Ricard Ustrell (Sabadell, 1990). Periodista i de Sabadell. O de Sabadell i periodista. Després de deixar El Suplement de Catalunya Ràdio i posar en marxa el FAQS, Ustrell torna a la càrrega amb una segona temporada d’Els Quatre Gats. Un programa que és una “foto amb diverses mirades” al voltant d’una entrevista amb un personatge. Ustrell té un bon llistat de noms i recomença el 25 de novembre.
-Nou repte, recomençar Els Quatre Gats
Sí. I més si mires la història d’Els Quatre Gats. Vam començar fa sis anys en un festiu intersetmanal a la ràdio i en un programa que intentàvem aprofundir amb personatges fora de l’estudi. Tenir tot el temps del món per passejar, explicar-nos i fer preguntes, de manera innocent… amb preguntes que faria la gent a personatges que coneix la gent. Després es va anar evolucionant i es va incorporar a El Suplement a Catalunya i va mutar com a projecte televisiu. Un programa que va més enllà i que vol apropar els espectadors de TV3 entrevistes que no estan acostumats a veure. Volem recollir la divisa d’Àngels Casas: intentem que la televisió comparable a les teles d’arreu del món, una televisió d’un país normal. I així vam entrevistar Pepe Mújica, Alex Salmond o Manuel Valls i ara n’oferim unes quantes més.
-Quantes? Per què tinc la sensació que, tot i tenir un concepte general, cada programa té personalitat pròpia…
El que m’ha ofert TV3 és un privilegi. Una sort. Sense tenir el pes del rellotge constant. És un regal: nou programes durant l’any i lliurar-los quan volguem. Una proposta difícil de trobar però alhora és molt necessari. Calen espais reflexionats. Ara bé, com que tenim una doble exigència donat que tenim tant temps per fer els programes, l’espectador pot ser més exigent amb nosaltres i acceptem aquesta responsabilitat. Oferim el que volem oferir, ho hem pensat i repensat. Si no surt o no agrada, voldrà dir que ens equivoquem en el plantejament.
-Comença fort, Marine Le Pen… Permeti’m… però que li porta a pensar que un espectador de TV3 vulgui saber coses de la lideressa de l’extrema dreta francesa…
Primer, que l’extrema dreta és a casa nostra i s’està colant per molts llocs. Segon, els mitjans públics i mitjans en general no hem après a tractar l’extrema dreta. I això és un repte professional i periodístic. Vam tenir dubtes a la redacció sobre si donar peu Marine Le Pen. Però nosaltres farem un retrat complementat amb moltes altres veus que expliquen allò que explica Le Pen. De fet, hi ha preguntes pensades per veure i evidenciar què hi ha darrera de les frases fàcils i populistes que fa servir la líder del Front Nacional.
-Pot servir per veure que ens espera?
Al país on som està a punt d’entrar Vox… que fa vídeos i riem tots perquè munten a cavall i, en canvi, obviem que és dels vídeos més virals en els darrers quatre anys d’un partit polític. Això sí que és banalitzar l’extrema dreta i no el que farem nosaltres el proper 25 de novembre a TV3.
-Una aposta arriscada…
Bé, a França molta gent l’ha votada. I ens hem de preguntar per què? Pensa que seran dos programes sobre l’extrema dreta. El primer, Marine Le Pen. El segon, Dilma Rousseff, del Brasil, que ha vist com des de l’esquerra no ha pogut aturar el fenomen Bolsonaro. No és un retrat. Oferim un acte honest d’ofici, per la llibertat d’expressió i ens hem de comprometre a assenyalar allò que no està bé.
-Dilma Rousseff… la vau gravar abans o després de campanya?
L’havíem d’entrevistar just dos dies després de la primera volta de les eleccions del Brasil. Però la situació personal va ser complicada -va quedar l’última en les eleccions de senadora del seu departament- i ens va anul·lar l’entrevista. Imagina’t! Cinc persones de l’equip, amb el pressupost que suposa una petita productora com nosaltres… que la principal protagonista del programa et suspengui l’entrevista… Van remoure cel i terra, gent de l’esquerra, dels Partits dels Treballadors, contactes internacionals… i finalment ho va fer. A més de la seva derrota electoral, a Dilma li van fer un impeachement, la gent a qui ella deia que havia tret de la pobresa no la va votar, cal afegir que Bolsonaro, quan vota el seu impeachment ho fa en nom del seu torturador… Pateix una derrota electoral i una derrota moral. Finalment ens dóna l’entrevista i entenem que en aquest entorn -la derrota i la ferida- agafen més valor les seves paraules.
-Hi ha una cosa que em despista, quan dius que hi ha diferents veus amb un personatge
En aquest programa hem intentat que el discurs de, per exemple, Marine Le Pen, quedi contrastat amb el de l’exjugador del Barça Lilian Thuran que té una fundació molt potent contra el racisme. Thuran respon amb intel·ligència les afirmacions de Le Pen. D’una foto intentem vàries mirades. Mirades que donin prou informació per despertar l’esperit crític d’allò que sentim o veiem.
-Així estrenes o reinicies amb Lepen, continues amb Roussef i…
Tenim un tercer, només et puc dir que anirà de l’exili i que es diran coses que encara no s’han dit. Emetrem tres diumenges seguits i després parada per preparar una nova tongada que anirem emeten de tant en tant per TV3. Volem ser un trencacames, no hi haurà un dia fix, sinó que de tant en tant hi haurà un programa especial.
-Hi torno, començar amb l’extrema dreta és morbo?
Més que morbo, la gent vol quedar-se amb alguna cosa. Personalment, em preocupa molt el que està passant en aquest país i en el món amb l’extrema dreta, perquè ningú ens ho està explicant bé. Els mitjans estem donant espais i sofàs gratuitament per uns partits i idees molt inflamables. Per què una societat com la nostra poden guanyar idees xenòfobes i racistes? Per què falla la classe política? Tot això és el que mirem de respondre.
-Una curiositat, per què l’heu titulat “Els quatre gats”?
Li hauries de preguntar Jordi Català, el cap de programes de Catalunya Ràdio quan el vam posar en marxa… Però, el cert és que quan el vam començar, els festius intersetmanals, érem només quatre gats…
-Tampoc sou gaires ara…
Si, clar… Però també volem recollir l’espai del cafè de Barcelona on es reunia Ramon Casas o Santiago Rusiñol per xerrar tranquil·lament de la vida i dir alguna barbaritat, o explicar coses que pensem però que és difícil dir-les davant un micròfon. Aquesta idea de fer ràdio i televisió sense que hi hagi micros ni càmares. De fet, penso que la serietat no ha de ser avorrida. Hem de ser seriosos i rigorosos però no avorrits. Una mica el sabadellquisme, d’Armand Obiols o Joan Oliver, que escrivia esquel·les de gent que no s’havia mort i a l’endemà es disculpava. Un humor que no hem de perdre ni en temes tan seriosos com l’extrema dreta.
