“No és un llibre sobre el Procés, és un llibre sobre memòria, és molt menys conjuntural”. Així de clar ho té Roger Tugas, coautor de Ferides d’exili (Pagès Editors) amb Mònica Hernàndez. Els dos periodistes –ell, redactor de Nació Digital i ella, subdirectora del Faqs de TV3– s’aparten de l’actualitat del dia a dia per abordar en profunditat el que representa l’exili a través de 16 històries, explicades en primera persona pels seus 17 protagonistes. Són 290 pàgines que permeten resseguir el fil roig que connecta el que van viure els catalans que van haver de sortir del país per motius polítics durant els anys 70 i 80 amb les vivències dels actuals exiliats.

Per teixir aquest relat han entrevistat des de Lluís Llach fins a Josep Miquel Arnas (Valtònyc), passant per la parella formada per Josep Maria Garcia i Àngels Coté –que es van conèixer exiliats–, Carles Sastre, Josep Maria Reñé, Elisenda Romeu, Carles Puigdemont, Meritxell Serret –entrevistada abans de saber que tornaria– i la resta dels actuals exiliats, excepte Anna Gabriel, que ha preferit no participar-hi. “No és que no hi tinguéssim fil directe, perquè el coordinador de la col·lecció La Guspira, de Pagès Editors, és Pau Juvillà, el diputat de la CUP, però ella és en un moment que prefereix no fer entrevistes i ho hem volgut respectar”, explica Tugas.

Llegit el llibre, Ferides d’exili és un tros d’història viva de Catalunya que es pot llegir com un recull d’històries personals que tenen interès cadascuna per ella mateixa. Cada lector podrà encarar l’obra com prefereixi, saltant de cas en cas, triant un personatge en cada moment, o linealment. En qualsevol cas, el que hi trobarà serà la cara més personal de l’exili. “No ens fa res admetre que inicialment va ser un encàrrec de l’editorial, però ens va seduir la idea d’abordar la cara humana de l’exili, perquè un polític també ha de maldar amb dificultats personals“, argumenta Tugas. Tant ell com Hernàndez ressalten que volien la perspectiva històrica. “Per a mi era important fer l’exercici memòria històrica sobre els exiliats dels 70 i els 80. Els d’ara són molt més visibles. Entenc que tothom llegirà l’entrevista de Carles Puigdemont, però volíem parlar amb els històrics, i crec que ningú se’ls ha de perdre“, defensa la coautora.

Com a exemples, Mònica Hernàndez tria com una de les històries que més l’ha impactat la de Josep Maria Garcia i Àngels Coté, “que es van conèixer a l’exili aprenent a fer anar una escopeta i, malgrat que eren d’organitzacions diferents, van acabar sent parella i encara estan junts”. I Roger Tugas tria el cas de Roser Vernet, “una noia que amb 24 anys va estar quatre anys vivint amb els monjos de Sant Miquel de Cuixà” i el de Josep Maria Reñé, que a l’hora d’exiliar-se va decidir passar un any en un quibuts, a Israel, per veure funcionar una comunitat socialista. “Volíem que hi hagués paritat i varietat, homes, dones i destinacions diferents”, matisa el periodista.

Després de totes aquestes entrevistes, de saltar endarrere en el temps i de tornar al present, han arribat a la conclusió: malgrat les diferències –els dels anys 70 i 80 eren més joves que els exiliats actuals, fet que afegia “un cert component d’aventura” a l’experiència, però per contra la tecnologia actual facilita molt més el contacte amb l’interior–, un exiliat sempre “lluitarà entre l’impuls de fer unes mínimes arrels allà on sigui i la necessitat de no normalitzar la situació”.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa