Simona Levi és, entre moltes altres coses, artista multidisciplinària, activista i docent. Ha iniciat projectes com 15MpaRato o Xnet, que ha obert el judici a la cúpula de Bankia, i ha participat en diversos moviments com el de la defensa del dret a l’habitatge o el del 15-M. Ara acaba de presentar Realitats Avançades 2, una nova versió de l’obra que ja va presentar fa deu anys, la temporada 2007/2008. L’espectacle intenta fer reflexionar l’espectador sobre la democràcia participativa, i és per això que el públic participa de manera directa a l’obra. En aquesta entrevista a El Món carrega contra Podemos i l’esquerra, critica que l’independentisme reptés l’Estat, i avisa que la manera actual de fer política “ens portarà al feixisme”.
Creu que ‘Realitats avançades’ caducarà algun dia?
Espero que sí, però quan passi jo ja seré molt gran. Potser falten uns 30 o 40 anys perquè passi. Això de la participació encara no s’ha assimilat correctament per part del sistema, però la gent sí que ho ha assimilat. Espero que caduqui, sí. Jo sempre soc optimista, perquè si no, no podria ser activista.
Com ha canviat l’obra en 10 anys? El missatge és diferent?
Sí, perquè l’obra anterior no anava de participació, anava de la propietat. I la participació era només un joc escènic. Durant aquests deu anys, sempre que veia dispositius proposats per polítics, partits o moviments socials sempre em tornava al cap l’obra. Pensava: “Això ja ho dèiem! I era ficció, em cago en dena!”
És de les que pensa que el teatre només pot ser polític?
No pot existir ésser humà que no estigui implicat en la política. Un teatre polític és un teatre ben fet, i això pot anar des d’un bon còmic fins a una peça de dansa molt ben feta. I jo sóc molt crítica amb el gremi perquè considero que aquest no s’adona que el teatre polític complacent és justament el que necessita el sistema per simular que és democràtic. El sistema pot presumir de ser democràtic si accepta un espectacle sobre la gentrificació o la pena de mort. El teatre no té perquè tenir pretensions polítiques, però ha de ser conscient que a vegades la cultura és el millor maquillatge per a un sistema que no funciona. Una autora que jo considero tòxica i denigrant és Angélica Liddell. Fa un espectacle molt radical i el sistema està encantat d’això perquè no acaba dient res. Buida de radicalitat la radicalitat. Jo prefereixo un bon còmic que parli de la intimitat i que no es fiqui en cap qüestió política o un monòleg de qualitat que parli del que sigui i que arribi al cor de les persones, que no pas molta vomitera que no acabi dient res i que a més serveixi per inculcar una falsa idea de democràcia que no existeix.
Quin és el sistema democràtic que vostè proposa?
Fa deu anys que a XNET defensem allò que anomenem ‘democràcia en xarxa’, i hem inventat fins i tot una metodologia que després s’ha plasmat en el Partit X. És bàsicament una idea de lideratge distribuït, en què hi ha una col·laboració en igualtat de condicions entre societat civil activa i institucions. I on ‘participació’ no es confongui amb ‘llibertat d’expressió’.
Bé, això és del que es parla a l’obra.
Exacte. Nosaltres som defensors de la llibertat d’expressió, però la participació és corresponsabilitat i és esmenar la realitat. Jo, com que sóc una persona que m’agrada parlar amb exemples, quan he volgut explicar com era la democràcia que jo volia he fundat un partit polític, anònim, només amb continguts, i el seu programa es deia ‘Democracia y punto’, que tenia quatre bases: transparència, esmena, vot real i referèndum.
Aquest sistema, però, sembla que només pugui interessar a l’esquerra.
No, de fet l’esquerra no entén res de tot això. La dreta és l’única que entén la renovació de la democràcia. L’esquerra sent que és tecnofòbica. Arribarà amb deu anys de retard a tot això. L’esquerra es creu superior amb aquesta idea equivocada de l’avantguarda. I no ho és. Són absolutament iguals, i l’esquerra arribarà tard a tot això.
És més progressista la dreta que l’esquerra?
Progressista no, però entén la realitat amb molta més objectivitat. L’esquerra té sempre un filtre dogmàtic que fa que la realitat hagi d’encaixar amb els dogmes i per tant no pot veure la realitat com realment és. Sempre arriben tard. Jo sóc una persona de ciències i d’estadístiques, i he calculat que l’esquerra sempre arriba com a mínim sis anys més tard que la dreta per entendre què està passant. I això ha passat amb les tecnologies. Ara tothom les utilitza, però ells han lluitat durant els primers sis anys dient que és molt perillós. De fet, l’esquerra és la única que considera Internet una droga.
Per tant, vostè no és d’esquerres?
Jo no sóc ni de dretes ni d’esquerres.
Això ho acostuma a dir qui és de dretes.
Jo vinc d’una cultura d’esquerres. Utilitzo la ideologia com una eina per treballar però aquesta no em defineix. Jo sóc de la lògica. La ideologia és la lògica. És molt difícil demostrar que jo sigui de dretes, però jo no sóc ni de dretes ni d’esquerres. I així és com li peto el cap a l’esquerra, perquè mentre no em poden definir com algú de dretes, jo dic allò que el dogma diu que no es pot dir. Dir això pels dogmàtics és un desastre. Perquè a mi difícilment em poden quadrar a la dreta. I això és un retard que té l’esquerra amb aquells que no entren a la caixa. I com que la dreta no té caixa, perquè arrasa amb tot… És molt més àgil analitzant la realitat.
Vostè vota?
Per mi votar és una eina com moltes altres. És una part ínfima de la meva participació democràtica. És un 0,005%. I he votat coses molt diverses -que no diré perquè llavors a la gent li explotaria el cap- depenent d’allò que en cada moment considerava més útil per canviar, guanyar llibertats, guanyar democràcia, etc.
Vostè ha dit en alguna ocasió que és crítica amb les línies vermelles perquè considera que qui en té és un ‘incompetent’. Els polítics no poden tenir límits? Fins on es pot ser tolerant amb l’altre?
Els polítics han de perseguir uns objectius, i això no implica portar sempre una maleta plena de línies vermelles. A vegades, per aconseguir un objectiu s’ha de cedir una mica. Si comences amb línies vermelles, perdràs, perquè des del principi estàs desvelant el teu objectiu final. L’objectiu final s’ha de preservar fins i tot en la intimitat.
No és perillós presentar-se sense línies vermelles a una negociació amb partits d’ultradreta, per exemple?
Quina necessitat tens d’anar a una taula de negociació fent propaganda de les teves línies vermelles? La gent ja t’ha votat. Això ens portarà al feixisme. Hem de ser hàbils a les negociacions.
A l’altra banda de la taula podria haver un feixista que defensés tancar immigrants a gàbies.
Les negociacions són relacions de força. Si tu no tens cap força, cosa que hauríem d’haver entès a Catalunya, ja pots posar totes les línies vermelles que vulguis, que no valdran per a res. Els negociadors han de saber on tenen la força, i no la línia vermella, i fer-la servir el millor que puguin. Tu pots dir-li a un feixista que no vols el 155, però si ell té els tancs, tu pots dir missa. Et menges el 155 i s’emporten la gent a la presó.
De què ha servit el 15-M? L’únic partit important que se l’ha fet seu és Podemos, però a vostè no li agrada gens aquesta formació.
L’únic partit del 15-M real vam ser nosaltres amb el Partit X. Podemos no hi era. I de fet els dirigents de Podemos van ser els que es van negar a donar suport a la revolta del 15-M perquè no la consideraven suficientment dogmàtica. Faltava la paraula anticapitalisme, etc. Podemos no només no hi era, sinó que s’hi oposava. Ara s’han adonat que ells eren incapaços de fer el que podia fer el 15-M, i ho ha captat. Jo sempre recordo el que va fer el comunisme amb el moviment anarquista el 1936 a l’Estat espanyol, particularment a Catalunya. El moviment llibertari era meravellós i innovador, i el comunisme -amb diners exteriors provinents de Rússia- massacra aquest moviment.
Però la idea que Podemos són els representants del 15-M ha guanyat pes i està instaurada.
Sí, clar. Ells a nivell de propaganda són molt bons. Si els comunistes tenien les armes, Podemos té la televisió.
La Sexta?
Absolutament. Podemos i Partit X sorgeixen alhora, però nosaltres estàvem vetats a La Sexta perquè Pablo Iglesias era tertulià de la cadena. És un producte de la televisió. Fins i tot la interpretació que fa La Sexta sobre el referèndum és la mateixa que en fa Podemos.
