Han passat més de 20 anys des que Carles Sabater, el cantant de Sau, moria tràgicament a Vilafranca del Penedès després d’un concert. La veu del Boig per tu marxava d’aquest món, però amb ell no es van esfumar totes les anècdotes que Pep Sala, l’altre membre del grup, i en Joan Capdevila, mànager i també lletrista, han volgut explicar en un llibre. Quina Nit (Rosa dels Vents) es titula igual que l’àlbum que incloïa la balada més famosa del grup i una de les cançons més emblemàtiques de la música catalana. Sala i Capdevila es reuneixen amb El Món per explicar curiositats i intimitats del grup.
Felicitats perquè diu l’editorial que en menys d’un mes heu esgotat tota la primera edició del llibre!
Pep Sala: No, no! En una setmana. Vaja, això és el que creiem perquè quan només feia una setmana que l’havíem publicat vam demanar uns exemplars per donar-los a família i amics i ens van dir que ja no en quedaven! Mai no hem volgut buscar el premi Nobel de literatura, eh?
A què atribuïu aquesta rapidesa?
Pep Sala: A vegades costa de creure, però sempre ens sorprenem de l’èxit que continua tenint Sau. Fa poc ens vam ajuntar tot l’equip amb el projecte Sau30 i vam fer una gira que va acabar sent de dos anys, i ara hi tornarem, perquè se’ns va desbordar. Ens pensàvem que el públic només cantaria el Boig per tu i El Tren de Mitjanit, però és que les canten totes! Ens segueix sorprenent molt.
No pot ser que després de tants anys encara us sorprengui…
Joan Capdevila: És que pensa que el públic és molt divers generacionalment. I pensem que algun dia ha d’acabar, però no.
Pep Sala: Després d’un concert a mi m’agrada baixar i petar la xerrada amb els seguidors, i se’ns apropa molta gent jove a donar-nos les gràcies i a dir que estan molt contents de veure ‘allò que més es pot assemblar a Sau’.
Però quin és el principal reclam d’aquest llibre?
Pep Sala: Nosaltres de reclams no en sabem fer. Això ens ho van proposar uns agents literaris. I hem explicat les anècdotes que envolten el disc de Quina Nit, que va ser el treball amb el qual el grup va explotar.
És a dir que aquest és el motiu pel que es va triar fer un llibre sobre aquest període?
Joan Capdevila: Sí, és amb el que ens vam donar a conèixer, sens dubte.
Pep Sala: Va ser molt important perquè aquest àlbum és amb el que ho vam petar. El llibre és un homenatge a en Carles. I a nosaltres els homenatges ens agrada fer-los en vida. Amb en Carles vam tenir una relació fantàstica, i la vam gaudir molt. Vam ser sempre tres amics, per davant de tot. Hem après a viure amb les absències, i a deixar d’estar trist i començar a somriure amb els records.
Quant vau trigar a acabar de fer el dol?
Pep Sala: Ves a saber! Molt de temps, perquè això no va d’un dia per un altre. Ara per sort quan recordem en Carles ens omplim de somriures. Aquest és un llibre amb molt de sentit de l’humor i ple d’anècdotes divertides.
Joan Capdevila: I quan recordem en Carles no és en un sentit nostàlgic. No ens posem tristos perquè recordem les bromes i les bestieses que fèiem junts. En aquest llibre expliquem què passava darrere dels escenaris, tot allò que la gent no veu.
Tal i com dieu, Quina Nit va ser el gran disc del grup. Vau decidir anar a gravar-lo a Londres, de manera que es pot dir que amb aquest àlbum ja pretenieu fer una cosa més gran i més professional.
Pep Sala: És que era imprescindible. Els dos primers discos els vam gravar en una setmana, amb les mescles incloses. Això és com escriure un llibre en una setmana. El grup sonava bé, però era tot molt i molt caòtic! Anàvem tan justos de temps que una vegada vam fer una cançó que s’aguantava gràcies a un teclat. Quan vam fer les mescles la pista del teclat estava ‘mutejada’ i no sonava.
Però i què vau fer llavors?
Joan Capdevila: Doncs aquell teclat es va quedar a l’estudi! (riu)
Pep Sala: No teníem ni un duro, i amb Quina Nit vam decidir jugar-nos-la fins al punt que ens van acabar ajudant econòmicament. Ens vam endeutar amb 30.000 euros d’aquell temps… molts diners! Vam anar a Londres i vam agafar un enginyer que havia treballat amb Led Zeppelin i Elton John. Fins llavors era tot un caos… Pensa que amb en Carles, quan vam fundar el grup, vam acordar que la intenció era fer una banda que apostés per l’apartat vocal, i que utilitzaríem cors o fins i tot jo cantaria sol en una cançó, per afegir-hi color. Doncs anàvem tant de bòlit que no ho vam aconseguir en cap dels primers discos. Jo vaig començar a cantar en el quart. L’altra cosa que volíem fer era tocar amb guitarres acústiques. Configurar l’instrument i preparar la insonorització ens duia tan temps que ho vam deixar estar.
Com expliqueu al llibre la creació d’un dels himnes de Catalunya, el Boig per tu?
Pep Sala: (riu) No facis broma amb això que l’altre dia va haver-hi polèmica per l’himne. A veure si un dia també haurem de cantar Boja per tu! (En Joan Capdevila també riu). Jo crec que a banda dels Segadors, la cançó que millor representa el poble de Catalunya és l’himne del Barça.
Joan Capdevila: I el Boig per tu competeix amb el Virolai.
Fora bromes, mai cap grup es pot esperar que una cançó seva acabi tenint la repercussió que ha acabat tenint…
Pep Sala: Ningú, ningú. Sí que he de confessar que és d’aquelles cançons que quan la feia pensava que ens havia quedat molt bé. El cert és que també ho havia pensat de moltes altres.
Joan Capdevila: Recordo que quan escrivíem la lletra ens referíem a ella com ‘la bona’.
Pep Sala: Recordo la reacció del Joan i el Carles quan vaig ensenyar la maqueta, i recordo que tots dos insistir molt en escriure la lletra, però jo deia que no, que aquesta seria la més fàcil, i que millor la deixéssim pel final.
Una mica visionaris sí que ho vau ser, doncs.
Pep Sala: Gens, gens! Hi ha una anècdota que jo sempre explico i que demostra com de sapastres som. Quan vam fer el disc El més gran dels pecadors, encara publicàvem vinils, i era un suport que limitava el nombre de cançons que podies publicar. Ens va trucar l’enginyer dient que anàvem justos d’espai i que havíem de triar una cançó per eliminar-la en cas que no en tinguéssim suficient. Doncs vam triar El Tren de Mitjanit.
El Tren de Mitjanit? Però si és el gran èxit de Sau després del Boig per tu!
Pep Sala: Sí, i tant! Perquè vegis la nostra capacitat de visió! Li vam dir que era una merda. Per sort el vam acabar publicant
Joan Capdevila: Jo crec que sí que m’hi vaig oposar una mica, però hi va haver una situació de pànic.
Sempre hi ha una pregunta al voltant de la cançó ‘Boig per tu’, i és per què vau escriure ‘reflexada’, que és incorrecte, i no ‘reflectida’. Això ho expliqueu al llibre, oi?
Joan Capdevila: Sí, i amb tot luxe de detalls! Sempre dic el mateix: era una època en què hi havia barbarismes a cada cantonada.
Pep Sala: I jo diré una altra cosa. Si tothom parlés correctament un idioma, encara parlaríem llatí! En aquell moment dir ‘reflexada’ era com dir ‘barco’ o ‘busón’. I nosaltres sempre havíem volgut que la música ‘reflectís’ la vida del carrer. I mai no ens vam autoanomenar poetes. I et diré una cosa: al principi vam cantar reflectida.
Què vols dir?
Joan Capdevila: Sí, sí! Quan la gravàvem, però no ens agradava. Vam provar de cantar ‘reflectida’ un parell de cops, però trobàvem que ens aixafava la cançó. Vam intentar fins i tot canviar la frase, però al final vam decidir que nosaltres fem cançons i no política lingüística. I el cas és que durant uns deu anys ningú no ens va tocar els collons.
I tot això als concerts la seguiu cantant igual?
Joan Capdevila: Sí, sí! L’anècdota que explica el llibre és que un professor un dia em va cardar una bronca perquè els alumnes en els exàmens fallaven la paraula, i deia que això era culpa de Sau.
Pep Sala: Jo una vegada vaig fer una cançó que deia ‘susurrar’, i em van dir que es deia ‘xiuxiuejar’. I els vaig instar a què em diguessin què queda bé amb ‘xiuxiuejar’!
Joan Capdevila: I el català és una llengua molt castigada. Nosaltres al final vam fer com els americans. Si tothom diu ‘reflexada’, deixa que digui reflexada, hòstia!
Pep Sala: En Joan s’emprenya molt amb aquest tema.
Joan Capdevila: És que l’error el vam captar! No va ser una qüestió d’ignorància. És que recordo el moment com si fos ara. És veritat que durant moltíssims anys ningú no ho va comentar.
Com us imagineu que seria Sau avui si no s’hagués produït la tràgica mort d’en Carles Sabater?
Pep Sala: Érem tres tios molt ben avinguts i ben civilitzats. Mai no vam tenir una discussió forta. Sempre hi havia discrepàncies, però mai crits. Hauríem seguit. Érem tres tios molt diferents, i teníem els nostres egos, però eren egos molt diferents. El meu ego era fer cançons, i el seu era el de menjar-se l’escenari, i ens cuidàvem molt bé. En Joan i jo seguim cuidant-nos molt, de fet.
Joan Capdevila: I aquesta manera de tractar-nos ha quedat molt ben reflectida en el llibre; deixa que ara sí que faci servir la paraula correctament.
1 
