El debat sobre el finançament de Catalunya és com la cançó de l’enfadós. Cansa, és repeteix i el final, és conegut. Sigui quin sigui l’ acord que es tanqui amb el govern espanyol amb tota seguretat d’aquí a uns anys s’haurà de revisar. Així ha passat en circunstàncies anteriors quan també es parlava de model definitiu i d’avenç històric. I això és així perquè les circunstàncies dels països són canviants, la població de Catalunya augmenta, les necessitats sanitàries i d’ educació són més grans i els serveis que reclamava la societat d’avui no té res a veure amb la de fa més de tres dècades, quan és va pactar el primer acord. D’aquells moments s’ha dit que el president Adolfo Suárez també va oferir a Jordi Pujol i a Miquel Roca un sistema de finançament com el cupó basc. Els dos dirigents nacionalistes suposadament haurien rebutjat l’ oferiment perquè fer de recaptador d’ impostos és mala feina i perquè donava una mala imatge de la recuperada autonomia catalana. Tot i que si no vaig errat Jordi Pujol en el seu moment ja va desmentir aquesta versió de la història, sovint s’ ha utilitzat com l’ argument justificador de la diferència de tracte fiscal entre Catalunya, Euskadi i Navarra, més enllà és clar de la tradició històrica del sistema foral basc.
Sigui com sigui el cas és que en els acords multilaterals amb Espanya i amb la resta d’ autonomies, Catalunya sempre s’hi deixa algun llençol. La trampa és equiparar la nació catalana amb les altres comunitats i convertir qualsevol concessió a Catalunya amb una retallada generalitzada, quan en justícia és exactament al contrari i les miserables concessions a l’hisenda catalana no passen de ser un reequilibri precari. Sino com s’ explica per exemple que trenta anys després, comunitats perceptores netes de fons com ara Extremadura, Astúries o Castella Lleó tinguin un pressupost sanitari per habitant i un catàleg de serveis més ampli i més alt que el de Catalunya.
Des d’ingenuitat i malgrat la història i el pacte constitucional en contra, potser és el moment de resoldre d’ un cop i per sempre l’endèmic dèficit fiscal català. I per això res millor que dotar-nos d’un sistema com el basc. A ells els hi funciona i per si en quedava algun dubte, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea acaba de refrendar-ne la capacitat de fitxar i modificar els seus propis impostos. Diuen que caldria modificar la Constitució, que és una utopia convèncer el govern central i que la resta d’ autonomies no ho aceptaran mai. És possible, però qualsevol cosa ha de ser millor que la sangonera de diners i la pèrdua d’ energies que la negociació actual provoca. Pensar en gran és el futur. Si s’ha de retallar ja hi serem a temps.
