Daniel Bofarull: “El decret d’habitatge només servirà per agreujar el problema”

Els considerats grans tenidors -tots aquells propietaris que disposen de més de quinze habitatges- enfronten un moment complicat. Des que el Parlament aprovés el nou decret d’habitatge, una allau d’administradors de finques i advocats estudien les conseqüències empresarials d’establir un lloguer social.

Aquesta llei, destinada a evitar desnonaments a les famílies en risc de perdre l’habitatge per impagament, contempla el lloguer social obligatori en el cas de grans tenidors, que no poden iniciar processos judicials sense haver-lo ofert prèviament. L’únic requisit per demanar un lloguer social és aconseguir un informe favorable dels serveis socials.

Així, a una família de tres membres de Barcelona que disposi d’uns ingressos anuals de 10.500€, no se li podrà demanar més de 73€ al mes en lloguer. En el mateix supòsit però amb una renda anual de 25.000€, els propietaris podrien arribar només fins als 250€/mes.

Daniel Bofarull és administrador de finques i economista. A la seva empresa, Finques Bosen, gestionen casos de propietaris que es veuran afectats pel nou decret d’habitatge. El Món es reuneix amb ell al seu despatx, al carrer Balmes.

Ser propietari de quinze pisos es pot considerar ser un gran tenidor?

No. Per mi un gran tenidor és aquell fons d’inversió o gran banc que té més de 500 pisos. En qualsevol cas, la meva es podria considerar una resposta subjectiva, però el que són objectius són els errors conceptuals de la llei. Poso tres exemples: primer, una societat patrimonial de tres germans que tingui quinze pisos es consideraria una “gran tenidora” malgrat que realment cada germà només té cinc pisos; segon, un propietari de quinze apartaments de 30 m2 a Cubelles o al Vendrell d’un valor global de 600.000€ és considerat gran tenidor mentre que un altre pot tenir deu mansions a l’Av. Pearson de Barcelona d’un valor de 6 milions d’euros cadascuna, fent un total 60 milions i no ser considerat com a tal tot i que el valor del seu patrimoni immobiliari és 100 vegades més gran; tercer, una persona pot tenir el seu patrimoni en forma de quinze pisos i un altre tenir el mateix però en altres tipus d’actius, fins i tot en accions de societats immobiliàries, i la llei només considera gran tenidor al primer.

Com pot afectar a un propietari estar obligar a tenir pisos amb lloguers per sota del preu de mercat que es poden prorrogar fins a 14 anys?

Durant els 14 anys que duri la confiscació de les seves propietats no podran  gaudir de les seves rendes -el lloguer social amb prou feines cobrirà les despeses-, ni podran hipotecar aquestes propietats o vendre-les perquè el seu valor haurà caigut en picat.

S’obliga a uns propietaris, que ja paguen els impostos de societats, d’IRPF i de patrimoni que els corresponen, a suportar una nova càrrega econòmica doblement injusta i possiblement inconstitucional. Per un costat, perquè a igual renda i patrimoni que altres contribuents, tenen una càrrega major; i, segon, perquè se’ls obliga a fer una tasca social que correspon a l’administració i que aquesta no ha fet tot i que ha tingut quaranta anys. Ni l’Estat, ni la Generalitat, ni l’Ajuntament de Barcelona han fet la seva feina i ara volen traslladar la responsabilitat a alguns propietaris particulars. Per posar només l’exemple de Barcelona, després de 40 anys, la majoria dels quals amb governs suposadament progressistes, la ciutat només disposa d’un 2% d’habitatge en lloguer social, quan Amsterdam compta amb un 48%, Berlín un 30%, Londres un 23% i París un 17%, segons dades de l’estudi ‘Polítiques comparades d’habitatge‘ de la professora Pilar Garcia-Almirall.

A Finques Bosen, la seva empresa, heu pres alguna decisió després de conèixer aquesta mesura?

Sí. Aconsellem als nostres clients que puguin veure’s afectats per la llei que reconfigurin en la mesura del possible la seva situació patrimonial a fi i efecte d’evitar la possible confiscació temporal de les seves propietats. Per exemple, als que sobrepassen aquest llindar de quinze, els recomanem  vendre dos o tres pisos per a no sobrepassar-lo. O, agafant l’exemple anterior de la societat patrimonial dels tres germans, aconsellem dissoldre-la i repartir els pisos.

En general, a mitjà i llarg termini aconsellem anar reorientant el seu patrimoni a un públic amb més poder adquisitiu, que estigui lluny de caure en emergència social. A curt termini, endurir els requisits d’entrada de nous llogaters exigint que presentin nòmines altes o avals. Tot mesures que, com es pot veure, a qui més perjudicaran serà a les persones econòmicament més febles.

Quin efecte econòmic tindria que, com no s’ha establert un límit d’habitatges que poden vincular-se a lloguers socials, tot el seu patrimoni quedés afectat?

Aquesta llei està tan mal feta en tants sentits que és ambigua i no posa límits clars al nombre o al percentatge de pisos que li podrien quedar afectats a un sol propietari. Per tant, poden ser tots, el que suposaria la ruïna total del propietari. La llei sí que estableix que no es considera “gran tenidor” a qui tingui un 15% d’habitatge en règim de protecció oficial. Però no queda gens clar si els pisos que entressin en lloguer social s’equipararien als de protecció social i quan s’arribés al 15% s’aturaria automàticament l’obligació d’oferir lloguer social. Seria lògic que fos així, però a vegades l’administració té tot menys sentit comú.

La llei tampoc diu res sobre els pisos amb lloguers de renda antiga, els quals poden tenir rendes per sota del lloguer social. Per posar un exemple, un propietari que tingui divuit pisos, tres dels quals de renda antiga amb uns lloguers fins i tot per sota de les rendes dels pisos de protecció oficial, arribaria a aquest 15%, però la llei en cap cas contempla explícitament aquesta situació i malgrat que aquest propietari ja té pisos amb rendes més baixes, injustament se’l consideraria un “gran tenidor” i estaria obligat a fer més lloguer social.

Aquesta llei és una solució al problema de l’habitatge a Catalunya o més aviat el contrari?

Totalment al contrari, ajudarà a agreujar el problema de l’habitatge a Catalunya.

Podria beneficiar transitòriament a una part de la població percentualment molt petita com és el col·lectiu okupa, siguin els que okupen per extrema necessitat, els okupes ideològics i, sobretot, les màfies de l’okupació.

Perjudicarà la immensa majoria de les parelles joves, les persones que vulguin llogar un pis soles, els pensionistes i, en general, a les famílies amb pocs recursos que busquen habitatge de lloguer a preu moderat, ja que disminuirà l’oferta d’habitatge assequible i, per tant, augmentaran els preus de lloguer a banda d’endurir-se les condicions econòmiques d’accés.

En definitiva, aquesta llei és totalment innecessària: primer, és injusta, ja que discriminarà a uns propietaris en concret que deixen de ser iguals davant la llei; segon, perjudicarà qui pretenia beneficiar, als arrendataris amb menys recursos; i tercer, deteriorarà greument el nostre estat de dret, ja que, per un costat, incentivarà les màfies de l’okupació i desincentivarà als propietaris a acudir als conductes legals en cas d’impagaments. Així, cada vegada més, es contractaran empreses privades especialitzades en la desokupació.

Nou comentari