Lluís Gavaldà (Constantí, Tarragonès, 1963) és pluriocupat: compositor, cantant d’Els Pets i escriptor, a més de ser pare (una altra de les seves passions). És un dels impulsors de l’autoanomenat Rock Agrícola, i 32 anys i una quinzena de discos després, encara salta, brinca i balla dalt dels escenaris al costat de Joan Reig, Falin Cáceres i companyia. Gavaldà acaba de publicar Lletres (Bridge, 2017), un recull d’una quarantena de cançons d’Els Pets composades per ell mateix, ara despullades de la música per centrar-se en el text. Una obra per conèixer el Gavaldà més íntim i les lletres d’Els Pets des de dins, des del moment zero.
D’on ve aquesta obsessió per diferenciar entre tema, cançó i lletra?
Això ve d’una conya molt arrelada en el grup. A cada músic que s’incorpora li deim, ben seriosos, que està absolutament prohibit dir temes a les cançons si no volen rebre una multa. Tothom diu que “cap problema”, però hi cauen contínuament. Fa molt de riure, els costa un any com a mínim treure’s la mania. L’eufemisme es menja la paraula original, és com quan tothom diu treball en comptes de disc. Si t’ho pares a pensar és ridícul. Els músics fem cançons, els temes són el que et feien estudiar a l’escola per l’exàmen de física i química.
Recollint el guant de la introducció del pròleg del llibre, de qui és una lletra?
Sempre he pensat que la lletra és de qui la fa servir.
Qui tenia més necessitat d’explicar l’origen de les lletres? Lluís Gavaldà per treure’s un pes de sobre, o els seguidors d’Els Pets per endinsar-se en la producció de les cançons del grup?
Ostres, jo no en tenia de necessitat. El que tenia és una proposta des de fa temps de fer-ho i mai trobava el moment. Ara, amb la parada indefinida del grup, he pensat que era bona època. Sobretot perque les lletres no estan explicades, que era el que no m’agradava, sinó que serveixen de pretext per reflexionar sobre el procés de creació i sobre els condicionants que la fan possible. De fet, crec que els textos que acompanyen les lletres funcionen independentment de la mateixa, no destripen el cor de la cançó. Explicar una lletra és absurd i enterra tota la màgia que pot tenir. Com quan destripes una joguina per saber-ne el mecanisme.
A moltes lletres d’Els Pets hi ha una gran dualitat de sentiments: La vida és bonica però complicada; el protagonista de Feliç entén que no pot fer res per la persona a qui estima; la irònica No t’enyoro; o Estúpidament feliç narra la misèria de la quotidianitat. Fins i tot Bon Dia parla de pixums de gat i veïnes que critiquen. És per això que cadascú pot entendre de mil maneres diferents una sola cançó?
La gràcia d’una cançó és que pot ser interpretada de mil maneres, i el mateix passa amb una lletra, fins i tot pot dir-te coses contraposades depenent del moment vital en el qual t’arreplega. Quan estàs enamorat totes les cançons d’amor sembla que parlin de tu, quan estàs trist hi ha lletres que semblen sortides de la teva boca, quan estàs eufòric hi ha lletres ideals per cantar a tot drap quan vas conduint. Hi ha gent que m’ha explicat lletres meves molt millor del que jo podria fer-ho mai.
Parlem d’una lletra en concret. Com és que “la cançó menys Pets”, Vespre, és de les que agrada més al públic?
Perquè quan la vaig fer les nostres lletres eren totalment el contrari de Vespre, per això en aquell moment no era gens Pets, no alliçonava ni volia ser graciosa. Amb el temps, però, tenint en compte la evolució de les nostres cançons, ha acabat sent la primer cançó realment Pets que vaig fer.
La societat té la necessitat, cada vegada més, de refugiar-se en un indret com el que té el grup a Prades, per evadir-se de la rutina?
La societat no ho se, jo si. El fet de tancar-te en un pis a la muntanya sense tele, ni mòbils, ni Internet fa que no tinguis mes remei que enfrontar-te amb tu mateix, de fer-te companyia, de petar la xerrada amb el teu cervell, i amb el teu cor també. I això, si ets dispers de mena, com és el meu cas, és ideal per posar fil a l’agulla de les mil parides que et ronden pel cap.
Els Pets s’apropa als 35 anys de vida. Si mira enrere i recorda el Menja avellanes, La balada d’Anton el Roí, Domesticada o Constantí, molta perda i poc vi, té la sensació que encara li queden lletres per escriure?
Sí, i tant. El dia que no la tingui serà el moment de plegar. De totes maneres, la sensació que tinc quan miro enrere és que he fet moltes lletres dolentes, moltíssimes, algunes de molt conegudes i populars, però que fins i tot les pitjors m’han ajudat a fer-ne una de millor més endavant.
El grup ha nascut (1985), ha crescut, s’ha enamorat, ha format família, s’ha adaptat i ha madurat, també amb les lletres i cançons. Encara li preocupa tant fer-se gran?
No, una de les coes bones de fer-te gran és que ja no t’amoïna ser-ho perquè ja hi has arribat. De fet, amb el temps fer anys és una conquesta, una constatació de que encara ets aquí i encara tens ganes de donar guerra. Cada any que passa és un regal, un regal que has d’obrir i fer servir, que has de rebregar fins que n’has tret tot el suc possible.
Els Pets és un grup que, des de l’inici, s’ha mostrat obertament independentista i antimonàrquic. Els crits d'”independència” i les estelades han format part de la iconografia dels seus concerts. Com ha vist l’evolució del país des de dalt l’escenari?
Quan vam començar i fins no fa massa els que ens manifestàvem desacomplexadament per la independència del nostre país erem quatre i sempre els mateixos. A les manis sempre vèiem les mateixes cares, una mica més perjudicades pel temps. Aquest resorgiment tan espectacular a mi m’ha agafat per sorpresa, i m’omple d’orgull perquè d’alguna manera ja estava resignat a viure en un país poruc i amb síndrome d’Estocolm. La meva sensació és que, com més siguem en aquest procés, més riurem.
I com acabarà tot això? Hi haurà referèndum? Serà unilateral?
Tinc la sensació que se’ns intentarà comprar amb quatre transferències i que els poders fàctics faran tot el possible perquè els nostres governants ho entomin amb el millor dels somriures. Aleshores serà el moment de demostrar que això va de debò, que ja no en tenim prou amb les molles que ens llençen des d’allà. Però ves a saber, jo sempre he sigut un desastre amb les prediccions…
Si l’Estat intervé la música catalana i el Tribunal Constitucional suspèn i inhabilita Els Pets, ¿desobeireu i continuareu fent lletres, cançons i discos?
[esclata a riure] Enregistraem un disc en directe des de Can Brians i farem un verkami perquè ens portin bon vi a la cel·la!!!
I, en cas que hi hagi independència, la primera cançó que cantarà Lluís Gavaldà a la República catalana serà Jo vull ser rei? O hi haurà algun nou hit especial per l’ocasió?
El primer dia de l’estat propi no cantarem, anirem a plaça i farem un vermut com Déu mana. I l’endemà, a seguir treballant per aconseguir una República tolerant i igualitària. La independència no és el final de res, és l’inici de l’aventura.
