. Entre els magistrats també hi havia un senyor Rosa, el magistrat Ángel Blasco Pellicer, que opina que les propines poden ser eliminades per la patronal. Tarantino al Suprem.
Aquest mes de juliol, la sala IV del social del Tribunal Suprem va difondre una sentència del 17 de juny en què acordava “la nul·litat de la decisió d’una empresa de restauració de prohibir l’acceptació de propines dels seus clients en les cinc cafeteries que gestiona a Astúries”. Els magistrats van concloure que la retirada de les propines constituïa “una modificació substancial de condicions de treball” i que hauria d’haver seguit un altre camí que la decisió unilateral de l’empresa, és a dir, a través de l’article 41 de l’Estatut dels Treballadors. En definitiva, el Suprem conclou que “ni el caràcter extrasalarial de la propina ni la seva dependència de la voluntat de terceres persones impedeixen que la possibilitat de rebre aquestes liberalitats de la clientela es consideri com una veritable condició de treball”.
Però anem a pams. La història comença quan l’empresa SerUnión, que gestionava cinc cafeteries al Principat d’Astúries, la majoria en hospitals, va realitzar una auditoria interna. La investigació conclou que hi ha un problema amb “la gestió de l’efectiu” i la seva “traçabilitat”. A la vista d’això, la gerència va decidir “proscriure els pots de les propines”. L’empresa, el 5 de novembre de 2018 va comunicar a la seva plantilla que ja no era possible admetre propines. L’informe però, no acabava d’aclarir la relació entre el dret a la propina i la “gestió de l’efectiu”.
L’empresa tira pel dret i a partir d’aleshores als tiquets de caixa apareix la frase “no s’admeten propines”. Per més inri, pengen un rètol als establiments on s’hi pot llegir: “La nostra millor recompensa és que vostè torni a visitar-nos, per això no acceptem propina”. Els ànims s’escalfen, lògicament, perquè el personal fix obté de mitjana anual entre 90 i 100 euros l’any de les propines. Tot i els rètols, l’empresa comet un altra errada: no realitza cap notificació escrita als treballadors els termes previstos en la legislació vigent.
El sindicat CCOO va interposar un recurs contra aquesta escapçada de les propines que va arribar al Tribunal Superior de Justícia d’Astúries, que va decidir a favor de l’empresa. L’argument de la magistratura asturiana es basava en el fet que la “propina tenia un caràcter extrasalarial i tenia una ontologia libèrrima” i, per tant, no constitueix una condició de treball que per modificar-la s’hagi de subjectar a les regles de retribucions de l’Estatut dels Treballadors. L’argument no va convèncer ni el ministeri fiscal, que defensava la propina com una condició de treball.
Amb aquesta decisió, el sindicat va presentar recurs de cassació al Suprem. Els magistrats, en una interessant resolució, esmenen la plana al tribunal asturià. De fet, donen la volta com un mitjó als seus arguments i defensen a capa i espasa la propina com una condició laboral. La fiscalia també s’alia amb els treballadors i també al·lega que “la decisió empresarial d’impedir o prohibir les propines és una modificació substancial de les condicions de treball en el ram d’hostaleria i restauració que, com a tal, havia de seguir el procediment legalment previst per a la seva modificació”.
El Tribunal considera que tant el sindicat com la fiscalia tenen raó d’argüir que “la condició laboral existeix, però entesa com a tolerància empresarial al fet que la clientela aboni les propines”. “L’eliminació d’aquest guany per part de l’empresa constitueix un canvi rellevant, no tant en la seva dimensió econòmica (sempre incerta) sinó en aspectes referents al clima de treball i a l’existència d’estímuls o recompenses honorífiques“. De fet, arriba a apuntar que podria ferir l’honor dels treballadors. No obstant, el Suprem sí que reconeix el dret a prohibir les gratificacions de la clientela, però en ser una “recompensa moral” i en existir “una possibilitat de guany” no ho pot fer pel broc gros i ha de seguir les regles de la modificació de les condicions de treball.
Però, hi ha un magistrat que no ho veu igual. El senyor Rosa del Suprem és Ángel Blasco Pellicer que arriba a una altra conclusió. Considera que no calia que l’empresa acudís al camí prescrit a l’article 41 de l’Estatut dels Treballadors, perquè “fonamentalment, es tracta d’una condició de la relació amb els clients i perquè els efectes d’aquesta decisió sobre els treballadors fixos era d’escassa quantia i transcendència, cosa que impedia la seva consideració com a modificació substancial de les condicions de treball”. Ara bé, el magistrat també opina que no es pot matar tot el que és gras i si bé està d’acord que l’empresa tenia el dret a retirar les propines, hauria d’haver plantejat una “compensació”.
