La imatge que teníem dels neandertals ha estat, durant molt de temps, la d’una espècie humana que dominava la pedra. Ens els imaginàvem fabricant eines robustes, caçant amb habilitat i habitant coves, sempre amb la pedra com a material estrella. Però, què passaria si aquesta visió fos només una part de la història? I si el seu món fos molt més complex i sofisticat del que mai hem gosat imaginar?
Un nou estudi liderat per científics catalans està a punt de fer-nos replantejar absolutament tot el que crèiem saber sobre ells. Han destapat un secret que ha romàs ocult durant milers d’anys: els neandertals no només treballaven la pedra, sinó que eren autèntics mestres fusters, capaços de crear objectes d’una precisió sorprenent. Aquesta revelació és definitiva i canvia el paradigma completament.
L’estudi, encapçalat per Palmira Saladié, investigadora de l’IPHES-CERCA i professora a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, ha culminat quaranta anys de feina incessant. Ha reunit la mostra més gran de restes de fusta neandertals mai obtinguda, desenterrada al jaciment barceloní d’Abric Romaní. Els seus resultats, publicats a la prestigiosa revista Science Advances, ens parlen d’una tecnologia avançada que utilitzava la fusta de manera habitual per a una varietat d’usos que fins ara no podíem ni sospitar.
L’enginy neandertal més enllà de la pedra
Penseu-hi per un moment: durant dècades, la majoria de les nostres reconstruccions de la vida neandertal s’han basat en les eines de pedra i les restes òssies, simplement perquè aquests materials es conserven millor al llarg del temps. La fusta, en canvi, es desintegra amb facilitat, deixant un buit immens en el nostre coneixement. Això ha provocat una imatge esbiaixada de la seva tecnologia i capacitats (un autèntic error de perspectiva, la veritat).
Però ara, gràcies a l’excepcionalitat d’Abric Romaní, tenim una solució. El carbonat càlcic del jaciment ha actuat com un escut protector, cobrint els objectes de fusta i creant motlles de tova carbonatada. Quan la fusta es va descompondre, va deixar enrere una “empremta” perfecta de la seva forma original. Això ens ha permès recuperar 597 restes de fusta de setze nivells arqueològics diferents, amb una antiguitat que oscil·la entre els 62.000 i els 40.000 anys.
Veure ara aquestes restes és com obrir una finestra a una part del món neandertal que normalment ens era invisible. La imatge que teníem no estava completa, però ara comencem a entendre millor la seva vida quotidiana.
Aquest troballa és un autèntic cop de puny a la taula. Demostra que els neandertals no eren només “homes de la pedra”, sinó que dominaven una tecnologia diversa i complexa. Fabricaven grans llances de fusta de fins a 2,45 metres de llarg (algunes trobades al costat de restes de cérvol, cosa que suggereix un ús en la caça de proximitat), utilitzaven l’escorça dels arbres per fer safates i recipients, i fins i tot construïen i condicionaven els espais on vivien amb aquest material. Aquesta versatilitat amb la fusta era, per a ells, un recurs imprescindible.
L’Abric Romaní: un pis pilot neandertal a Capellades
Aquesta descoberta no és un cas aïllat, però sí que és d’una magnitud sense precedents. Si bé ja sabíem de l’ús de la fusta per part dels neandertals en altres jaciments (com els de Schöningen i Lehringen a Alemanya, que ja ens havien donat algunes pistes), l’Abric Romaní és únic per la quantitat i la continuïtat de les mostres. Per primera vegada, podem seguir la presència d’aquest material al llarg de milers d’anys i en successives ocupacions d’un mateix espai. És com tenir un registre històric continuat de la seva artesania.
La Palmira Saladié ens ho explica amb una passió palpable: “L’aspecte més extraordinari de l’Abric Romaní és que podem veure coses que habitualment desapareixen”. Tenim les llars de foc, les eines de pedra, els animals que van processar… i ara, la fusta. Això ens permet entendre no només què feien, sinó també “com organitzaven l’espai en què vivien, gestionaven el foc i els recursos, i desenvolupaven les seves activitats quotidianes”. (Sembla que estiguem davant d’un autèntic pis pilot neandertal, una rèplica gairebé perfecta de la seva llar).
Aquesta investigació és el resultat de l’esforç col·lectiu de més de mil investigadors durant quaranta anys. És una fita que ens permetrà reescriure una part crucial de la història de l’evolució humana.
L’equip darrere d’aquesta gesta arqueològica inclou més de mil investigadors i estudiants que han passat per l’excavació des de 1983. Institucions com la Universitat de Barcelona, la UNED, la Universitat Autònoma de Madrid, la Université de Bordeaux o la University of Lancashire han participat en aquest projecte monumental. Aquesta implicació massiva és el que ha fet possible desenterrar i interpretar aquests tresors ocults. (Un treball de formiga que ha donat fruits de gegant, sens dubte).
Els misteris que encara ens queden per resoldre
Però la ciència, com bé sabem, és un camí sense fi. Com diu la mateixa Saladié, “cada resposta obre nous interrogants”. Un d’aquests misteris gira al voltant d’un objecte singular trobat al jaciment: una mena de maça, fabricada a partir d’una sola peça de fusta, amb estries longitudinals que evidencien un modelat deliberat. Va ser un utensili de caça? Un instrument de percussió? O potser un element amb un significat simbòlic o social? El seu veritable propòsit encara és un enigma.
Encara ens queda molt per aprendre sobre com s’organitzaven, com transmetien els coneixements, com es relacionaven entre grups o fins a quin punt existien diferències culturals entre les seves diverses poblacions. Aquest estudi ha obert una porta, però el camí per desxifrar tots els secrets de la vida neandertal és llarg i apassionant. (Estem davant d’una aventura científica que promet més sorpreses en el futur).
El que sí és clar és que la nostra visió dels neandertals ha de canviar per sempre. Ja no podem pensar en ells només com a simples “homes de les cavernes”. Gràcies a aquesta investigació imprescindible, sabem que eren artesans hàbils, innovadors i capaços d’adaptar-se al seu entorn amb una intel·ligència que a nosaltres, avui dia, ens continua meravellant. La propera vegada que sentiu a parlar dels nostres avantpassats, recordeu que la història està en constant reescriptura. I avui, ens hem emportat una lliçó magistral.
