El Món - Notícies i actualitat d'última hora en Català
Namasté, Haru; namasté, Flavia

Quan comences a llegir «Haru», el darrer llibre de la Flavia Company, al cap d’una estona notes que hi ha alguna cosa que t’acompanya. En el meu cas va ser una mena de ritme de fons, que era diferent del de cada dia, sovint apressat. Veia la jove Haru arribant a l’escola on aprendrà les arts de l’art i la fletxa i moltes altres que encara no sap ni ningú li diu. A banda del ritme, que ja m’havia atrapat, a la Haru, la veia tota l’estona en imatges HD, així com el paisatge i els companys i mestres que l’envolten a la seva joventut. Està una mica emmurriada i està un pèl ressentida amb els de casa seva (qui no ho està, als 15 anys, aviam, per la raó que sigui?). En el meu cas, llegeixo la Haru i la cadència de tot plegat canvia. Tanco el llibre i el llum quan ja m’estic adormint, de nit, i em poso a esperar el tifó de pensaments que em vénen, com sempre, quan poso el cap al coixí. Però avui, no és ben bé així, avui, el doll dels pensaments arriba més pausat, en frases curtes. Com les que la Flavia li fa dir a la Haru, o a la seva mestra Kazuko, o al Tame.

Si us decidiu a buscar-lo a una llibreria, el volum de «Haru» no té pèrdua: és aquell volum preciós i subtilíssim en què, com ha explicat la Flavia, tot està buscat i trobat: la coberta, que ha fet la seva germana Mirinda, l’aspecte de volum de la Bernat Metge-clàssics grecs, les frases impreses a la coberta i la contracoberta, les guardes, la foto de la Flavia, a la solapa de darrere. O el dibuix que ha fet ella mateixa a la pàgina 381, una casa a la vora d’un riu, aprop d’unes muntanyes amb neu o estels. Fins i tot el book-tràiler, amb música, també, de la Flavia. Algun dia ens assabentarem que ha inventat una nova paella, un punt nou per fer mitja o una forma nova de vela per a vaixells. És així, aquesta dona! Ho toca tot!

La Flavia em deia en un d’aquests rius de whattsapp o correu electrònic que la gent ens enviem: «aquest és el llibre». Com sempre fa, la Flavia ens torna a sorprendre i, aquest cop, envoltada de filosofia i paraules endreçades a la manera oriental, ens explica la vida d’algú, sencera, la història d’un humà, que, tal i com sempre ens ha passat als humans per l’empatia que ens caracteritza -o ens caracteritzava, ja no ho sé- pot ser la nostra. La Haru és jove i no entén el món però creu que sap què vol, la Haru aprèn i coneix i s’equivoca, fa coses i l’erra. S’atura i pensa. Es perd i torna. Busca, veu, fa, coneix i finalment sap, fins al punt que nota que no sap res. Aquest deu ser el punt de la saviesa. «Haru» és un viatge, una història però també una conversa: conté faula i filosofia, diàlegs i versos.

A una de les pàgines, la Flavia hi ha dibuixat una dedicatòria. És un caràcter cal.ligràfic oriental, no sé de quina llengua, o potser de cap. Em fixo en un punt dibuixat, de tinta negra, que travessa dues, quasi tres pàgines. La tinta que persisteix a través dels fulls de paper. És com l’alè d’aquesta història, que travessa capes nostres, de cadascú. La tinta utilitzada per la Flavia, que continua escrivint sempre a raig i a mà, deu ser una mena de metàfora de les coses treballades, manuals, suades, païdes ni que siguin difícils. La tinta hi és des que hi ha escriptura i l’escriptura va inventar la tinta perquè fos possible que allò que algú explicava, pogués quedar per sempre.

La Flavia ens fa pensar, vulguem o no. I com aquell qui no vol la cosa. Perquè si bé ella ha dit en alguna entrevista que li ha semblat que «Haru» s’escrivia sola, crec que, com a lectora li puc dir que el llibre es llegeix sol. En obrir-lo, sembla que, més que cap altra cosa, ens fiquem amb els peus a dins el mar, a sentir les onades, a deixar-nos dur pel moviment.

Quan la vaig conèixer, fa un munt d’anys, la Flavia era com ara. Me l’he anat trobant moltes vegades, hem xerrat i jo l’he llegida. Hem parlat de llibres i d’altres coses, com ara de la princesa Flavia a la pel.lícula «El presoner de Zenda», que ens encanta a totes dues, o de la Clarice Lispector, a qui ella admira tant i a mi em costa tant. Em fa pensar moltíssim en la Haru mateixa, no ho puc evitar. En la tenacitat que ha posat, tota la vida, a escriure, a narrar coses i persones. En com ha explicat, sempre, com escriu i perquè, sense posar mai misteris entremig. Això deu ser per com és ella de transparent, en molts aspectes, però també deu ser perquè ella també és mestra i coneix com són els aprenentatges: inacabables.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa