El teatre Tantarantana estrena dimecres Destination Moon, segon espectacle de la companyia resident Paradiso 99 després de Canción dulce y amarga (2019). És un drama distòpic que explica el viatge de dos germans en un món “que se’n va a la merda”. Hi ressona l’experiència de la pandèmia, la crítica al sistema capitalista i la reflexió sobre si és “lícit” que les nostres vides continuessin després del confinament “com si no hagués passat res”. L’espectacle pren el nom de la pel·lícula de ciència ficció del 1950, fent “el vincle amb uns anys en que hi havia la sensació de catàstrofe i que el món s’acabava”, explica l’autora i directora de l’obra, Begoña Moral. Hodei Arrastoa, Albert Bassas i Mariantònia Salas són el trio d’intèrprets.Dos germans que mantenen una relació simbiòtica i que viuen junts en un món “que se’n va a la merda de forma inexorable, però no se sap què ha passat”. Aquesta és la carta de presentació de Destination Moon. Ell, un actor amb no massa sort, i ella, dedicada a cuidar altres persones. En aquest context, s’esdevé un fet inesperat que desencadena tot un seguit de tensions entre els dos i els fa plantejar-se canvi de vida radical i a preguntar-se qui són i quines són les seves necessitats reals.
De fons, un ambient apocalíptic d’huracans i pluges torrencials i l’estètica catastrofista de les pel·lícules de ciència-ficció dels anys 50, com el film del qual l’obra pren el nom. El segon treball de la companyia dins del Projecte de Suport a Creació de les Companyies en residència El Cicló (de tres anys de durada) està escrita i dirigida per Begoña Moral.
Segons ha exposat Moral aquest dilluns, l’obra aborda d’una banda les relacions de dependència, com evolucionen i com aconseguim (o no) “desenganxar-nos-en”. En paral·lel, la trama conté una crítica al sistema econòmic. “La pandèmia és la llavor d’aquesta obra”, ha reconegut l’autora, abans d’indicar que el subtext de la trama és també “com ens permetem parar o no en el món del capitalisme” i què hi ha d’humà en no fer-ho. És la reflexió que segueix a preguntar-se si després de l’aturada del confinament per la covid-19 “som els mateixos” i si és “lícit” tornar a començar “com si no hagués passat res”. La peça és necessàriament apocalíptica i poc complaent amb l’espectador. Tanmateix, tota la companyia coincidia aquest dilluns que “l’amor” hi és molt present, potser com la única taula de salvació davant d’aquest món en crisi.
Destination Moon (en cartell fins el 6 de juny) pren el nom d’un film de ciència ficció de l’any 1950, un dels primers del gènere, que especulava sobre els viatges espacials en un món on “hi havia la sensació de final”. L’obra juga a apropar-se a aquell temps a través del vestuari, malgrat que no pretén allunyar-se del tot del nostre present i establir-hi paral·lelismes. “Llavors, als 50, eren un moment de repressió (a Espanya), i ara sembla que estem en un lloc millor, però en realitat som tan esclaus com aleshores i vivim en un món que es descomposa, reflexiona l’autora.
