Roba Estesa acaba de publicar el seu tercer disc, Rosa Permanent (Halley Records). Tot i que fa un any i mig ja van treure un EP (Dolors) que vaticinava quina seria la futura proposta sonora del grup, amb aquest disc es confirma que la banda emprèn un nou camí: el de l’electrònica. Aquest tercer treball és tan eclèctic que combina folk amb pop i reggaeton. En aquesta entrevista amb El Món, la Gemma Polo (veu) i l’Anna Sardà (baix i violoncel) admeten que ha estat la indústria qui les ha dut a canviar de sonoritat, parlen sobre què implica que encara a dia d’avui se les conegui per ser un grup de vuit noies, i expliquen com els ha afectat la pandèmia del coronavirus.
Qui no s’hagi escoltat el vostre darrer EP, s’endurà una sorpresa amb Rosa Permanent. Com és que heu fet un canvi sonor tan brusc?
Anna Sardà: Va venir d’una necessitat. Veníem de compartir escenari amb molts grups que ja havien incorporat l’electrònica, i és molt difícil animar el públic quan actues després d’un grup que porta bombos electrònics.
Gemma Polo: Sí, perquè les freqüències traspassen cossos. Abans tocàvem amb cello, violí, acordió… són instruments que fan difícil que la cosa se sostingui.
Anna Sardà: Ara bé, sí que hem volgut fer dialogar aquesta aposta electrònica amb l’essència de Roba Estesa. El cas és que primer va arribar un EP que va publicar-se a principis del 2020 i que havia de servir per veure com reaccionava el públic.
Però amb l’arribada de la pandèmia no vau poder veure com ho vivia la gent.
Gemma Polo: Vam decidir d’apostar per aquesta estètica igualment.
Anna Sardà: De cop ens vam trobar que el nou disc l’havíem de crear des de casa. I de sobte ens vam trobar que treballar i crear amb ordinadors des de casa nostra era més fàcil.
El confinament dur va arribar a contribuir positivament en l’elaboració del disc, per tant?
Gemma Polo: Sí, jo crec que sí! La proposta que després vam dur a producció ja estava molt més avançada.
Anna Sardà: Els altres discos van arribar a l’estudi de gravació amb allò que havia anat sortint als assajos, i això ha pogut treballar-se molt més.
De totes maneres, és interessant que reconegueu que ha estat la indústria i tot el seu ecosistema el que us hagi fet apostar per l’electrònica.
Gemma Polo: És que això de “nosaltres fem la música que ens agrada” és una tonteria. Mai no és veritat. El cas és que amb el primer disc vam guanyar quatre premis Enderrock i ens vam convertir en les noies del moment, i de sobte tothom ens va començar a programar a llocs on no se’ns hauria programat si no haguéssim guanyat els premis, perquè la nostra música no lligava amb aquella programació. I això ha fet que ens haguem adaptat al circuit.
Una cosa és la sonoritat, i l’altra són les lletres. Com definiríeu el discurs d’aquest nou àlbum?
Gemma Polo (riu): Gai.
Anna Sardà: A mi em fa l’efecte que hem viscut un canvi discursiu. En el seu moment ens vam convertir en un grup de referència pel nostre discurs pròpiament feminista, però amb el temps ens hem adonat que ens interessa preguntar-nos des de quin feminisme hem de parlar. Vam decidir que a partir d’ara en els concerts parlarem de coses seriosament gais.
El fet de ser un dels únics grups de l’escena catalana format exclusivament per dones us fa ser responsables d’alguna cosa? Segurament sou referents de moltes noies que arribaran en un futur.
Gemma Polo: Sí però no. És que això només ens ho diuen a nosaltres pel fet de ser ties, quan els senyors que ocupen el 99% d’aquests espais també són referents i també haurien de proposar canvis i proposar referents diferents. Qui no és un referent? Si us plau, que deixin de fer les machiruladas que fan. Perquè estan obsoletes i ningú les desitja ja. A nosaltres, en canvi, se’ns responsabilitza molt d’haver de ser el canvi i el bon referent; se’ns obliga a ser perfectes i no cagar-la mai. Només pel fet de ser ties. La responsabilitat està repartida entre qui programa i qui apareix. I com apareix!
Anna Sardà: Els escenaris estan plens de persones que generen referents. Nosaltres ens sentim responsables perquè ocupem un escenari i ens mira molta gent, especialment gent jove, un col·lectiu que es fixa i s’emmiralla en allò que veu. No és una responsabilitat compartida, perquè no crec que tothom senti que té aquesta responsabilitat, i això és un problema.
Tot el que estem parlant es pot aplicar també a la llengua, a la defensa del català?.
Gemma Polo: Molaria que qui se’n responsabilitzés fos el Govern. En la nostra història ens han dit mil cops que si cantéssim en castellà o en anglès arribaríem a molta més gent. I a mi em sua el papo cantar en castellà o en anglès. Doncs mira, si sabés coreà, potser faria K-pop! Sí que és important cuidar la llengua, però s’hauria de treballar perquè la música en català no s’escolti només a Catalunya.
Però què s’ha de fer des de les institucions?
Anna Sardà: Cal que es facin polítiques per crear una indústria una mica diversa. És molt monolítica aquesta indústria.
Heu aconseguit viure exclusivament de Roba Estesa?
Gemma Polo: No… També som actrius, enginyeres d’audiovisuals, professores de música, psicòlogues… També he de dir que, encara que ens veiem obligades a treballar d’altres coses per una qüestió de necessitat, també és cert que això ens fa sumar moltes coses. Fa que tinguem coneixements compartits que sumen a la banda. Però insisteixo que Roba Estesa m’hauria de donar els diners suficients com per menjar, i això no és així.
Com us ho heu fet, llavors, per sobreviure a la pandèmia?
Gemma Polo: Demanant un crèdit i plorant molt. El coronavirus va rebentar l’única font d’ingressos gran que té Roba Estesa, que són els concerts, perquè si algú encara no ho sap, de vendre discos encara no es tenen beneficis, i la font d’ingressos de la majoria de bandes catalanes són les actuacions i el marxandatge que vens als concerts.
Vau sentir que es criminalitzava la cultura?
Anna Sardà: Es va notar que no es valora que hi ha una professionalització darrere d’aquest sector, i que hi ha gent que intenta viure d’això. I de cop ens vam trobar amb una mà al davant i una al darrere perquè no hi ha alternatives ni solucions. Al final la sensació grupal ha estat que havíem d’esperar i esperar, amb molta incertesa i poques solucions i poc suport.
Gemma Polo: En el moment que es prohibeix la vida pública… al sistema ja li va bé que la gent visqui amargada.
Anna Sardà: Hi ha hagut un discurs molt perillós de responsabilitat col·lectiva. Responsabilitzar la ciutadania d’una cosa tan grossa no està bé. I al nostre entorn han sortit uns discursos que fan molta por.
