Durant dècades, la nostra imatge dels neandertals ha estat esculpida en pedra i os. Pensàvem que ho sabíem tot sobre la seva supervivència, les seves eines i els seus hàbits, però aquest coneixement sempre ha estat incomplet, esbiaixat per allò que resisteix el pas implacable del temps.
Ara, un descobriment sorprenent al bell mig de Catalunya, després de quaranta anys d’excavacions pacients, ha revolucionat completament aquesta visió. Què passaria si el material més comú i efímer de la prehistòria hagués resistit l’oblit?
El material oblidat que reescriu la història
L’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA) ha desvelat el secret millor guardat dels neandertals: eren uns mestres fusters. Després de quatre dècades de feina meticulosa a l’Abric Romaní, un jaciment a Capellades (Barcelona), l’equip ha trobat un tresor incalculable: 597 rastres de fusta que s’han conservat durant 40.000 anys.
Aquesta troballa és definitiva perquè trenca amb el paradigma que només les pedres i els ossos ens podien parlar del passat. La fusta, un material que normalment es podreix sense deixar rastre, ara ens mostra una faceta oculta i fonamental de la vida neandertal, demostrant que la fusteria no era una anècdota, sinó una part vital del seu dia a dia.
Penseu-hi bé: en un món on tot el que no és pedra es perd, trobar tantes evidències de fusta és com obrir una nova finestra al passat. El que ens revela és que els neandertals no només cremaven fusta per escalfar-se o cuinar, sinó que també la treballaven amb una habilitat que fins ara només podíem intuir (i potser subestimàvem).
Aquestes troballes ens fan replantejar moltes coses. Si la fusta era tan important, quants altres aspectes de la seva cultura desconeixem només perquè els materials no han sobreviscut?
Un arsenal i mobiliari prehistòric
Entre els 597 fragments identificats, el que realment ens fa saltar del seient són les 13 peces que els neandertals van manipular o fabricar directament. Estem parlant de llances imponents, una de 2,45 metres i una altra de 1,99 metres, armes que van canviar el curs de la caça major i la defensa del territori.
Però no tot eren eines de guerra. L’anàlisi ha revelat també restes de possibles safates, peces estructurals que potser formaven part de cabanes o refugis, i fins i tot un objecte amb forma de maça. Això suggereix que els neandertals tenien una artesania molt més complexa i diversificada del que crèiem, anant més enllà de la simple supervivència.
La resta dels fragments, troncs, branques, arrels i acumulacions de llenya, no són menys importants. Ens donen una informació imprescindible sobre com gestionaven aquest recurs vital, no només com a combustible, sinó com a material de construcció i eines. El seu domini de la fusta era total, des de la font fins al producte final.
Aquesta nova visió és crucial. Fins ara, la imatge dels neandertals s’havia distorsionat perquè només conservàvem la part de la seva tecnologia feta amb materials resistents. Ara sabem que la seva vida estava plena d’objectes de fusta que usaven diàriament, des d’armes sofisticades fins a mobiliari per als seus assentaments.
El truc de la conservació miraculosa
La gran pregunta que ens fem tots és: com dimonis va aguantar tanta fusta durant desenes de milers d’anys? La resposta és un fenomen natural sorprenent que ens recorda la complexitat del nostre planeta. No es va conservar la fusta en si, sinó un motlle de pedra perfecte.
El secret rau en una capa d’aigua rica en carbonat de calci que va cobrir els fragments de fusta. A mesura que la fusta es descomposeia, el calci de l’aigua anava ocupant el seu lloc, creant un motlle mineral que reproduïa fins als detalls més minúsculs de l’estructura interna del teixit vegetal. (Sí, nosaltres també al·lucinem).
Aquest mecanisme únic ha permès que el jaciment de l’Abric Romaní sigui una raresa mundial: la capacitat de seguir l’ús de la fusta al llarg de milers d’anys en un mateix lloc. Això no és un fet aïllat, sinó la prova definitiva que la fusta era un recurs habitual i molt valorat per als neandertals.
A més, la disposició d’aquestes restes, juntament amb llars, eines de pedra i ossos d’animals, ens obre la porta a entendre com els neandertals organitzaven el seu espai i gestionaven el foc. Ens proporciona una imatge molt més rica i completa de la seva vida social i tecnològica. La seva intel·ligència era indiscutible.
Ampliant les fronteres del coneixement
Ja sabíem per altres jaciments, com Poggetti Vecchi a Itàlia (pals de boix parcialment carbonitzats de fa 171.000 anys) o Schöningen a Alemanya (llances de fusta de fa uns 300.000 anys), que els neandertals tenien certa habilitat amb la fusta. Però la troballa de l’Abric Romaní és diferent.
El que fa únic aquest jaciment català és la quantitat de mostres i l’abast temporal que abasten. No és una troballa esporàdica, sinó un testimoni continuat de la importància de la fusta al llarg de milers d’anys. Això ens permet entendre la evolució de les seves tècniques i el paper central d’aquest material.
És cert que moltes de les funcions d’aquestes peces són interpretacions, ja que només tenim motlles i no la fusta original. Però la proximitat d’una de les llances amb restes de cérvol i estructures de combustió ens permet hipotetitzar amb molta força que s’usava per caçar. (I el nostre sentit comú ens diu que és molt probable).
Encara queden preguntes obertes: com es transmetia el coneixement entre generacions i grups? Per a què servia exactament la maça? Malgrat aquests interrogants, la direcció és clara: la fusta era un recurs molt més important del que suggeria el registre arqueològic anterior, dominat per la pedra.
Aquesta revelació definitiva no només ens dona una visió més fidel dels nostres avantpassats, sinó que ens alerta sobre la importància de mirar més enllà del que és obvi. L’arqueologia moderna continua demostrant que el passat és un llibre ple de pàgines que encara hem de descobrir.
Estem davant d’un canvi de paradigma en la comprensió dels neandertals. Quines altres sorpreses ens esperarà la terra en les properes excavacions?
