Androides decapitats, robots incinerats, explosions, cops de puny mortals… La sèrie no enganyava ja des de la careta d’obertura (malgrat que la lletra de la cançó, tant en català com en castellà, esmentava conceptes com “lluita per la pau” i “l’amistat”) on l’original japonès parlava de “força invencible”, “puny de ferro”, “impacte de coet” o “foc de pit”… El cas és que els nens catalans de 1978 -criats amb Cavall Fort i la línia clara franco-belga- no donaven crèdit al que estaven veient, sobretot tenint en compte que els únics precedents d’animació japonesa havien estat Heidi i Marco, de contingut familiar i no violent. “El que veiem a l’època eren sèries molt soft, estava molt estipulat què era per nens i, de sobte, va aparèixer un robot gegant que caminava entre edificis i uns monstres igualment gegants que l’atacaven llançant-li rajos i, és clar, tota la canalla vam quedar al·lucinats”. Així recorda Ezequiel Peris, responsable de manga de la botiga Continuarà de Barcelona, el desembarcament brutal de Mazinger Z a aquelles televisions d’un canal i mig.
Ràpidament, el robot creat per Go Nagai –publicat, per primer cop fa cinquanta anys, el 12 de setembre de 1972 a la revista japonesa Shōnen Jump– va fascinar el públic infantil. Mazinger Z és un robot fabricat amb un nou metall indestructible pel científic Juzo Kabuto, que al principi de l’acció és assassinat per un gran malvat, el Doctor Infern, però que té temps de traspassar-li els coneixements -i, sobretot, el seu robot- al seu nét, Koji Kabuto. A partir d’aquí, la sèrie és un seguit d’enfrontaments, sovint d’estil Far-West, en què el bé s’encara contra el mal. És a dir, Mazinger Z -conduït per Kabuto- destrueix, un per un, tots els ginys mecànics que li envien el Doctor Infern i el seu lloctinent, el Baró Ashura.
Mazinger Z va entusiasmar els nens, però no va agradar gaire als adults. La violència extrema del robot japonès escandalitzava i, a sobre, la sèrie desprenia una sexualitat que també sobtava. “Go Nagai té un puntet eròtic, sobretot en la versió impresa, on hi apareixen noies mig nues, però a l’animació això es va suavitzar”, explica Ezequiel Peris.
Afrodita A i el llançament de pits
“Tots tenim molt al cap a l’Afrodita A, la robot que llançava els pits contra els enemics de Mazinger, a tots ens feia molta gràcia”, recorda. Fins el punt que la imaginació hi va posar el que faltava. No, Afrodita A -la companya metàl·lica i femenina de Mazinger z-, encara que els disparava, no deia “Pechos fuera!“, això és una invenció popular que, curiosament, tots hem cregut escoltar moltes vegades.
Fos com fos, es va desfermar una campanya mediàtica descomunal, d’esquerra a dreta, contra el robot de Go Nagai. Només alguns exemples: “Hi ha tota la gamma de violències, destruccions, maniqueismes, agressivitats que són, segons sembla, la despietada escola desitjada per a les generacions futures” (El País 13/7/1978), “El Doctor Infern és la caricatura de Karl Marx” (revista Triumfo, 27/5/1978, “Mazinger Z, un robot que influeix en els seus fills (…) el baró Ashura contribueix a desfigurar el rol sexual del nen” (ABC, 8/7/1978). Al final, la pressió mediàtica va deixar els nens sense Mazinger Z. TVE va claudicar i la va desprogramar… I què, el manga havia arribat per no marxar mai més. De Shin Chan a Doraemon, del Doctor Slump a Bola de Drac la bandera del sol ixent estava clavada sobre les diverses generacions de nens catalans, com han demostrat, aquest mateix estiu, els podcast de l’Espai Zeta de la Xarxa.
Però el fet és que Mazinger Z va ser i continua essent la bogeria. Tant és així que només un any després de la seva estrena a TVE, el 1979, es va aixecar una estàtua de Mazinger Z de 10 metres d’alçada com a reclam publicitari d’una urbanització de nova construcció, Mas del Plata, al municipi de Cabra del Camp (Alt Camp). La reproducció és a la plaça d’Alfredo Garrido, en homenatge al lletrista i cantant de la introducció en castellà. Garrido també va ser l’autor de les lletres de sèries de gran popularitat a l’època, com ‘Vickie el Vikingo‘, ‘Pippi Calzaslargas‘ y ‘La abeja Maya‘. A hores d’ara, plaça i estàtua són lloc de peregrinació per a aquells nens -avui boomers granadets- que, sovint, hi porten la descendència a admirar el que, encara avui, continua essent una icona poderosíssima.
De fet, l’explosió mundial de merchandising no té comparació amb cap altre personatge de còmic o dibuixos animals, potser amb l’excepció dels Barrufets. I, per si calia un reconeixement internacional i definitiu, el japonès de metall es va graduar cum laude ni més ni menys que a la introducció dels Simpsons.
La rèplica valenciana de Mazinger Z
L’èxit mundial de Mazinger Z va generar una rèplica valenciana, ben curiosa, de la mà de Josep Sanchis, l’autor del -popularíssim, a l’època- gat Pumby. El mateix any 1978 l’Editorial Valenciana va publicar, amb el nom de Mazinger Z El Robot de les Estrelles, una sèrie de revistes de còmic basades en la pel·lícula de nom Mazinger-Z, The Iron Superman, produïda per Goler Films, un subproducte produït a Taiwan sense autorització de Toei Animation, la productora japonesa. El cas és que l’anomenat Mazinger vermell va tenir una vida curta, però de difusió relativament gran.
El fet és que el 16 de setembre de 1978, a les tres de la tarda, quatre milions de nens esperaven a Mazinger Z. Però no. En el seu lloc -i sense avisar- TVE va programar Orzowei, una mena de Tarzan adolescent i mig pijo. Quinze dies abans havien nomenat un nou director general de RTVE que no es va voler complicar la vida i va acabar amb Mazinger Z… O això es va pensar aquell buròcrata de partit que venia del franquisme de qui no cal recordar el nom. Mazinger Z, naturalment, el va sobreviure. La prova és que aquells milions de nens que l’esperaven davant la tele no l’han oblidat mai.
