El poble mixe té la reputació d’haver sigut l’os més dur de rosegar dels territoris on actualment hi ha Mèxic. Va mantenir la seva independència respecte del poderós imperi asteca i als espanyols els va costar molt –diversos intents dels homes d’Hernán Cortés– arribar a la seva àrea, de la qual van haver de retirar-se, derrotats, en les primeres incursions. Aquesta resistència guerrera, la supervivència cultural de la seva llengua i el mite fundacional dels mixes, protagonitzat per un heroi gegant nascut d’un ou que va derrotar l’exèrcit de Moctezuma tot sol, són un símbol de l’indigenisme mexicà avui dia. No sorprèn que el consolat de Mèxic a Barcelona, encapçalat per Claudia Pavlovich –nomenada pel Senat i del cercle de confiança del president Andrés Manuel López Obrador–, doni suport oficial a l’exposició Ayuujkjä’äy ëy Konk. Una fabulació basada en un mite mixe, que es pot veure al Macba fins al 26 de febrer.
L’indigenisme del Mèxic de López Obrador i el poble ‘mai conquerit’
El govern de López Obrador, que ha trencat amb el seguidisme dels EUA i les posicions acrítiques amb Espanya, s’ha convertit en un corcó per al govern de l’Estat i la corona dels Borbons, amb els quals mostra una duresa a la qual La Moncloa no està acostumada i que no digereix bé. La defensa dels pobles indígenes, que la colonització espanyola va acostar a l’aniquilació, forma part dels eixos ideològics i discursius que vertebren aquest executiu.
Malgrat que els mixes van quedar finalment immersos en l’imperi espanyol, en la Nueva España, amb la seva capacitat de resistència, que ha fet que continuïn parlant una de les últimes llengües vives de la família mixezoque, s’han guanyat l’etiqueta de poble mai conquerit. I aquest esperit és el que vertebra l’exposició del Macba que, com el títol indica, parteix del seu mite fundacional i del que significa.
Actualment els mixes viuen majoritàriament al voltant de l’istme de Tehuantepec, a l’est de l’estat d’Oaxaca, on hi ha 19 municipis que són comunitats d’aquest poble, organitzades a través de la propietat comunal de la terra –l’agricultura és l’activitat principal– en la majoria de casos. El seu nom com a poble, en la seva llengua, és ayuujkjä’äy, que significa poble de la gent que viu a les muntanyes. Mixe és la paraula amb què se’ls designar en castellà, tot i que l’accepten perquè al capdavall ve del seu mot mijxy que vol dir home.
Un audiovisual hipnòtic per explicar la llegenda de Kondoy
La mostra del Macba, senzilla i compacta, s’obre amb una intervenció en un dels passadissos de la segona planta, on a les parets hi ha pintats elements naturals i paisatgístics de la regió mixe amb els personatges del mite de Kondoy. Un cop dins de la sala, el visitant troba, primer de tot, vint penons penjats, obra dels mateixos artistes que han fet la intervenció al passadís, Francisco, Taka, Fernández i Dr. Lakra, que relaten el mire de Kondoy en vint escenes. I, al bell mig de l’espai, un tòtem imponent dissenyat pel mateix Dr. Lakra i la també artista Mariana Botey, creadora del projecte. El tòtem ajunta, apilats, diversos objectes que faran referència a la història i la llegenda dels mixes, trobats en mercats de segona mà, segons explica el full de mà de l’exposició.
Tota la sala està submergida en la penombra per facilitar la immersió en un audiovisual projectat de manera contínua en una enorme pantalla de dos fulls, que reprodueixen les mateixes imatges simultàniament i convergeixen en un angle al centre, cosa que provoca un curriós efecte hipnòtic. Aquest “assaig fílmic” dirigit per Botey, editat en col·laboració amb Pablo Escoto Luna i sota la direcció cinematogràfica de Brian Cross i l’equip de Mochilla, combina imatges actuals de comunitats mixes i paisatges de la zona on roman aquest poble, vinculats a la llegenda, mentre relata el mite de Kondoy.
Un heroi gegant nascut d’un ou, fundador del poble mixe
El caràcter emprenedor de Kondoy, nascut d’un ou que els pares van trobar al bosc i que al cap de dos o tres dies ja era un home i aviat va ser un gegant, el porta voler veure món. I de seguida a anuncia a la seva mare que marxa a Tehuantepec i Oaxaca, a “veure què hi ha”. El seu periple, batent-se amb enemics diversos, creant de nit palaus que deixava a mitges quan es feia de dia –relat que explica l’existència de les actuals restes arqueològiques– i escampant olles plenes de diners per diversos punts, traça el mapa del territori mixe.
La batalla amb Moctezuma
Especialment curiós és el passatge de la seva batalla amb l’exèrcit de Moctezuma. “El rei Moctezuma tenia milers de soldats dalt d’un serrat a prop del poble de San Isidro de Huayápam. Kondoy lluitava sol, tirant-los pedres. Quan tirava una pedra morien molts soldats. En canvi, a ell, les bales li rebotaven. La gent explica que en aquell indret hi ha tanta pedra perquè Kondoy les va tirar a Moctezuma i va tornar a Mèxic. Kondoy es va asseure a descansar després de la batalla. N’ha quedat el senyal fins avui: quan es va alçar va posar les mans a terra i va empènyer per posar-se dret. I encara s’hi pot veure l’empremta de les mans. Fins i tot se’m veuen clarament els dits”, diu la llegenda.
Amb aquesta exposició, que es veu en mitja hora, la historiadora de l’art i artista Mariana Botey ha volgut acostar-se “des de diverses perspectives al mite de Kondoy i a les múltiples faules que ha generat”, especifica el full de mà. Així ha intentat arribar a les implicacions “socials, territorials i polítiques” del que representa aquesta llegenda per al poble mixe i per a l’indigenisme actual.
2 
