La sorruda necròpolis de Saqrra, situada al sud de El Caire, continua amagant secrets mil·lenaris que sacsegen tot el que sabíem sobre el passat. Un grup d’arqueòlegs ha aconseguit reconstruir part de la història d’un personatge absolutament privilegiat de l’antic Egipte anomenat Khuwy. Va viure durant la V dinastia, una època en què els faraons aixecaven complexos piramidales immensos i l’administració controlava pràcticament tots els recursos del territori. (Sí, nosaltres tampoc deixem d’alucinari amb la magnitud d’aquella època).
La troballa no ve sola, sinó que amaga un detall clau que canvia la perspectiva dels investigadors. L’egiptóloga Hana Vymazalová, pertanyent a la Universidad Carolina de Praga, ha analitzat a fons un conjunt d’inscripcions jeroglífiques recuperades durant les excavacions a la zona. Aquests resultats acaben de veure la llum a través de The Journal of Egyptian Archaeology, revelant aspectes fins ara desconeguts sobre la vida de Khuwy i les seves autèntiques relacions amb la monarquia regnant.
Els fragments de caliza que reescriuen el relat
La sepultura original del dignatari es trobava en un indret reservat estrictament a l’entorn de la cort. L’estructura comptava amb un revestiment de pedra caliza blanca de gran qualitat, mentre que les cambres subterrànies guardaven una decoració excepcional. Tot i això, el pas del temps i l’acció dels lladres van destrossar bona part del conjunt monumental. Van ser precisament els escombros propers a la capella funerària els que van retornar un bocí de memòria històrica.
Els investigadors van recuperar vuit fragments de caliza amb restes d’escriptura jeroglífica. El bloc més gran, amb una longitud de 110 centímetres, mostrava catorze columnes de signes i un parell de línies horitzontals molt castigades. L’estat de conservació era tan delicat que gran part de les paraules resultaven il·legibles a primera vista. No obstant això, l’anàlisi detallada ha permès avançar cap a la comprensió d’un relat personal que no té pèrdua.
Les inscripcions funeraries no buscaven només identificar el difunt, sinó defensar una conducta moral irreprochable davant la societat i els déus.
Aquests jeroglífics guarden connexions directes amb la conducta del propietari i els preparatius del seu propi enterrament. En una etapa molt primerenca del seu desenvolupament, aquest tipus de textos construïen una imatge pública fonamentada en la rectitud. Una de les frases conservades detalla de manera explícita que el protagonista mai es va apropiar dels béns d’altres persones, un tret que connecta directament amb les biografies ideals de l’època.
El concepte de justícia i l’ombra de la reialesa
Tot aquest entramat de valors girava al voltant del concepte de maat, la noció egípcia de justícia, veritat i ordre que havia de guiar tant la conducta individual com el funcionament de tot l’estat. Aquesta inscripció destaca precisament per la seva antiguitat, podent tractar-se d’un dels testimonis més precoços d’una fórmula autobiogràfica que guanyaria un pes monumental en etapes posteriors de la cultura del Nil.
Però el més sorprenent de la investigació és la identificació clara de dos noms reals entre els trossos de pedra analitzats. Un pertany al faraó Dyedkara i l’altre fa referència a la seva esposa, Setibhor. Trobar el nom de tron del sobirà en un text privat d’aquell període suposa una excepció respecte a l’ús habitual del nom d’Isesi, la qual cosa reforça la importància de la posició de Khuwy.
La presència d’aquests noms suggereix que el text descrivia possibles concessions atorgades per la parella real, incloent privilegis relacionats amb la pròpia sepultura o amb el manteniment dels rituals. De fet, la decoració de la capella ja mostrava representacions de propietats funeràries vinculades a tots dos, mentre que el sarcòfag apunta directament a la feina d’un taller real.
La lluita contra l’oblit etern
Assegurar la vida després de la mort requeria molt més que una bona tomba. Els antics egipcios necessitaven un flux constant d’ofrendes i la dedicació de sacerdots especialitzats per evitar que el record s’esvaís. Les referències trobades als fragments apunten que el propietari va voler deixar ben fermat com s’havia de gestionar tot aquest engranatge de caràcter religiós i administratiu.
Tot i que el sarcòfag original va quedar pràcticament destruït i ara només en resta una cantonada, la informació recuperada obre una finestra fascinant. Aquestes evidències mostren com els alts càrrecs van començar a utilitzar els murs de les seves pròpies tombes per projectar el prestigi i el llegat que volien deixar a les generacions següents. (El nostre bolsillo no pateix per això, però la curiositat històrica ens atrapa de ple).
La recerca no pot completar el trencaclosques de tota una vida ni detallar la llista exacta de favors rebuts des de palau, però sí que assenyala un camí inexplorat fins ara. Si la pròxima excavació a Saqqara torna a sacsejar els llibres d’història amb aquesta facilitat, val més no desenganxar-se de la pantalla per veure quina és la següent sorpresa que ens regala la sorra del desert.
