Hi ha escenaris subterranis que funcionen com autèntiques càpsules del temps, amagatalls geològics on la història més remota s’ha conservat pràctica i intacta durant milers d’anys sota terra. Això és exactament el que va passar en una cavitat de Cantàbria, un espai tancat a pany i forquet que ara ens permet mirar cara a cara els costums dels nostres avantpassats més antics. (Sí, nosaltres també alucinem amb el nivell de detall que s’ha trobat en aquest jaciment).
Al terra d’aquesta cova, a la zona coneguda com la Galeria Inferior de La Garma, un equip d’investigadors encapçalat per Marián Cueto va localitzar nou petits ossos d’un superdepredador prehistòric ja extingit. (No parlem d’un animal qualsevol, sinó d’un lleó de les cavernes).
La descoberta que canvia la perspectiva sobre el passat
El descobriment, publicat a la revista Plos one, va posar damunt la taula un detall fascinant que va passar desapercebut fins a una anàlisi rigorosa. Dels nou fragments òssis recuperats, vuit presentaven marques de tall fetes amb eines de pedra que seguien un patró extremadament precís i repetit. (Sembla mentida que fa mil·lennis ja existís tanta tècnica).
L’estudi realitzat pel personal investigador de la Universitat de Cantàbria detalla que aquests petits talls s’agrupaven de manera obliqua i es concentraven directament a les articulacions. De fet, l’anàlisi va concloure que aquestes empremtes encaixaven de manera mil·limètrica amb el procés necessari per separar les garpas del resta de les potes mitjançant la secció de tendons i lligaments.
Per entendre la magnitud del procés, els autors van assenyalar que la tècnica coincideix amb els talls que avui dia s’apliquen en cirurgia veterinària per extirpar les ungles d’un felí domèstic. (I sí, recorda exactament al mètode que empren els caçadors actuals quan volen mantenir les urpes perfectament unides a la pell).
Estructures de pedra i un possible ús simbòlic
La ubicació d’aquests ossos tampoc era casualitat, ja que es trobaven molt a prop de les restes d’una cabana de pedra aixecada durant el Magdaleniense mitjà, fa aproximadament entre 17.000 i 15.000 anys. (Una evidència clara que ens apropa directament a la vida quotidiana del Pleistocè superior).
El més curiós de tot aquest trencaclosques és que en el jaciment només van aparèixer falanges corresponents a les garpes, sense cap altre rastre de la resta del cos del felí. Aquesta absència total de la resta de l’esquelet va portar els científics a plantejar una hipòtesi molt concreta sobre com va arribar la peça fins allí.
Segons aquesta teoria, la pell del gran depredador hauria arribat a l’interior de la cova amb les zarpas encara connectades, potser amb la intenció clara d’estendre-la cobrint el terra o una de les estructures de pedra trobades al jaciment. (Encara que la dimensió simbòlica o ritual no es pot demostrar del tot, els paral·lelismes amb l’art paleolític d’altres zones d’Europa deixen la porta oberta a aquesta interpretació).
El nivell de precisió trobat en aquests ossos demostra que els nostres avantpassats dominaven a la perfecció l’aprofitament de la fauna.
Una evolució marcada per la disminució de la mida
La presència d’aquests grans felins a la península ibèrica no es limita només a aquest punt concret, sinó que s’amplia a través de nombroses localitats estudiades per la comunitat científica. Un treball publicat a Munibe Antropologia-Arkeologia per Pedro Castaños Ugarte va elevar fins a 56 els jaciments documentats a la península, confirmant que el nord peninsular concentra el gruix principal de registres.
A través de la comparació de dents i ossos procedents de diferents punts com La Pasiega o Artazu VIII, els investigadors van poder confirmar una tendència global a Europa. (La mida d’aquests majestuosos animals va anar minvant progressivament des del Pleistocè mitjà fins al final del Pleistocè superior).
Tot i que la desaparició definitiva de l’espècie es calcula al voltant de fa 14.000 anys, la discussió sobre si la intervenció humana i la caça van ser un factor determinant continua oberta. (De moment, ens quedem amb la certesa que la ciència no deixa d’omplir buits del nostre passat més remot).
