La reputada escriptora Maria de la Pau Janer (Palma, 1966) torna amb una novel·la apassionant, Tots els noms d’Helena (Columna, 2022), després de set anys de silenci literari. Trenca el silenci de la millor manera: amb una obra íntima i personal on reconstrueix la història d’Helena de Troia i la porta als nostres dies a través d’una trama plena de sorpreses. Després d’anys amb aquesta obra al cap, la guanyadora del Premi Planeta 2005 està molt satisfeta del resultat i viu la promoció de la novel·la amb la il·lusió de conquerir nous lectors.
Què la va portar a escriure aquesta revisió de ‘La Ilíada’ tan personal?
Primerament la fascinació per aquest clàssic i la voluntat de fer-la propera i donar-li una veu actual. Em semblava un repte i m’estimulava. Arran d’això vaig decidir tractar aquest tema que m’encantava des de fa temps i actualitzar-lo a partir d’una pel·lícula. A la novel·la hi ha un grup d’actors que tenen com a gran projecte vital i professional fer una pel·lícula sobre aquesta història. A partir d’aquí he donat la meva versió, la meva mirada. La mirada d’una dona sobre una guerra, sobre una història. Una dona del meu temps que ho viu des de la seva situació personal. És una recreació. Penso que tenim la sort de poder recrear els clàssics i poder-hi jugar, perquè són tan potents i tenen tants elements que sempre es pot experimentar amb ells.
La protagonista té molts conflictes interiors durant la novel·la, és una obra molt reflexiva. L’Eva té alguna part de vostè?
Tots els personatges femenins sobretot tenen alguna cosa de mi. A vegades voluntàriament i altres no, però tots tenen alguna cosa meva. No és que la seva biografia sigui la meva, però hi he abocat coses: la meva mirada del món, la manera de veure les coses, algunes anècdotes… M’has de conèixer molt per trobar-m’hi, però part de la ficció és realitat. Sempre passa això perquè per a mi és inevitable.
El procés creatiu pel naixement d’aquesta novel·la ha estat llarg?
La idea de fer la novel·la neix fa anys, perquè hi ha una sèrie de personatges de la literatura que em fascinen, i un d’ells és Helena de Troia, la seva llegenda i la seva història. No sabia molt bé com enfocar-ho, li vaig donar moltes voltes. Finalment se’m va acudir la idea de tirar-ho a l’època actual a través d’una pel·lícula. A partir d’aquí sorgeixen dues històries: els actors que estan interpretant els papers i se’ls fan tan seus que els comencen a passar coses -que no explicarem-, i la mateixa història d’Helena. Els personatges veuen com les seves vides canvien amb aquesta obra. Per escriure’l he rellegit la novel·la i moltes de les llegendes i autors que parlen sobre Helena per després fer la meva aportació.
La dedica al seu marit que va morir, Jaume Corbella. Quin pes va tenir en la seva creació?
Ell sempre em va donar ales a la vida i també a la creació. Una gran part d’aquesta novel·la la vaig escriure amb el meu marit viu. Anava escrivint i ell llegia els capítols quan estaven acabats i feia comentaris. Volia que li expliqués el final i jo ja sabia com acabaria perquè normalment els finals ja els tinc pensats, però no li vaig voler dir mai. Li vaig dir: ja t’ho trobaràs. Però no va arribar a llegir-lo mai i això em sap molt greu. Aquesta dedicatòria és un homenatge cap a ell.
L’han afectat les crítiques recents que ha tingut a l’hora de tornar a sortir al panorama literari?
Sempre he estat molt criticada, des que vaig començar a publicar amb 19 anys. Tampoc m’estranya, perquè vaig començar a publicar molt jove, no sé com vaig ser tan agosarada d’atrevir-me a publicar en aquell moment. Després han anat passant els anys o he seguit generant una certa polèmica sempre. Hi ha gent que m’estima molt i gent que m’odia molt, però espero que es vagi suavitzant amb el temps. No ho visc malament, sinó amb il·lusió de conquerir nous lectors. No m’ho prenc com un problema, perquè he vist que de problemes n’hi han uns altres i que la part dura de la vida ja ho és prou com per afegir-hi coses menors.
Calia una novel·la que reivindiqués les dones de ‘La Ilíada’, que potser estaven a un segon pla?
No sé si l’objectiu principal era aquest però sí que és un objectiu per a moltes de les meves novel·les. En un moment determinat vaig prendre consciència que calia reivindicar-se com a dona. A més, d’Helena n’han parlat molts homes, però no li han donat veu. Jo li dono una veu. Les dones tenen molta força en les novel·les i també en té molta la complicitat entre dones. Sempre s’ha explotat molt la rivalitat entre dones, però no s’ha parlat de la complicitat, de l’ajuda, de com et pots sentir identificada o empatitzar amb una altra dona. Aquesta és la part que m’interessa i hi aprofundeixo en el llibre.
Amb aquesta novel·la trenca set anys de silenci literari. Podem esperar més novel·les pròximament?
No ho sé. Set anys potser ha estat massa però la vida m’hi ha portat, no ho he decidit jo. Voldria no estar tant per fer una altra novel·la, però no em vull pressionar. És possible que d’aquí dos, tres, quatre anys en tregui una altra, però no ho sé i no em vull posar terminis. No tinc timings, ha d’anar sorgint.
Té l’ambició de tornar a guanyar un premi com el Planeta del 2005?
En aquest cas no l’he presentada a cap premi, per tant no tenia aquest objectiu. És una novel·la que he escrit amb moltes ganes, molta dedicació i moltes dificultats, tot plegat. Al final aquesta novel·la no aspirava a cap premi sinó que el premi era acabar-la i estar-ne satisfeta, que ha estat difícil. Ha estat un camí dur aquests últims anys, però ara ja està acabada i l’estic acompanyant en les seves primeres passes, com si fos una criatura, fins que camini sola.
On la poden veure els lectors en aquestes primeres passes de la novel·la?
Ara tinc diversos actes de promocions, però els més propers són a Palma el 27 de setembre, el 6 d’octubre a Sant Cugat i l’11 d’octubre a la llibreria Ona, a Barcelona. Aniré voltant per fer el que toca, acompanyar la novel·la.
