“És un abús de poder molt gran, hi ha molta impunitat; un desastre”, constata Clara Peya. Des de Madrid, on es troba promocionant el seu nou àlbum Perifèria (Vida Records), la pianista respon desolada pels casos de presumpte assetjament i abús de poder a l’Institut del Teatre. Com a exalumna de l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc), assegura que allà també “n’hi va haver” i recorda “comportaments gens agradables”, dels quals diu que va prendre consciència més tard. “També eren homes, professors venerats i amb impunitat”, compara.
A propòsit de l’escàndol a l’IT, el mateix Esmuc feia memòria dilluns de casos denunciats al centre l’any 2018 i de com ha treballat des d’aleshores per prevenir-ne de nous. En una piulada, Clara Peya va expressar ben aviat el seu rebuig als casos de presumpte assetjament sexual i abús de poder denunciats a l’Institut del Teatre. “Us volem lluny. El que per vosaltres és una asquerosa diversió a nosaltres ens omple de por i ens vertebra la vida. Prou!”, escrivia diumenge.
Impunitat i denúncia
L’endemà, l’artista es mostrava decebuda i indignada en una entrevista per parlar del seu nou àlbum, ‘Perifèries’, que tot just s’acaba de publicar. “Em sembla molt bèstia, és terrible”, responia preguntada per la qüestió. “S’ha de denunciar molt fort”. La pianista comenta la “impunitat” que demostrarien aquestes denúncies, i que en certa manera li ressonen als seus anys d’estudi. “A l’Esmuc hi ha hagut casos d’assetjament, evidentment”, diu referint-se diverses situacions que ella no va viure en persona però que l’any 2018 sí que van aflorar i van dur a l’activació d’un protocol contra l’assetjament sexual i la discriminació amb diverses accions i iniciatives empeses des de la institució.
Lluny d’amagar-se’n, i arran del cas de l’IT, l’escola de música va emetre un comunicat dilluns on lamenta la situació que es viu en aquest centre educatiu (“no podem passar per alt aquesta situació”) i també fa examen de consciència: “Des de fa dos anys que a l’escola estem fent seguiment de la nostra cultura de centre i els grups organitzats ens diuen que no s’han repetit les experiències que es van relatar el 8 de març de 2018”, informen. A més, l’Esmuc avança que el proper 8 de març presentarà una actualització dels protocols vigents mentre emplaça tothom a “continuar actiu en aquesta lluita”.
‘Perifèria’, pop íntim i denúncia
Clara Peya reflexiona sobre tot plegat des de Madrid, on ha viatjat per promocionar el seu ja onzè àlbum d’estudi, anomenat Perifèria (Vida Records) i que veu la llum el 26 de febrer. Forma part de les seves creacions per a banda, en aquesta ocasió amb Vic Moliner al baix, Didak Fernández a la bateria i amb la veu d’Henrio (Enric Verdaguer). L’àlbum s’ha cuinat “molt lentament” i de fet ja estava “en marxa” abans del confinament, a diferència d’Estat de Larva (2020), aquest sí producte de la reclusió durant els mesos de pandèmia i amb el piano com a protagonista.
Un disc, el darrer, que “interpel·la a tothom” perquè aborda les perifèries socials (“els que tenen rostre però no un nom propi”) però també i especialment les “emocionals”. “Aquestes sí que les vivim totes, això de sentir-te perifèria o que algú t’hi faci sentir”. “Estic frustrada amb l’educació emocional que tenim, amb com no ensenyen a viure. Jo animo a tothom a parlar de les nostres vulnerabilitats, del que ens fa sentir fràgils, dèbils o que ens incomoda”, proclama l’artista.
‘Mujer frontera’, música i activisme
Una de les peces avançades del disc és Mujer frontera, gravada en col·laboració amb Alba Flores i Ana Tijoux. “Tracta de les dones que sostenen, que són pilars, que sobreviuen i continuen, que no tenen dret ni a morir, i que l’Alba i l’Anna s’hi hagin sumat l’ha omplert de significat i de capes”, relata Peya. La cançó està inspirada en les jornaleres dels camps fruiters de Huelva, algunes de les quals s’han organitzat contra la precarietat laboral a través de l’organització Jornaleras de Huelva en lucha. Peya va decidir col·laborar-hi directament, i donarà a aquestes dones els beneficis generats per la cançó, que es pot adquirir individualment.
“Segueixo pensant que l’art és una responsabilitat. Dedicar-t’hi, poder-ne viure, tenir un altaveu, és una responsabilitat. Això és, el que diem, el que fem i el que generem”, argumenta la pianista. Perifèria també és un viatge a les fronteres del so, a través d’un estil pop amb electrònica minimalista i amb una aposta pel so de piano de paret amb sordina. Aquesta és també una opció estètica impregnada de política: vol donar espai a allò arraconat o menystingut.
1 
