“Quan estudiava a Barcelona tenia dues possibilitats: gastar-me cada cap de setmana 30 euros per sortir de festa o estalviar-los en favor de la meva música”. És el millor resum que fa la Cristina Pérez sobre la seva entrada en el món de la música. La Crissy Z (és el seu nom artístic) té 21 anys i acaba de publicar el seu primer disc: A Man Drowned. L’àlbum és un viatge de sis cançons de Neo-Soul, el gènere que ella diu que abandera. Per arribar a fer aquest tipus de música, però, ha hagut de ser influenciada pel Hip-Hop, l’R&B, el Jazz i el Soul. “Si s’agafen tots els meus vinils i es fusionen, acabarà sortint el que he fet jo”, assegura al El Món.
La jove de Lloret de Mar ja fa una temporada que estudia música al Regne Unit. Ara toca compaginar els seus estudis musicals al país del Brexit amb les possibles actuacions que li sorgeixin al seu país natal. “Jo ja he dit als meus familiars que seran bones notícies si em veuen molt per aquí”, diu. Això és el que espera, i seria un sacrilegi no confiar en ella ja que afirma que ella és “una d’aquestes persones que es lleven a les cinc del matí i comença a escriure”.
I com ha aconseguit aquesta noia fer-se un forat a la indústria i aconseguir publicar un disc? Explica a aquest diari que no treballa “amb cap discogràfica” i que es paga de la seva butxaca tot el que comporta fer promoció del seu treball. “Jo era molt contrària a fer promoció, però he vist que és molt necessària”, afirma en aquest diari aquesta cantant que no ve “de cap família amb tradició artística”.
“Jo soc d’aquelles persones que en comptes d’estirar-se per plorar es posa a escriure cançons”, diu Crissy Z. I és fàcil creure-la si es té en compte la temàtica d’A Man Drowned’: “Les ànimes estan turmentades per la societat”. Preguntada per si durant l’elaboració del disc ha aconseguit curar les ferides que han donat peu a la seva creació, respon afirmativament, i explica que les noves cançons que actualment està començant a composar “sonen de diferent manera”, amb una mirada més optimista sobre el món.
I què li diu la gent? Què li diuen els seus amics? “Em comenten que es nota que la meva música no té un adoctrinament al darrere”. Això, segons ella, és conseqüència directa que el disc és molt “intuïtiu” i molt similar a la manera com ella va començar a aprendre a fer música. Afirma que va presentar-se a la primera escola havent composat coses però reconeixent que no tenia ni idea de com funciona el llenguatge musical. “Hi ha gent que m’ha agraït que a través de mi han descobert un tipus de música que no coneixia o que mai no els havia arribat”, diu.
