Tresserras: "L'independentisme català és un procés polític d'avantguarda"

Entrevistem l'exconseller de la Generalitat i professor de la UAB expert en comunicació, Joan Manuel Tresserras, sobre el paper de la comunicació en la narració de l'independentisme
Joan Manuel Tresserras, al seu despatx de la Facultat de Comunicació de la UAB
Joan Manuel Tresserras, al seu despatx de la Facultat de Comunicació de la UAB | Toni Alfaro

 

 

Joan Manuel Tresserras, va ser exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya durant el denominat "govern d'entesa", entre els anys 2006 i 2010, tot i que es defineix com a acadèmic. Durant tota la seva carrera professional ha sigut (i encara és) professor de comunicació a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, i ha estudiat especialment com funciona la relació entre els mitjans de comunicació i la societat.

 

 

Nascut a Rubí l'any 1955, va viure durant uns anys a Sant Cugat fins que va instal·lar-se a Bellaterra, dins els terrenys de la Universitat Autònoma de Barcelona, tot i que reconeix que fa certa vida al poble en el seu dia a dia.

 

 

A causa de la sentència del Tribunal Supremals presos polítics el passat 14 d'octubre, des del BellaterraDiari hem volgut parlar amb Tresserras perquè ens expliqui la seva visió del conflicte, tant des del punt de vista polític com comunicatiu. També hem preguntat per la seva visió sobre l'actualitat del poble.

 

 

Hi ha molta gent que creu que l'origen de la crida per l'autodeterminació de Catalunya comença amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia del 2006. Creu que és així?

Sí. De fet és un punt d'inflexió; això és evident. De fet, l'independentisme feia temps que anava guanyant espais d'hegemonia, com a mínim intel·lectual i cultural, però el que acaba de decantar les coses, jo crec, és que en plena campanya per exigir el Dret a Decidir, acaba sortint la sentència. I és una sentència que lamina el que establia l'Estatut, i per tant, d'alguna manera, allà es trenquen tots els ponts. I és evident que la via del federalisme o d'arribar a algun tipus d'acord que comporti el reconeixement ple de la condició nacional de Catalunya, la capacitat d'administrar els propis recursos, la de disposar íntegrament del patrimoni simbòlic i de poder dissenyar la política exterior i les polítiques culturals i socials, es veu que ja no serà possible. I per tant, jo crec que és el moment en què molta gent, que fins aquell moment no era independentista, s'adona que no hi ha altra sortida: que Espanya farà el que tradicionalment havia fet de forma violenta per altres vies. I pel que hem vist després, aquestes vies són l'ofec econòmic, la vigilància d'administracions i institucions, reduint la seva capacitat operativa -en la forma més clara, l'article 155-, i la via judicial i policial de persecució i pressió, de reducció i limitació dels drets. Quan un estat té com a objectiu fonamental de la seva política en relació amb un territori tan important com Catalunya impedir, sobretot, que la gent pugui votar i debatre qüestions que són fonamentals, la veritat és que no hi ha cap via possible.

 

 

Quan un estat té com a objectiu fonamental impedir que la gent pugui votar i debatre qüestions fonamentals, la veritat és que no hi ha cap via possible

 

 

Vostè com va viure l'aprovació de l'Estatut? Sabia llavors que podria entrar a ser conseller?  

No, jo no en tenia cap idea. No estava previst. Jo era independentista des de jovenet. Amb l'Enric Marín ens vam fer independentistes quan teníem 18 anys, aproximadament. Llavors, per nosaltres l'Estatut no era l'horitzó desitjat, però sí que comportava uns avenços, sobretot en la primera resolució del Parlament, del 2005. En aquella versió hi havia un desplegament que després es va negociar a la baixa i que, més tard, encara es va tornar a retallar de cara a fer el referèndum. Per tant no ens despertava un gran entusiasme, i de fet formàvem part de la gent que no va votar que sí. Nosaltres no volíem aquell Estatut. Ara bé, quan l'Estat no accepta ni tan sols aquell Estatut, aleshores vol dir que hi ha problemes molt greus. La possibilitat de formar part del govern en aquells moments va ser una proposta d'Esquerra Republicana. Jo no era militant, me'n vaig fer quan vaig plegar de conseller, però sí que hi havia afinitats ideològiques i polítiques amb el Carod Rovira, fonamentalment. Tant ell com el Puigcercós m'ho van proposar, i en la mesura que era Cultura i Mitjans de Comunicació, que encaixava bé amb la meva especialització acadèmica, aleshores vaig dir que sí. Però amb un perfil més acadèmic que polític, i jo crec que, en general, la gent m'ho va respectar. Bàsicament perquè, bona part de les persones que informaven sobre l'activitat de govern havien sigut alumnes meus. Mai em van veure ni presentar com un polític, sinó com una persona de perfil acadèmic.

 

 

 

Es considera més professor que polític?

Política n'he fet sempre, però des d'abaix. Mai he tingut cap càrrec en cap organització política ni mai he estat a llistes, o potser alguna vegada simbòlicament. D'altra banda, l'activitat acadèmica aquí a la Universitat és absolutament política, i en una facultat de comunicació, evidentment. Política en fem tots cada dia, però la política professional és una activitat duríssima, i molt mal entesa i molt poc agraïda; de dedicació il·limitada en el temps, mal remunerada i, a més a més, permet que tothom pugui dir la seva coneixent o desconeixent els temes. Això d'estar prèviament al disparador, sense protecció, havent d'assumir la responsabilitat de temes que no controles, ho fa una activitat molt poc desitjable. I la prova és que cada vegada que es munten governs hi ha dificultats, perquè a molta gent a qui li diuen no hi vol formar part.

 

 

 

La pràctica del periodisme ha canviat molt des que vostè va ser conseller?

Moltíssim. Tot ha canviat d'una forma extraordinària. El que passa és que, en aquest canvi, hi ha alguns preceptes de bon periodisme que havia costat dècades i segles d'establir, com per exemple la comprovació de les fonts, que amb l'acceleració de l'era digital i Internet, realment, han saltat pels aires. Una cosa era fabricar materials per revistes que sortien setmanalment, o per diaris, que volia dir que a una hora determinada del dia allò es tancava. Però la idea del Periodisme com a flux constant d'informació ha eliminat una part de les pauses que hi havia i permetien que hi hagués més comprovació de fonts, veracitat, etc., i això ha perjudicat molt el Periodisme. Bona part dels mitjans funcionen a partir d'aportacions de fonts no controlades i que no tenen cap mena de veracitat. Això ha facilitat molt la confusió entre el periodisme informatiu, el d'opinió, la propaganda política, les operacions de relacions públiques i el que és directament publicitat política. Són moments molt difícils. Si hi afegim que ha canviat el model de negoci dels mitjans de comunicació...

 

 

La gent cedeix una gran quantitat de dades personals a canvi d'obtenir informació de baixíssima qualitat que li arriba aparentment de forma gratuïta

 

 

Abans, els mitjans es nodrien de tres fonts de recursos: ingressos de publicitat, ingressos per subscripció o venda a quiosc i en algun cas, subvencions de caràcter més o menys públic. Però és que això, en el cas de la ràdio i la televisió ja es va modificar, perquè compraven els aparells però cedien a canvi el seu temps d'escolta o visionat. I ara això s'ha incrementat, de manera que la lògica és que ens hem acostumat a tenir els mitjans de comunicació de manera gratuïta. Això vol dir que, com que el bon periodisme i obtenir informació de qualitat és car, la major part de la gent hi renuncia perquè no està disposat a pagar per una informació que té la impressió que li arriba gratuïtament. El problema és que la que arriba gratuïtament és la que, algú altre, que és qui paga la informació, encara que la pagui malament, vol que t'arribi de forma gratuïta. La gent ha començat a cedir una gran quantitat de dades personals a canvi d'obtenir una mena d'informació de baixíssima qualitat que li arriba aparentment de forma gratuïta. Per tant, la gent hi dedica el seu temps, que és valuosíssim, i les seves dades, que també són valuosíssimes. Tot plegat és una mica discutible. En termes de balanç social, no és clar que aquí hi hagi hagut guanys, sinó més aviat pèrdues. Això no ho podem dissociar tampoc de l'emergència dels populismes de dretes i tota aquesta colla de fenòmens. El poder econòmic té una gran capacitat d'influir en el sistema de comunicació, i jo crec que més del que havia tingut en moltes etapes anteriors. Sempre ha tingut molta influència, però en aquests moments en té moltíssima.

 

 

 

Ha influït aquest estat dels mitjans en la situació política?

A Catalunya tenim dos sistemes de comunicació sobreposats: hi ha un sistema català, internament prou plural i divers, i després un sistema espanyol que ens arriba també i que nodreix d'informació una part molt important de la població catalana, i tothom hi té accés. Aquest sistema informatiu espanyol, aquests darrers anys, ha anat construint una idea del que és Espanya i una imatge del que és Catalunya, que és el que suscita aquesta quasi unanimitat entre bona part de l'opinió pública espanyola. Això és directament el terreny de cultiu a partir del qual el PSOE no para de renunciar a coses i assumeix com a pròpia la visió de l'Estat que ha construït la FAES. El pànic del PSOE, Pedro Sànchez i els barons del partit és que pugui semblar que no són tant patriotes o espanyolistes com ho són els partits de dretes a Espanya. Això és una construcció mediàtica: és una gran operació que treballa sobre un pòsit tradicional que ja ve del franquisme però que s'ha renovat durant tota la transició, i fins i tot alguns dels diaris que apareixien com els diaris d'esquerres, com és el cas d'El País, finalment acaben entrant en la dinàmica del que era "la Brunete mediàtica", que no para d'adquirir armament perquè va incorporant molts mitjans que se suposava que eren fora. Hi ha casos de dissidència clara, com el cas d'ElDiario.es i algun altre mitjà de comunicació, però el gruix del sistema és de reproducció. El sistema informatiu espanyol és un sistema de reproducció d'unes concepcions d'Espanya que no s'han alterat profundament ni durant la Transició ni després.

 

 

Tresserras és professor de comunicació a la Universitat Autònoma
Tresserras és professor expert en comunicació i mitjans a la Universitat Autònoma | Toni Alfaro

 

 

Creu que aquest punt de vista dels mitjans és reflex de la societat o és al revés, que algú influeix en els mitjans perquè hi hagi aquestes concepcions?  

Jo crec que és inseparable. De fet, si ho poséssim en termes teòrics, quan hi ha una societat, és perquè hi ha uns individus que interrelacionen i cooperen entre ells. El sistema de comunicació i el sistema social són la mateixa cosa, i de fet el sistema de comunicació és la manera com una societat organitza les seves interrelacions. I aleshores el sistema informatiu és fonamental perquè és el que selecciona quines parts de l'experiència col·lectiva serveixen per a construir la nostra imatge del món. El drama del periodisme contemporani és que, habitualment, atorguem valor informatiu a les coses que passen a partir de quatre criteris fonamentals: actualitat, excepcionalitat, conflicte i espectacularitat. A partir d'aquests criteris, el que acaba passant és que la nostra vida ordinària, en el 99% de les situacions, no és mai objecte de l'atenció informativa. Tota la nostra atenció informativa està posada en el que és actual, excepcional, conflictiu i espectacular. Això vol dir que, com que els mitjans de comunicació només consumeixen això, pràcticament, el nostre criteri sobre la societat, el món i la vida es construeix a partir d'un 1% que no té res a veure amb la vida de la majoria de la gent. Això és una mica demencial, i explica a vegades la baixa qualitat del debat polític i públic, i també explica la facilitat amb què progressen algunes formes populistes.

 

 

És molt més modern l'independentisme català que l'escocès, i en el marc internacional és un procés polític d'avantguarda

 

 

En el seu llibre Obertura Republicana, publicat al febrer juntament amb Enric Marin, parlen d'un canvi de paradigma en l'independentisme...

El llibre intenta buscar l'arrel i explicar què passa amb el procés independentista fins al 2017 i, a partir d'aquí, fa una proposta des de posicions de l'independentisme d'esquerres amb les seves bases als anys 90, bàsicament al voltant del Carod Rovira. L'altra cosa que el llibre intenta mostrar és que el Procés no és sobretot un replegament de resistència i de defensa davant els riscos de la globalització, sinó tot el contrari: és una aposta per intentar pensar el futur amb una colla de claus que la globalització ja està imposant. La globalització ja està obligant a repensar com s'organitza el poder i la forma d'estat; i d'altra banda, en l'era digital i d'hibridacions culturals, ja no és possible pensar la nació com es pensava al segle XIX o el segle XX. Algú que hagués nascut en una de les masies que hi havia a Bellaterra fa 100 anys, la identitat li venia donada pel lloc; la gent jove ara pot viure en un lloc però pot estar connectat a pàgines web de Japó, tenir converses amb gent que és a Califòrnia i mirar cinema de Hong Kong. La identitat personal ara és una colla de tries i elements d'àmbits molt diferents que se sobreposen. En general, la gent de tot el món ha deixat de ser monolingüe, i només la gent més inculta de les grans llengües i cultures són monolingües; a la resta del món la gent és plurilingüe.

 

 

Bona part del que passa aquí, a Televisió Espanyola s'oculta: simplement no apareix, i hi ha arguments que no apareixen mai. Això és molt greu

 

 

I això permet una facilitat de connexió amb altres cultures molt gran, de manera que les opcions culturals i d'identitat tenen molt a veure amb la pròpia voluntat. Per tant, a l'hora de plantejar una nació de futur ja no la pots plantejar amb termes identitaris, perquè si no pots excloure a la gent que pot sentir que les seves altres formes de cultura poden quedar menystingudes, i no ho són. Com més complexitat, diversitat i hibridació millor. No som una gent que intenta resistir-se als canvis sinó al contrari: aprofitem els canvis per fer un nou país en els seus marcs. El projecte independentista d'esquerres, republicà, obert, de baix a dalt, per una revolució democràtica, en el marc internacional, és un procés polític d'avantguarda, i una part de la por que fa en altres països europeus és que pugui arribar a tenir caràcter exemplar. A Escòcia o el Quebec, per exemple, aquesta qüestió no es planteja en aquests termes. Des d'aquest punt de vista, és molt més modern l'independentisme català que l'escocès, tot i que també és veritat que l'escocès no ho necessita.

 

 

 

Durant l'1 d'octubre i l'aplicació del 155, molta gent va pensar que es podien tancar mitjans de comunicació catalans públics. Creu que es pot produir ara?

Jo crec que l'actitud responsable és estar vigilants perquè no passi. Però l'estat espanyol no s'avé gaire a raons. Aquests dos anys han demostrat que actuen amb una manca d'escrúpols i una certa impunitat bastant considerable davant altres poders europeus. De manera que no ho podem descartar. En un marc democràtic seria inimaginable, però com que el marc no ho és (n'hem tingut proves arran de la sentència del Procés), no havent-hi estat de dret ni marc democràtic, tot és possible. Alguna contenció han de mantenir perquè l'opinió pública internacional també té el seu pes, però cal estar vigilants. És molt important. Quan ells diuen que TV3 adoctrina, no és veritat, però sí que permet que es pugui nodrir amb criteris propis una certa mirada sobre el món i sobre el país. El tractament informatiu de setembre i octubre del 2017 a Televisió Espanyola i a Televisió de Catalunya és com un ou i una castanya. Bona part del que passa aquí, a Televisió Espanyola s'oculta: simplement no apareix, i hi ha arguments que no apareixen mai. Això és molt greu. El país, bàsicament, vol informar-se a través de fonts gratuïtes. Doncs bé, a TV3 hi ha una que paguem entre tots -no és gratuïta, la paguem a través dels impostos-, en la que hi ha una redacció de 400 o 500 persones que ens garanteix uns filtres i una qualitat que cap altre mitjà informatiu no pot garantir per ell mateix. I després tenim un conjunt de mitjans privats que fan la seva feina, però el sistema públic és una garantia de qualitat. El fet que hi hagi TV3 i Catalunya Ràdio és un estímul perquè els altres mitjans no poden fer les coses tan malament.

 

 

És una mica delirant que el gran problema de Bellaterra sigui si la gent d'un carrer pot posar pilones per un carrer, que és espai públic

 

 

Segueix l'actualitat de Bellaterra i els mitjans que hi ha?

Una mica superficialment. Abans anàvem a votar a Bellaterra i ara ens fan anar a votar a Cerdanyola, i ens van segregar del barri. Hi vaig a comprar i hi ha contacte però hi ha una distància física que pesa. Però sé que hi ha el BellaterraDiari i el TOT Bellaterra. Però crec que són molt diferents, perquè el BellaterraDiari pretén ser un mitjà de comunicació de la comunitat i el TOT Bellaterra crec que, bàsicament, és un vehicle per la compravenda immobiliària i tres o quatre coses més. No em sembla que siguin equivalents. També Bellaterra dóna pel que dóna: és un espai residencial relativament important, amb una mitjana d'edat relativament alta, però hi ha poca activitat laboral i professional. Però que el gran problema de la zona de Bellaterra sigui si la gent d'un carrer pot posar pilones per un carrer que és espai públic, això és una mica delirant. Una altra cosa és quina mena de serveis i seguretat hi ha o no. Però únicament el fet que es pugui discutir si per iniciativa dels veïns d'una zona es poden posar unes pilones... Això vist des de Rubí, Cerdanyola o Badia no té ni cap ni peus. Quin problema és aquest quan tens una gran quantitat de gent a l'atur, sense casa...? De què estem parlant?

 

 

 

Quina visió té, vostè que va ser conseller a la Generalitat, de la recollida de signatures per l'annexió a Sant Cugat?

Jo vaig entendre bé quan hi va haver el procés d'independència de Bellaterra. La independència de Bellaterra per construir un municipi propi amb la universitat, i aleshores jugar la carta de població universitària, en què la universitat pesa més que el municipi... A l'Autònoma entren i surten cada dia unes 40.000 persones, i a Bellaterra hi viuen 3.000... Bé, tot s'ha de mantenir en les proporcions. Jo crec que construir una població residencial i universitària podia tenir un sentit. Ara, convertir-se en un barri de Sant Cugat no sé quina lògica té. De fet, geogràficament, queda més a prop Ciutat Badia, i per dins queda molt a prop Rubí, a través de Can Barata. No entenc la lògica ni l'avantatge. Totes les zones residencials del nord de Londres no volen ser Hampstead. No cal tot això. El que s'ha d'intentar és tenir bons serveis i que les coses col·lectives estiguin ben gestionades. Que això vol dir que l'entitat municipal ha de poder tenir més competències? Probablement. Però justament subordinar-se a Sant Cugat és anar-li a buscar un problema a l'Ajuntament de Sant Cugat, que segur que no vol tenir cap problema amb l'Ajuntament de Cerdanyola. No es barallaran Cerdanyola i Sant Cugat per això. Quin avantatge tindria qualsevol dels dos anant a muntar una gran operació per agafar un tros d'un municipi i posar-lo a un altre? No té cap sentit. I si és un tema de desacords i gestió política, és igual, perquè d'eleccions municipals n'hi ha cada quatre anys, i enlloc està escrit quin serà el futur polític a Sant Cugat o a Cerdanyola. És absurd i no crec que tingui cap possibilitat de prosperar.