Imagines un desert que viu de les glaceres? Més sorprenent encara, imagines que algú decideix crear-ne una d’artificial amb les seves pròpies mans? Sembla la trama d’una pel·lícula de ciència-ficció, però és la realitat que ha transformat la vida de milers de persones en un dels llocs més àrids del planeta. Una solució enginyosa, nascuda de la necessitat més bàsica: l’aigua.
Però, com es construeix una glacera al bell mig d’un desert, desafiant les lleis de la natura i els cicles estacionals? La resposta a aquesta qüestió, que molts consideraven impossible, va arribar de la mà d’un enginyer que va veure més enllà dels límits. El seu secret va obrir la porta a l’agricultura on abans només hi havia sequedat.
L’any 2013, Sonam Wangchuk, un enginyer indi, va idear una innovació definitiva: la glacera artificial, o “estupa de gel”. Aquesta tècnica, que es basa en la creació de cons de gel gegants, va néixer per afrontar un dels majors reptes del fred desert de Ladakh, al nord de l’Índia. Allà, on les precipitacions anuals no arriben als 50 mm, el 80% dels agricultors depèn directament de l’aigua que prové del desglaç de les glaceres naturals. (Sí, nosaltres també al·lucinem amb aquestes dades).
La clau d’aquesta solució resideix en el fet que el desglaç natural de les glaceres no comença fins al juny o juliol, un període massa tardà per a la sembra, que idealment s’hauria de fer a l’abril o maig. Paradoxalment, els rierols de Ladakh baixen plens a l’hivern, quan ningú pot aprofitar aquesta aigua. Aquesta era una gran oportunitat oculta, un recurs desaprofitat que Wangchuk va saber canalitzar.
La idea no va sorgir del no-res. Abans de Wangchuk, a finals dels anys 80, l’enginyer Chewang Norphel ja havia intentat desviar aquests rierols cap a zones d’ombra, construint murets de pedra per congelar l’aigua en làmines fines. Aquest mètode, que va tenir èxit en llocs com Phuktsey, on va abastir unes 700 persones, tenia un error: requeria ombra i una alçada considerable, cosa que en feia difícil la generalització. Wangchuk va agafar aquest llegat i el va portar un pas més enllà amb una idea revolucionària.
La revolució de les estupas de gel
Wangchuk va proposar deixar d’estendre el gel i començar a apilar-lo. El seu mètode crea cons de gel que, gràcies a la seva pròpia estructura vertical, exposen molta menys superfície al sol en comparació amb les làmines o piscines poc profundes. Això significa que el desglaç es retarda de manera significativa, permetent tenir aigua disponible exactament quan és més necessària per als cultius. És un autèntic truc d’enginyeria climàtica.
L’enginyeria de l’aigua és una lluita constant de la humanitat contra la natura, però també una prova de la nostra capacitat d’adaptació. Si podem crear glaceres al desert, què més som capaços de fer?
El prototip d’octubre de 2013 va ser la prova de foc. Aquesta primera estupa de gel, de sis metres d’alçada, va aconseguir emmagatzemar uns 150.000 litres d’aigua i va romandre congelada fins al 18 de maig. Un èxit que va demostrar el potencial d’aquesta innovació imprescindible, i que avui dia ha escalat fins a abastir desenes de pobles. El director del projecte, Nishant Tiku, ha confirmat que ja han aconseguit emmagatzemar més de 67 milions de litres en 24 aldees diferents. És una xifra colossal que ja està canviant el paisatge i l’economia local.
Un futur incert per a un projecte vital
L’abast del projecte és indubtablement gran per a un assentament individual, però la regió de Ladakh té al voltant de 300.000 habitants. Això ens fa preguntar-nos si aquesta solució és suficient per a les necessitats globals. El seu impacte viral ha estat innegable, però el futur d’aquesta iniciativa no està del tot clar. La informació disponible apunta a un futur ple d’obstacles per a Wangchuk, amb mencions a una detenció de 170 dies entre 2025 i 2026, acusat d’incitar protestes que van resultar en la mort de quatre persones. Ell ho nega, però l’administració de Ladakh ja ha retirat el suport a altres de les seves iniciatives.
Aquesta situació projecta una ombra sobre la continuïtat d’un projecte tan vital. Veurem si aquesta glacera artificial, que ha estat una font de vida, pot superar també les turbulències humanes i polítiques. És un recordatori potent de com la innovació i la perseverança són crucials per afrontar la crisi de l’aigua, una lluita que continua als deserts de l’Índia i arreu del món. Perquè, al cap i a la fi, l’aigua és el que ens manté vius, veritat?
