El Món - Notícies i actualitat d'última hora en Català
"El jueu és a Europa el que el català és a Espanya"

Vostè afirma que va ser un antisemita. En quin moment canvia de parer?
Va ser a partir d’una relació personal que em va permetre veure el judaisme tal i com és. En aquest moment començo la deconstrucció del meu antisemitisme. El judaisme em va seduir: vaig viatjar a Israel i participar en seminaris sobre la cultura hebrea. Un cop des de dins, t’adones de la ignorància absoluta que hi ha sobre el tema. Preguntes pel carrer i tothom coneix el ioga, els xamans i altres coses raríssimes però ningú coneix el judaisme, una tradició que fa cinc segles era nostra i que origina la cultura cristiana i occidental.

Només desconeixement o també rebuig?
Sí, es tracta d’un antisemitisme de baixa intensitat. Un noble alemany va dir que antisemita és qui odia els jueus “més del normal”. Hi ha un odi acceptat, que no es reconeix com a tal i que es sustenta en tòpics. Per exemple: que els jueus dominen l’economia, que manen a Hollywood…

Com s’explica aquest odi en un país com Catalunya, on pràcticament no hi ha jueus?
Una de les característiques de la judeofòbia és que no cal conèixer el jueus per odiar-los. Això, de fet, també es pot aplicar als catalans.

Són odis equiparables?
El jueu és a Europa el que el català a Espanya. Les civilitzacions mercantils, que són les més modernes, com l’anglosaxona, la jueva i la catalana, són contràries a l’autoritarisme i l’anar a carregar-se el veí. Els palestins no entenen el concepte de negoci, el terme mig on trobar un benefici mutu. Per això l’entesa és tant complicada.

Defineix l’antisemitisme com quelcom cultural…
La societat i la família el transmet. El meu pare, per exemple, feia servir tots els tòpics habituals en parlar dels jueus. A mi em passava el mateix, per això vaig decidir fer el documental.

És fàcil ser jueu a Catalunya?
Aquí el judaisme no és visible. No es veuen quipàs pel carrer i els seus integrants no es manifesten normalment com a jueus. El prejudici és molt més fort que la constatació, per això sovint se senten dir coses com “no sembles jueu”. Un d’ells em va explicar que de petit, a la dècada dels cinquanta, els companys d’escola li preguntaven si tenia cua.

I ser sionista?
No, és més difícil encara. Està molt mal vist. A Joan B.Culla, per exemple, se l’ha acusat de ser còmplice d’un genocidi i s’han imprès rètols amb la seva cara tacada de sang. Això ha aparegut en publicacions finançades per Iniciativa, amb diners de tots nosaltres. Per exemple a la revista Aturem-ho, on es feia una llista dels ‘sis catalans còmplices del genocidi’.

El documental es pregunta sobre la responsabilitat del catolicisme en la transmissió d’aquest racisme…
De responsables n’hi ha uns quants però aquest n’és el primer. El que comença com un odi a un poble singular, que no es vol barrejar, augmenta de to quan l’imperi romà assassina Jesús. Probablement el van matar per ser un independentista jueu però, quan el cristianisme esdevé la religió dels romans, es diu que la culpa de la seva mort és dels jueus. Aquí comença el gran antisemitisme…

Però també n’hi ha de laic…
El prejudici, a partir de la il•lustració, no només continua sinó que fins i tot creix fins arribar a l’holocaust, que és el paroxisme. Avui part d’aquest antisemitisme es manifesta contra Israel perquè dir que el poble jueu és inferior o l’assassí de Crist, per exemple, seria mal vist. És evident que hi ha un afegit que escapa a les crítiques, que poden ser legítimes, a decisions d’Israel. Quantes manifestacions hi han hagut pel conflicte a Síria? I pel tracte a la dona a l’Iran?

Els mitjans de comunicació catalans, almenys la majoria, són antisemites?
Una part de l’esquerra era contrària a Israel per no haver-se alineat amb el bloc soviètic. Aquesta esquerra va ser molt activa durant el franquisme i va monopolitzar bona part dels intel•lectuals de l’època. Avui som hereus d’aquesta situació, d’aquell progressisme que es va convertir a l’antisemitisme, i això es nota en molts professionals de la comunicació. L’altre fet important és que Israel és un país lliure, on un periodista pot treballar fàcilment. Per entrar a Palestina, on no hi ha democràcia, només hi entres si ets propalestí. Això condiciona molt la informació que ens n’arriba.

Els ciutadans àrabs d’Israel són tractats amb igualtat de drets i deures?
Els àrabs d’Israel han de poder estudiar en la seva llengua, que de moment no poden. Tot i així són els únics àrabs civilitzats de tot el món àrab, és a dir, els que viuen millor. Poden estudiar a algunes de les millors universitats del món, fer ús de la seguretat social, accedir a premsa lliure en la seva llengua i dir el que vulguin. A Israel hi ha diputats àrabs antisemites i el tribunal constitucional no els ha il•legalitzat pas. A Espanya Batasuna va ser prohibida per molt menys, saltant-se a la torera lleis europees.

Per què a Catalunya ens posicionem respecte Israel i Palestina però no ho fem en altres conflictes?
Perquè, com diu Vicenç Villatoro, hi projectem coses que ens representen, que som nosaltres. Altres coses que passen al món no ens impliquen de la mateixa manera.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa