Arturo Pérez-Reverte no és només un dels escriptors més reconeguts i admirats del panorama literari actual; s’ha convertit en una veritable icona, un referent cultural que molts segueixen amb atenció. La seva autoritat, tant en la ficció com en l’opinió pública, és inqüestionable, però hi ha un secret ocult darrere d’aquesta figura tan influent que potser desconeixies. Els orígens de la seva forta personalitat i la seva visió del món són molt més sorprenents del que sembla a primera vista.
Què va modelar la ment d’aquest mestre de la narració i el pensament crític?
Amb 74 anys, el mateix autor ha obert la porta a la seva intimitat, revelant les arrels profundes que el defineixen: va néixer en un port, prové d’una família de mariners, i, per damunt de tot, se sent profundament mediterrani. Aquesta confessió és la clau definitiva per comprendre la seva obra i la seva manera d’estar al món, una revelació que ens connecta amb la seva essència més pura. És la peça que faltava per completar el puzle de la seva genialitat.
Aquest secret de la seva formació ens transporta a un passat que ja no existeix. La seva infància va transcórrer a Valle de Escombreras, un poble fantasma que va fer història en ser el primer a albergar una refineria de petroli a la península Ibèrica, de la mà de l’empresa REPESA. Aquest assentament, que va tenir vida entre els anys 50 i 60, va acollir més de 3.000 persones, convertint-se en un experiment sociològic sense precedents, tal com ell mateix va explicar en una de les seves cèlebres columnes per a ‘XL Semanal’. (Nosaltres també ens preguntem com devia ser allò de viure en un lloc així, ple d’històries úniques).
L’interessant d’aquest poblat és que treballadors de diferents estrats, des de directius fins a obrers, compartien amb equitat tots els serveis bàsics i d’oci. Comerços, escola, església, casino, cinema, transport i instal·lacions esportives eren comuns per a tothom. Aquesta conveniència forçosa, on les diferències socials es diluïen en la quotidianitat de manera inesperada, va crear un teixit social particularment ric i complex, molt diferent del que es vivia a la resta d’Espanya en aquella època convulsa.
Em sento més a casa en un cafè de Beirut, d’Istanbul, de Sicília, de Cartagena o de Tunísia, que a Rotterdam, a París, a Londres o a Nova York. El Mediterrani és la meva llar.
Pérez-Reverte recorda amb nostàlgia aquella època, descrivint-la com un autèntic “paradís” on tot semblava possible. Els nens, independentment de la posició social dels seus pares, creixien junts, jugaven en colla per camps, muntanyes i la vora del mar, i anaven al mateix col·legi de primària. Aquest entorn, on es van forjar els primers jocs, els primers amors i les primeres aventures, va ser fonamental per al seu desenvolupament personal i intel·lectual.
Va ser allà, en aquell poble singular que ja no existeix, on el futur escriptor va començar a entendre les complexitats de l’ésser humà, la convivència i les dinàmiques socials que tan bé ha sabut plasmar a les seves obres. És la base oculta de la seva perspicàcia i la seva profunda comprensió de la condició humana. Aquesta experiència primerenca és una de les claus ineludibles per desxifrar la seva narrativa.
La seva vida al costat del mar
Aquest arrelament al mar i a la vida portuària va marcar la seva ànima amb un “gen aventurer” que mai l’ha abandonat. Des de jove, les travessies marines, ja fos a bord de petroliers o del seu propi veler, van ser una constant en la seva vida. Com ell mateix explica, durant 21 anys va viure “en la isla de los piratas”, una experiència que, tot i ser diferent del que imaginava, li va servir de font d’inspiració inesgotable per a les seves novel·les. Cada viatge, cada port, ha anat deixant la seva empremta, enriquint la seva perspectiva i la seva manera d’entendre el món.
Això ens fa reflexionar sobre com les nostres pròpies vivències, sovint inesperades i plenes de girs, es converteixen en el nostre tresor més gran, en la matèria primera de qui som i del que podem arribar a ser. Aquest sentiment de pertinença al Mediterrani és tan fort que Pérez-Reverte confessa sentir-se més a casa en un cafè de Beirut, Istanbul, Sicília, Cartagena o Tunísia que a ciutats com Rotterdam, París o Nova York. L’ànima del mar el crida constantment.
Un retorn constant a l’origen
Aquesta connexió amb el Mediterrani no és només geogràfica; és una qüestió d’identitat profunda i de sentiment de pertinença. De tots els seus viatges, hi ha un país que sempre l’ha acollit amb els braços oberts: Itàlia. Allà, diu, “no estoy solo nunca, aunque sea tomando café o mirando a la gente me siento acompañado”. Aquest sentiment de companyia i familiaritat el fa tornar sempre que pot, tot i que cap lloc pot competir amb la crida del seu propi mar.
Com ell mateix expressa amb una saviesa que transcendeix, “uno intenta regresar allí donde fue feliz, allí donde proviene, como volver al hogar para morir”. Aquesta frase, plena de melancolia i urgència, ens revela la necessitat universal de reconnectar amb les nostres arrels, amb aquells llocs i moments que ens van formar. És un viatge de tornada que tots, d’una manera o altra, hem de fer.
Entendre d’on ve un gegant literari com Arturo Pérez-Reverte és més que una simple anècdota; és una oportunitat única per comprendre millor la saviesa, la força i la profunditat que destil·la en cada una de les seves paraules. Aquesta lectura no només t’ha revelat un secret vital del mestre, sinó que t’ha donat una nova clau per gaudir de la seva obra amb una perspectiva molt més rica. Ara, la seva veu sonarà diferent.
