Tres segles després de la seva fundació, la Biblioteca Nacional de España, un projecte impulsat pel confessor de Felip V i de la seva mà dreta repressora, Melchor de Macanaz, l’any 1712, titlla el català de llengua vernacla i assegura que el català i el valencià són llengües diferents. Un menyspreu a la unitat de la llengua que és habitual per part de les institucions espanyoles, però que en aquest cas és especialment desafortunat si es té en compte que la Biblioteca Nacional va néixer amb un fons de més de 6.000 volums que havia estat confiscat a un valencià després que el País Valencià caigués a mans dels Borbons durant la Guerra de Successió.
“Aquesta biblioteca és el símbol del saqueig a una nació, a la seva cultura, una obsessió durant els 300 anys de Borbonisme. Es vanten que és la institució cultural més antiga d’Espanya, abans que la Real Academia de la Lengua (1713), i neix gràcies a la repressió i l’espoli als perdedors de la guerra, en concret, a qui fou arquebisbe de València, Antoni Folch de Cardona”, explica a El MÓN el periodista Alfons Llorens, que investiga els saqueigs i espolis culturals practicats per Espanya”. Té clar que el cas de la Biblioteca Nacional és només un entre moltíssims que encara no han sortit a la llum, i es pregunta, per exemple, “quants quadres del Museu del Prado són robats”.
De borbònic a austriacista
L’arquebisbe de València va ser víctima cultural de la repressió Borbònica, però per què el seu fons va atraure l’atenció de la cort de Felip V? “Folch de Cardona era fill d’un almirall d’Aragó, una família catalano-aragonesa de primeríssim ordre. La seva gran passió són els llibres, i si bé com a prior dels convents d’Àvila i Palència ha d’exercir la pobresa, inverteix totes les seves rendes en llibres. I a partir d’aquí, acaba forjant una biblioteca que es considera un dels grans tresors culturals d’Europa”. Un caramel per al ministre Macanaz, que Felip V envia al País Valencià a aplicar la repressió i les confiscacions de béns entre els partidaris de l’arxiduc Carles.
Quan es produeix el saqueig als béns eclesiàstics a València, Folch de Cardona ja és a l’exili a Viena i és una figura fonamental de la cort de Carles III. Els Borbons s’enduen a Madrid la seva biblioteca de Palència, amb 2.000 volums, la biblioteca del seu oncle, especialitzada en llibres censurats, i la biblioteca que l’arquebisbe havia bastit a València: “Aquesta col·lecció té llibres que li proporcionaven agents de fora del país, llibres de ciència, teologia i filosofia, tots els clàssics greco-romans, així com una col·lecció d’art, una de medalles i una de monedes, i centenars de mapes, i també incunables que ja eren a l’arquebisbat abans de la seva arribada. En total, 6.630 llibres que pesaven 16.000 quilos, en 161 caixes i 13 farcells, incloent-hi les prestatgeries, tot es va traslladar a Madrid el 16 de febrer de 1712 en onze grans carros. I quinze dies després, neix la Biblioteca Nacional”, relata Llorens, que remarca que va ser Macanaz qui es va entestar en aquesta col·lecció, sabedor de la seva existència i que va veure clar que serviria per fundar una llibreria reial.
Viena i Madrid, dos models de biblioteca antagònics
“La Biblioteca Nacional de España és producte del context d’una guerra civil, neix immediatament després de la guerra –Almansa- i una part molt substancial dels seus fons és el resultat de la repressió i la confiscació de béns als que havien perdut la guerra. És un fet històric rellevant per comprendre com la cultura ha estat un focus potent de repressió, i alhora posa sobre la taula la figura encara controvertida de l’arquebisbe de València, perquè com a elit religiosa es manté fidel al rei oficial, però es retira, i en acabar la guerra, torna a València i se suposa que ho fa en el bàndol guanyador. Fins que arriba l’òrgan repressor i Antoni Folch canvia de parer”, explica a El MÓN el professor de la Universitat de València Ximo López. “Sorprenentment, l’arquebisbe canvia de bàndol en no acceptar la confiscació dels béns eclesiàstics i el 709 se’n va amb l’arxiduc Carles a Barcelona i es converteix en un dels personatges fonamentals de la seva cort. I després de la derrota del 1714, s’exilia a Viena amb la cort”, afegeix López, que remarca que no s’ha acabat d’escatir mai per quines raons reals l’arquebisbe va abandonar la causa borbònica. “Més enllà que li volguessin confiscar els béns, deurien ser interessos individuals, de voler salvar-se”, apunta.
Sigui com sigui, Folch de Cardona s’instal·la a Viena i té la funció de donar acollida als exiliats catalans i espanyols com a cap de files del Consell d’Espanya. I és a la capital d’Àustria que recupera la seva passió per comprar manuscrits, llibres, obres d’art, mapes, etc. I deixa en seu testament cedit a un convent de Palència tot el seu patrimoni cultural. “Però l’arxiduc Carles, que ja és emperador, decideix comprar aquest fons i passa a formar part de la Biblioteca Nacional d’Àustria. És a dir, que el col·leccionisme d’aquest personatge dona lloc a dues de les biblioteques nacionals més importants d’Europa. Això sí, amb un matís que marca la diferència. Mentre l’espanyola és el resultat de la repressió, la d’Àustria ho és de comprar col·leccions”, explica Ximo López.
La Biblioteca Nacional de España oblida els seus orígens repressius i tres segles després menysté la llengua i la cultura de qui va proporcionar, per la força, el fons més gran per bastir l’esquelet d’aquella institució cultural el 1712.
34 
55 
