Hi ha moments a la història on el destí d’un imperi sencer depèn d’una sola decisió personal. A mitjans del segle IV, l’Imperi Romà caminava per la slima corda d’una profunda crisi religiosa que amenaçava amb esquinçar-lo des de dins. (Sí, nosaltres també alucinem amb com de ràpid poden canviar les creences d’una societat sencera). Per una banda teníem els cristians, que guanyaven terreny i adeptes de manera imparable, i per l’altra els pagans, disposats a defensar a capa i espasa la vella religió dels déus olímpics que havia vist créixer Roma.
L’home assenyalat per capgirar aquesta situació va néixer a Constantinopla l’any 331 d.C i portava un cognom que pesava com una llosa. Juliano II pertanyia a la mateixa família de Constantino, la dinastia que havia patit una sagnant purga després de la mort del primer emperador cristià. Ell i el seu germà Galo van ser els únics supervivents d’aquella massacre familiar que va marcar per sempre el seu caràcter i la seva visió del poder polític.
La supervivència a la frontera i el salt al poder
El futur emperador va rebre la protecció del seu prim Mir Constanci II, qui li va encomanar una missió que molts consideraven una sentència de mort en vida. El 355 d.C, Constanci II el va enviar a defensar les perilloses fronteres occidentals al limes germanicus, creient sincerament que el jove i inexpert aristòcrata no tornaria amb vida d’aquell destí inhòspit. Però la realitat va ser ben diferent gràcies a la seva astúcia militar.
La seva intel·lectuallitat i capacitat tàctica van bastir per frenar les constants incursions de bàrbres com els francs, burgundis i alamanes que assetjaven la Galia. Aquells èxits inesperats van provocar que les legions del Rin aclamessin a Juliano com Augusto l’any 361, donant el tret de sortida a una guerra civil contra Constanci II que finalment no es va arribar a lliurar per la mort prematura del seu rival.
Ens oblidem massa sovint que la història de Roma no va ser només una successió de victòries militars, sinó un pols constant per controlar el pensament i la fe de milions de persones.
La guerra oberta contra la moral cristiana
Amb el camí lliure per governar, el nou mandatari tenia molt clar quin era el seu principal enemic a batre. Juliano estava convençut que el cristianisme era el veritable causant de la degeneració moral i la rampant corrupció que lastrava l’administració de l’imperi des de feia dècades. (A vegades oblidem que la política i la religió han anat sempre de la mà en la lluita pel control social).
Per marcar distàncies amb els seus predecessors, va rebutjar el títol de dominus i va recuperar l’antic títol republicà de cónsul, enviant un missatge claríssim a la classe dirigent. Va apostatar obertament del cristianisme en el qual havia estat batejat, es va fer dir heleno i va ordenar la reconstrucció del Templo de Jerusalén per guanyar-se el suport dels jueus en els seus plans contra Pèrsia.
Mesures dràstiques i intolerància religiosa
La seva ofensiva legislativa no es va quedar només en gestos simbòlics o aliances estratègiques amb tercers. Juliano va prohibir taxativament als cristians impartir lleccions o dedicar-se a l’ensenyament dels seus textos sagrats, mentre blindava la protecció dels temples pagans i de la històrica Academia de Atenas.
En una carta al seu mestre Máximo de Éfeso, el mateix emperador va deixar per escrit el seu orgull per haver recuperat els tradicionals sacrificis de les hecatombes en honor als déus olímpics. Curiosament, la seva política de llibertat de cultes es va nodrir de la pròpia intransigència existent entre els diferents corrents cristians, com ara el enfrontament sagnant entre arrians i ortodoxos a la ciutat d’Alexandria.
La caiguda a terra estrangera
Després de dos anys intensos dedicats a transformar l’estructura ideològica de l’imperi, el jove emperador va decidir que era el moment de mirar cap a l’exterior. L’any 363 es va sentir prou fort per emprendre una ambiciosa campanya militar contra el gran enemic històric de Roma, els perses sasánides, avançant amb fermesa fins a les portes de Ctesifonte.
Però la resposta del rei persa Sapor II va ser una guerra de terra cremada, destrossant collites i enverinant els manantials per esgotar moralment a les tropes romanes. Durant una d’aquelles escaramuzes al front, un genet persa va aconseguir ferir de mort l’emperador amb la seva llança, posant fi a la seva vida a la tenda de campanya amb només trenta-dos anys. La llegenda cristiana posterior va convertir aquell cop de llança en una intervenció divina, tancant per sempre el darrer capítol del paganisme al tron imperial.
Queden pocs testimonis d’aquell intent desesperat per girar la roda de la història en direcció contrària. Som nosaltres, avui dia, capaços d’imaginar un món on el curs de la nostra civilització hagués depès d’una sola estocada a les sorres de Mesopotàmia?
