La màscara com a eina política, del poder i de la dissidència, en una exposició al CCCB

La història de com la màscara s’ha infiltrat en el paisatge polític com a instrument al servei del poder ja ha arribat al CCCB. Es tracta de l’exposició La màscara no menteix mai, que inaugurada aquesta setmana i que es podrà visitar fins a l’1 de maig del 2022. És més, aquests 18 i 19 de desembre, l’entrada serà gratuïta amb reserva prèvia al web del CCCB. L’horari per visitar l’exposició és de dimarts a diumenge d’onze del matí a vuit de la tarda i les entrades tenen un cost de 6€. Els diumenges entre les 15 i les 20h l’entrada serà gratuïta, així com la resta de dies ho és pels Amics CCCB.

El nostre món està ple de màscares i emmascarats. Aquesta és la idea principal de l’exposició, que es basa en l’assaig Algunes coses fosques i perilloses. El llibre de la màscara i els emmascarats de Servando Rocha per analitzar la història subterrània del darrer segle i mig. Precisament és Rocha qui, juntament amb el cap d’exposicions del CCCB, Jordi Costa, organitza aquest recorregut a través dels usos polítics de la màscara en la modernitat. D’aquesta manera aborden les polítiques de control sobre el rostre, les resistències culturals a la identificació, la defensa de l’anonimat i la manera que tenen els herois, els dissidents o els dolents de mostrar la màscara com un símbol identitari. 

Del Ku Klux Klan fins a Pussy Riot es pot veure un repertori de rostres emmascarats darrere els quals s’amaga l’origen d’alguns fenomens actuals, com les fake news o les teories de la conspiració. L’exposició està estructurada en set parts que són relats interconnectats. En cadascuna d’elles es combina una àmplia selecció documental i de recursos audiovisuals amb objectes que il·lustren les diferents utilitats de les màscares. Per exemple, hi ha caputxes de protestes feministes, màscares de lluitadors mexicans i màscares antigàs, entre d’altres. Aquestes són les parts en què es divideix l’exposició que no et pots perdre si vols entendre què s’amaga darrere les màscares amb què ens ocultem a plena vista:

Introducció: l’enigma de la màscara ritual

‘La màscara mai menteix’ comença amb un enigma de 9.000 anys que ens contempla des dels ulls de les màscares neolítiques, una manera de rendir culte als avantpassats. Hi ha alguna cosa del poder secret i transformador de la màscara ritual que es pot començar a descobrir amb aquesta primera part de l’exposició. 

1. Carnaval salvatge: el Ku Klux Klan

El Ku Klux Klan és protagonista de la primera part de l’exposició. Es recull la història de l’evolució indumentària d’aquest grup, que es va fundar a Tenessee l’any 1865 i utilitzava una vestimenta d’inspiració carnavalesca que emulava el dimoni. Més endavant es va crear el segon Klan, que recordava a un exèrcit de soldats amb uniformes blancs. 

2. El rei dels fantasmes

Fantômas, el popular personatge francès traslladat al cinema mut per Louis Fauillade, encarnava la fantasia del rostre fluid, és a dir, un rostre en continua transformació. Darrera d’aquesta figura fascinant podria trobar-se un personatge real d’origen espanyol: el famós rei dels lladres Eduardo Arcos, que reivindicava haver estat la inspiració dels escriptors Marcel Allain i Pierre Souvestre.

3. El gran frau 

A finals del segle XIX, Léo Taxil (el pseudònim més cèlebre del prolífic escriptor Marie Joseph Gabriel Antoine Jogand-Pagès) va publicar una quantitat impressionant de llibres amb documents i testimonis falsos per construir una història secreta de la maçoneria associada a cultes foscos i diabòlics que estaven molt allunyats de la realitat. Va ser una manera de construir un imaginari popular basat en la presentació dels maçons com a figures emmascarades i fosques. El cas Taxil és un exemple pioner del fenomen de les fake news. 

4. El cabaret espectral 

L’any 1916, al Cabaret Voltaire de Zuric, els fundadors del dadaisme conjuraven els horrors de la guerra europea a través del ball salvatge. Utilitzaven les màscares com a element fonamental de la seva fascinació per tot allò primitiu en oposició a la raó. Sophie Taeuber-Arp o Emmy Hennings, dues figures centrals en el naixement de Dadà, veien en les màscares antigàs i en els rostres desfigurats dels soldats l’expressió de l’infern a la terra

5. La lluita

Els lluitadors mexicans representen una força social sense rostre amb arrels que es remunten a la cultura asteca i els seus guerrers emmascarats. Són justiciers i herois del poble que, a més, expressen les tensions entre rostre, identitat i màscara. Aquesta mateixa tensió ha estat emulada per moltes altres figures dels camps de l’ecologisme, el feminisme, el moviment animalista i els drets de la comunitat LGTBI+.

6. Prohibit desaparèixer

Durant segles, l’ocultació de la cara ha subvertit l’obligatorietat de la identificació. Davant l’exigència d’un rostre i un nom han sorgit resistències polítiques i culturals, com el misteriós Col·legi Invisible, que al començament del segle xvii va anunciar l’existència de cèl·lules «invisibles» en diversos llocs d’Europa. Aquesta part de ‘La màscara’ mostra com en la nostra època, marcada per la sobresaturació de signes, fins i tot una revolució punk tan necessària com la proposada per Pussy Riot no pot evitar entrar al joc de la imatge-mercaderia.

7. Apocalipsi

Com la Mort Vermella trucant a la porta del ball de màscares del príncep Pròsper en el clàssic relat de Poe, la Covid ens anuncia que la festa del capitalisme terminal ja va arribant a la fi. Aquesta és la tesi de l’última part de l’exposició, que es centra en la nostra apocalipsi. Les imatges de les mascaretes són molt similars a les que han quedat com a testimoni d’anteriors epidèmies de pesta, còlera o grip espanyola. Avui, el rostre emmascarat, tradicionalment associat al perill, la clandestinitat i el secret, identifica el membre solidari d’una comunitat que es reconeix vulnerable; i és el rostre nu el que pertorba i genera inquietud. 

Nou comentari