Hi ha llocs al nostre planeta que simplement escapen del control dels vaixells científics. En els fiords de l’est de Groenlandia, el gel marí i una geografia extremadament complexa bloquegen qualsevol avanç (si, nosaltres també alucinamos pensant en com s’ho han de fer). Però on la tecnologia humana es queda curta, la natura troba una alternativa insòlita que acaba de sacsejar la comunitat investigadora internacional.
Sis narvals s’han endinsat en zones on cap embarcació podia arribar. Aquests animals han tornat a la superfície amb un botí de 2.060 medicions que confirmen el pitjor escenari possible sobre el futur climàtic del planeta.
La petjada d’una immersió extrema
Entre els anys 2017 i 2020, un equip científic va col·locar petits dispositius CTD sobre sis exemplars de Scoresby Sound. Aquests instruments registren conductivitat elèctrica, temperatura i profunditat per distingir les diferents masses d’aigua que ocupen l’oceà. Els sensors van romandre adherits durant períodes d’entre 85 i 332 dies, acompanyant els animals mentre creuaven canals coberts de gel.
Durant aquest temps, els narvals van realitzar infeccions que van superar els 1.500 metres de profunditat. (Una autèntica bogeria submarina si pensem en la pressió d’aquelles zones). Gràcies a aquest esforç biològic involuntari, els investigadors van aconseguir dades d’una regió que les campanyes oceanogràfiques tradicionals amb vaixells havien deixat pràcticament a cegues.
L’estudi publicat a Science Advances no es va limitar només a aquests registres recent obtinguts pels mamífers marins. La informació es va combinar amb més de 2.200 perfils històrics de la base de dades mundial del oceà, alguns d’ells recollits des de l’any 1891, per traçar una perspectiva temporal completa.
L’aigua atlàntica guanya terreny
La realitat que s’amaga sota els fiords orientals mostra una estructura en capes molt clara. A la superfície domina l’aigua polar procedent de l’Àrtic, molt més freda i amb menys salinitat, mentre que per sota circula l’anomenada aigua intermèdia atlàntica, caracteritzada per ser sensiblement més càlida i salada.
Els models analitzats demostren que aquesta segona capa s’està fent cada vegada més gruixuda mentre que la cobertura d’aigua polar retrocedeix de manera constant. De fet, a la conca de Blosseville, la influència atlàntica ja domina clarament per sota dels 250 metres de profunditat.
El descobriment no és només que l’aigua càlida arribi a la costa, sinó que avança 300 quilòmetres terra endins fins a les glaceres.
Entre 1960 i 2021, les temperatures de les masses d’aigua situades per damunt dels 500 metres van augmentar al voltant de 0,047 graus centígrads anuals. Aquest increment sostingut explica com el corrent pot recórrer quilòmetres a través dels canals profunds de Scoresby Sound sense refredar-se pel camí.
L’impacte directe sobre les glaceres
Quan aquesta aigua temperada entra en contacte directe amb els frentes glaciares, transporta una quantitat enorme de calor cap al gel situat just sota la superfície. Aquest procés dispara el deshielo submarí, desestabilitza la formació i accelera de manera dràstica la pèrdua de massa de les glaceres.
La importància d’aquesta revelació radica en la seva capacitat per millorar els models climàtics actuals. La pèrdua de gel a Groenlandia no només eleva el nivell del mar de forma global, sinó que introdueix quantitats massives d’aigua dolça a l’oceà, alterant la circulació marina molt més enllà dels límits de l’Àrtic.
Tal com detalla la Universitat de Copenhague, els narvals han resolt un dels punts cecs més grans de l’oceanografia moderna. Allà on la barrera de gel i la manca de visibilitat aturaven els vaixells, els animals van continuar nedant per assenyalar quin camí segueix el canvi climàtic al nostre entorn.
Fins a quin punt podrem predir aquest avanç si els principals indicadors depenen de la fauna salvatge?
