"L’eclipsi" de George Perec és dels que deixen veure el sol

 

En una entrevista publicada el 1979 a France Nouvelle, Georges Perec parlava de la seva obra amb Patrice Fardeau, i en concret, deia unes quantes coses de «L’eclipsi», la novel.la que aquest mes publica l’Avenç per primer cop en català, amb traducció d’Adrià Pujol, i que es presenta el pròxim dia 9 a la llibreria No Llegiu. Perec explicava que aquest llibre podia ser inclòs a l’àrea de la seva obra relacionada amb el joc, el treball sobre la llengua i sobre l’escriptura: «una feina semblant a la del pianista que fa escales, exercicis i escalfa els dits, abans de començar a interpretar una peça.» deia Perec. L’autor, que basteix l’edifici de «L’eclipsi» tenint ja habitació pròpia a la «casa» Oulipo, on vivien amics seus com els escriptors Raymond Quénau i Italo Calvino o matemàtics com François Le Lionnais, posa en solfa una primera obra oulipiana en forma de lipograma, és a dir, un text sencer on ha decidit que no hi apareix la vocal «e», la més habitual en francès -la lletra «a» en la versió en català-. És evident que «L’eclipsi» no és només un joc. El mateix Perec afirma que el desig novel.lesc és a les arrels d’aquesta obra, una història policíaca, i que ell mateix s’encarrega d’entroncar directament amb «La Vida, manual d’ús», potser el seu títol més conegut: «Les ganes d’explicar històries van començar amb La Disparition i potser una mica abans amb Le Petit Vélo. Hi ha una mena de tall entre els meus primers llibres fins a Un homme qui dort i després, a partir del meu ingrés a Oulipo hi ha veritablement una orientació nova que em condueix principalment a La Vie mode d’emploi».

Perec recorda que quan era petit llegia Jules Verne, enamorat dels seus llibres, i ja d’adult, vol que el que ell escriu tingui l’alè d’aventura que ell trobava a cada nova història d’infantesa. Per això, a partir de «L’eclipsi» tindrà sempre present Verne, Rabelais i també Raymond Roussel, i alhora es concentrarà a «descriure el llenguatge, el món, abocar sobre el paper la quotidianitat d’aquest llenguatge, l’apilar paraules. Això té, és cert, una mena de vocació enciclopèdica, una mena de bulímia verbal...». Per a Perec, les paraules omplen espais i donen sentit, relat. Per això, quan lletres o paraules apareixen o desapareixen del text, allò no tan sols és una gràcia, un salt mortal o passar la maroma per mostrar uns músculs tibants de destresa lingüística.

 

L’absència d’un signe, com trobem a «L’eclipsi», és sempre un signe d’una absència. Que no hi hagi cap paraula amb la lletra «A» -cap paraula amb «E» a l’original en francès- parla de les absències que Perec duia a a motxilla, amb un pes considerable, des que era petit: mai va conèixer els seus pares. Al post-scriptum de «L’eclipsi», Perec hi diu : «El propòsit de l’Scriptor, el seu desig, diguem-ne el seu neguit perenne, en primer lloc fou el d’obtenir un producte únic i instructiu, un producte que tingués, que pogués tenir, un poder d’estímul sobre el moment de construir l’escrit, els fils, els successos descrits, sobre els cops d’enginy, per dir-ho en un mot, sobre els models i les formes de les novel.les que corren».

Verbívor acabat, Perec vivia al món amb, en i a través del llenguatge i les paraules, ja fossin aquestes llargues llistes per anar a comprar, guions de cinema, mots creuats o novel.les de 300 pàgines. Si a la dèria verbívora s’hi afegia una obra per escriure, per escriure’s a si mateix i al seu passat, ple de buits, aviat ens surt el dibuix de qui era Georges Perec. Els qui el tractaren deien que era un feix de ganes de viure. La vida i viure per escriure-la, vet aquí la feinada de tots els escriptors. Si, com en el cas de Perec, l’existència es fa curta -se’n va anar d’aquest món als 45 anys- la missió queda a mitges, és clar. Però tenint en compte les joies que ens va deixar, des d’ «Ellis Island» (també publicada per l’Avenç)  fins a «La vida manual d’ús» (Proa), el regal és d’aquells que no s’obliden i que mai s’agraeixen prou. 

 

L’agraïment a Perec es fa extensiu, ara, al seu traductor al català, Adrià Pujol, i a l’editorial, l’Avenç, ja que aporten un volum més a la biblioteca nacional, una altra estructura d’estat imprescindible, siguin on siguin les prestatgeries, de moment. Adrià Pujol i l’Avenç, així com la correctora del volum, Tina Vallès, i el qui els acompanyarà a la presentació el pròxim dia 9, Màrius Serra, només tenen una pega: tenen ple de lletres «A» als seus noms, cosa impossible dins d’un eclipsi.



Comentaris

envia el comentari