Vivim en una cursa constant on el rendiment i la rendibilitat s’han convertit en les úniques mètriques de la nostra existència. Ens sentim atrapats en una espiral on cada acció ha de ser útil, cada segon productiu, i el valor personal es mesura per la nostra capacitat de “fer”. Però, què passaria si la veritable solució per alliberar-nos d’aquesta pressió no fos fer més, sinó tot el contrari: dubtar-ho tot?
Aquest interrogant, aparentment modern, troba una resposta sorprenent en un pensador del segle XVII. La seva màxima, adaptada a la nostra era, esdevé una eina poderosa per desmuntar la lògica que avui domina cada racó de la nostra vida. Prepareu-vos per repensar la vostra pròpia existència.
El filòsof Darío Sztajnszrajber ha capgirat la cèlebre frase de René Descartes, “Penso, aleshores existeixo”, donant-li una nova profunditat que ressona amb la nostra realitat. Segons Sztajnszrajber, la clau no és només pensar per existir, sinó entendre que fins i tot el no-pensar ens valida: «Si no penso, llavors m’adono que he d’estar existint, perquè si jo no existeixo, no penso». Aquesta reinterpretació desafia la lògica de la utilitat que ens consumeix, oferint una via d’escapament inesperada.
La filosofia com a escut contra la utilitat
Per a Sztajnszrajber, la filosofia no és un luxe intel·lectual, sinó una arma essencial per qüestionar la lògica de la utilitat que impregna la nostra societat. En un món obsessionat amb el que “produeix” i el que “rendeix”, l’acte de dubtar o simplement de prendre distància de les nostres accions quotidianes és ja, en si mateix, un desafiament radical. El ser humà modern ha prioritzat la productivitat per sobre de qualsevol altre aspecte de la vida, i això té un cost invisible per a la nostra llibertat.
L’origen de la disciplina filosòfica, segons aquest pensador, rau precisament en el moviment on l’ésser humà es distancia de les seves pròpies accions i es veu a si mateix actuant. (Sí, nosaltres també al·lucinem amb la profunditat d’aquesta idea). Aquest distanciament és el que permet una mirada crítica, una autèntica llibertat davant les exigències constants del “rendir” que ens asfixien en el nostre dia a dia. És un acte de desobediència intel·lectual.
A mi m’agrada moltes vegades rendir-me, al revés, no estar en procés de veure quant rendeixo, sinó rendir-me en el sentit del que avui moltes vegades s’anomena aquesta espècie com de filosofia de l’escapament.
Aquesta filosofia de l’escapament implica sortir-se dels llocs comuns i de les expectatives socials que constantment esperen de nosaltres un cert nivell de rendiment. És una solució definitiva per a aquells que senten la càrrega de la pressió constant per ser productius, per encaixar en un motlle preestablert. Sztajnszrajber ens convida a qüestionar aquestes premisses i a trobar la nostra pròpia definició de valor, més enllà de l’estricta utilitat.
El perill de les veritats fàcils
La recerca de la veritat, un altre dels grans pilars filosòfics, també es veu alterada en l’era actual. Existeix una diferència abismal entre les veritats quotidianes —fins i tot les científiques, més preocupades pel “com”— i les veritats ontològiques, que aborden l’essència del “què”. En el nostre món de sobreinformació i, paradoxalment, de desinformació, aquesta distinció és més crucial que mai per al nostre benestar col·lectiu.
El fenomen de la postveritat és un error col·lectiu que il·lustra perfectament aquest desequilibri. Davant la complexitat dels fets, moltes persones prefereixen notícies que validin els seus prejudicis preexistents, en lloc de dades comprovables. Això xoca frontalment amb la definició aristotèlica de la veritat, que la relaciona amb la correspondència entre el llenguatge i la realitat. (Quina pena que hàgim oblidat aquesta lliçó tan bàsica). Aquesta perillosa tendència ens allunya de la capacitat de pensar críticament i ens fa vulnerables a qualsevol manipulació.
La felicitat més enllà del guió
I què passa amb la felicitat? Sztajnszrajber rebutja les fórmules estandarditzades de benestar que ens bombardeja constantment la publicitat i el món del consum. Inspirant-se en figures com Epicur i la idea d’ataràxia, identifica la tranquil·litat com el veritable refugi davant les dependències del consum descontrolat i un sobrecuidado obsessiu. La felicitat autèntica no es compra ni es mesura en objectes, sinó en la capacitat de viure d’acord amb el propi desig més profund.
Per a Sztajnszrajber, la felicitat té a veure amb poder plasmar el seu desig en la seva vida, i com que ell fa filosofia, el seu desig és el desig pel saber. «Estar tot el temps elucubrant aspectes que fan a la realitat. Em fa molt soroll consumir la realitat tal com me la venen». Aquesta afirmació és una advertència fonamental per a tots nosaltres. El seu plantejament ens urgeix a qüestionar les narratives prefabricades que se’ns imposen sobre què hem de voler, sentir o pensar.
Ens trobem en un moment imprescindible per desconnectar de la lògica del rendiment i reconectar amb el dubte, amb la reflexió, amb la nostra pròpia capacitat de qüestionar. La filosofia, reinterpretada, ens ofereix una solució oculta per reprendre el control del nostre propi pensament i, per tant, de la nostra existència. No esperis que la vida et vengui la felicitat en una pastilla; comences a pensar per tu mateix, ja.
