Olivé: "Hi ha hagut molts sanitaris morts pel COVID-19, és molt bèstia"

En el Dia Internacional de la Infermeria, parlem amb Carme Olivé, infermera de Bellaterra
Carme Olivé, infermera nascuda a Bellaterra
Carme Olivé, infermera nascuda a Bellaterra | Cedida

 

 

Aquest dimarts 12 de maig és el Dia Internacional de la Infermeria, una data destacable aquest 2020 tenint en compte la situació d'excepcionalitat sanitària que es viu a Bellaterra, Catalunya, Espanya i tot el món a causa de la COVID-19. I és que bona part dels infectats i morts per coronavirus al nostre país formen part del personal sanitari que, dia rere dia, treballa per ajudar aquells que pateixen directament la pandèmia, entre ells moltes infermeres i infermers.

 

 

Carme Olivé, infermera fortament arrelada i nascuda a Bellaterra, és una d'elles. Tot i que ja no viu al poble, Olivé és una infermera en actiu que, de la nit al dia, va veure com la irrupció del coronavirus capgirava completament el seu dia a dia al CAP de Can Rull, a Sabadell. Aquestes últimes setmanes han sigut molt dures per ella i les seves companyes i companys, no només pel desgast físic, sinó també a nivell emocional.

 

 

En el Dia de la Infermeria hem volgut parlar amb Olivé perquè ens expliqui com ha viscut la crisi sanitària del coronavirus, en primera línia. 

 

 

Com se sent ara mateix com a infermera?

Jo tinc 54 anys i, una situació com aquesta, mai hagués pensat que una experiència com la que estem vivint podria passar, ni en el pitjor dels malsons. El més fort ja ho hem passat i ara estem a una fase de recuperació. Està baixant molt el nombre de contagis, la corba va en descens, la mortalitat i l'impacte cada vegada estan baixant més... No ens trobem ja en aquelles setmanes de fa un mes, que a vegades, parlant amb una companya, dèiem que semblava com si ho haguéssim somiat. Aquelles setmanes van ser una bogeria. Ho visc pràcticament com tothom, amb molta incertesa, amb preocupació, amb por... El que passa és que no queda més que tirar endavant i nosaltres, com a infermeres, fer la nostra feina que és el que vam decidir que volíem fer i el que estem fent.

 

 

Tot i el coronavirus, el món no s'acaba, i les altres malalties segueixen existint

 

 

A on treballa?

Jo treballo a un centre d'atenció primària. Fa anys vaig treballar en un hospital però ara sóc al CAP Can Rull de Sabadell, que és gestionat pel Parc Taulí. Nosaltres hem tingut un canvi radical en la nostra forma de treballar i de fer. La funció principal del CAP i de les infermeres i els nostres mitjans ha sigut sobretot la contenció, durant aquestes setmanes, per tots aquells casos de coronavirus que es podien tractar des del domicili perquè la gent no anés a l'hospital i el col·lapsés. I, per descomptat, fer el filtre d'allò que realment era important per anar a l'hospital i, el que no fos important, tot i ser un COVID o una sospita, es pogués contenir. Això ho hem fet a través de visites domiciliàries, trucades telefòniques cada 12 hores a la família de les persones, explicar com s'ha de fer l'aïllament... I a vegades això sembla fàcil però no ho és tant, perquè és una cosa molt nova per tothom. També hi ha gent gran que no entén la situació, ni el que han de fer, o com gestionar la por i l'aïllament dins una casa... I per tant, la nostra feina, durant una temporada ha consistit a fer 30, 40, 50 o 60 trucades al dia amb les famílies. I això jo sola; imagina't en total! La nostra feina ha sigut molt de contenció i d'atendre aquells malalts que venien a l'ambulatori perquè sospitaven ser un cas i se li havien de fer proves abans d'enviar-los a l'hospital... O també, una altra cosa: el món no s'acaba, i les altres malalties segueixen existint. I tot i que ho intentes controlar tot per telèfon, els malalts diabètics hi són, els infarts hi són, els ictus hi són... Tot això no desapareix, i per tant és gent que en comptes d'anar a l'hospital van al centre d'atenció primària perquè et mirin si és prou important per anar a l'hospital. Ha sigut complicat, molt complicat!

 

 

En el seu centre heu pogut comptar amb reforços d'algun tipus? Pel que diu és una tasca de pedagogia i contenció que necessitava moltes mans...

Les dues tasques, tant a hospitals com a centres d'atenció primària, han sigut primordials perquè això es frenés. Les companyes que han estat a hospitals, també, es mereixen tot el meu agraïment per allò que les infermeres han arribat a patir a una unitat de cures intensives. Hi tinc companyes i ha sigut brutal el que han arribat a treballar i les condicions amb què ho han hagut de fer. I després nosaltres, som una altra història, però la por hi és perquè a vegades vas a un domicili i potser tota la casa estava plena de coronavirus, perquè potser hi ha hagut una defunció i has d'anar amb el metge a certificar-ho i està tot molt infectat, t'has de protegir molt... Jo penso que les dues tasques han sigut súper importants.

 

 

Com a plantilla hem tingut moltes baixes, perquè vam tenir un brot de COVID dins del CAP

 

 

Nosaltres hem tingut de tot: hem tingut infermeres nostres que han anat a donar un cop de mà a l'hospital, perquè tenien experiència en cures intensives, però nosaltres hem tingut ajuda d'estudiants de Medicina, que ens han anat molt bé per tot el tema de trucades telefòniques. Com a plantilla hem tingut moltes baixes, perquè vam tenir un brot dins del CAP; algú es va contaminar i, per tant, també va contaminar a part de l'equip. També hem tingut moltes baixes administratives, de metges i d'infermeres. Ara, però, pràcticament ja estem totes treballant. Gràcies a Déu han sigut casos lleus, excepte el d'una companya, que va contraure una pneumònia bilateral però que s'està recuperant molt bé a casa. Hem hagut de doblar torns, treballar caps de setmana i obrir alguns dies també a Setmana Santa, perquè hi havia tota aquesta gent per trucar, aconsellar i acompanyar. Però també ha sigut una feina molt gratificant per tot el suport que hem rebut de les persones que trucàvem, sobretot la gent gran. Ens deien que se sentien súper acompanyats, i això no té preu.

 

 

Els ha tocat intervenir a centres geriàtrics?

Nosaltres, com a centre d'atenció primària tenim unes quantes residències i hem hagut d'intervenir-hi. S'han fet seguiments i proves PCR per ajudar a fer un filtre. Jo no he treballat directament amb les residències, però fa unes setmanes van anar-hi les meves companyes i els hi van fer no se si 200 tests, entre el personal i la gent gran. Hem trobat de tot. Hi ha residències que, pel que sigui, es va confinar abans o han tingut la sort que no entrés cap persona contaminada a dins i han estat molt bé, i altres residències que malauradament s'han infectat. I la gent gran, amb aquest virus, es veu molt afectada. Hi ha hagut residències on hi ha hagut pèrdues de persones.

 

 

Olivé, treballant com a infermera
Olivé, treballant com a infermera | Cedida

 

 

En què noteu que ara la situació està més calmada? Quines diferències hi ha respecte a principis del mes d'abril, quan l'afectació era més alta?

La més significativa és el telèfon. Ara hi ha estones en què els telèfons ja no sonen. Era un no parar. Els telèfons dels CAP, del 061, dels hospitals i de tot arreu..., era impossible atendre tota l'allau de trucades que hi havia per preguntar, perquè la gent no es trobava bé, o pel que fos. Nosaltres acabàvem tancant la línia a l'hora que marxàvem perquè si no era un continu que no es podia parar. Avui pots trucar al CAP, i potser trigaran una mica, o has de trucar un parell de vegades més, però acabes contactant amb el teu centre d'atenció primària. Això és que les demandes han baixat. Ara jo estic portant a unes quaranta persones en seguiment que ja estan en una fase final de la malaltia, en la què estic donant moltes altes de seguiment telefònic. De tant en tant en van caient algunes de casos nous, de persones que creuen que poden haver contret el virus. Però ja no és aquella allau que, en dos setmanes, tothom es va posar malalt. Ens haviem contaminat tots sense adonar-nos i quan ens en vam adonar ja era tard. Per això és molt important ara mantenir-nos i anar baixant, i per això és important insistir en les mesures de no saltar-se les normes que ens demanen des de Sanitat, i sobretot, portar mascaretes quan anem pel carrer, quan entrem als llocs tancats, etc. I el més important de tot és el rentat de mans.

 

 

Cada dia em llevava i pensava "Déu els guard als pobres que estan decidint el que s'ha de fer i el que no"

 

 

Creu que s'han fet malament les coses? Qui creu que tindria la responsabilitat?

Jo cada dia em llevava i pensava "Déu els guard als pobres que estan decidint el que s'ha de fer i el que no". Perquè és tan difícil organitzar un pla com aquest quan no saps al que t'estàs enfrontant...! Jo el que sí crec és que s'ha reaccionat tard. No només al nostre país, però. Gairebé a tots els països s'ha reaccionat tard. Ja estàvem veient el que venia. A mi no m'agrada donar culpes, la veritat, perquè penso que és una situació molt difícil de gestionar. Segurament s'haguessin pogut fer les coses millor, tot és millorable, i més quan ho veus des del punt de vista d'ara. Claríssimament. Però hem arribat a on hem arribat i el que hem d'intentar ara, sabent ja moltes coses, és fer-ho bé. Jo em poso molt més malalta de veure a la gent com s'està saltant les normes, o que no porten mascareta, o no estan fent les coses com les haurien de fer, que se'n van de cap de setmana a les segones residències o que fan coses d'aquestes, que no pas de veure les decisions que ha pres un govern, sigui d'aquí o d'allà. Jo penso que s'ha fet com s'ha pogut, tot i que no dubto que s'hagués pogut fer millor.

 

 

Reclameu millores des dels CAPs, com un reconeixement a l'esforç fet aquests mesos arran del COVID-19?

No hem d'oblidar que hi ha hagut sanitaris que han mort. Hi ha hagut infermeres i metges que han mort arreu del món i del nostre país. És una realitat molt bestia, quan ho penses. Molt personal d'hospital han anat a dormir a hotels o han anat a dormir a fora de casa per por a portar la malaltia a casa, als pares o a qui fos. Estem passant una situació extremadament fora del que mai ens haguéssim pogut imaginar. Sobre el reconeixement s'ajunten dues coses. D'una banda, sobre el que es podria haver fet millor, no ara sinó sempre, és entendre que en sanitat no s'ha de retallar mai. El dia que entenguem que a un país no s'ha de retallar mai en sanitat o en educació, mai, perquè això té unes conseqüències horroroses...

 

 

Hi ha hagut infermeres i metges que han mort arreu del món i del nostre país. És una realitat molt bestia, quan ho penses

 

 

I ara ho han vist. La Sanitat no és bona: els sanitaris són molt bons; és lleig que ho digui jo, però és així. La gent s'hi ha deixat la pell. I l'únic que s'està demanant en moltes ocasions és que aquelles retallades que van haver-hi es retornin, i en el cas del Taulí, sobretot els complements per objectius i totes aquelles parts del sou que s'havien retallat i no han tornat. La gent el que demana és això. Jo, com a infermera, cada vespre sento com la gent aplaudeix i ens diuen coses, i en un principi m'emocionava perquè estàvem tots en una situació emocional molt tendra, perquè tot era molt bestia. Aquest reconeixement està molt bé, però clar que volem un altre reconeixement. No demanem res que no sigui recuperar el que teníem abans de la crisi: uns sous més dignes i unes condicions de treball més bones.

 

 

Com creu que evolucionarà la situació a partir d'ara?

El que està clar és que de moment hem viscut des de fa 15 dies que els nens poden sortir a fora i ens estem mantenint. Veurem quan sortim els grans què passa. Ho veurem en deu dies. També és cert que, tot i que molesta veure que la gent se salta les normes, penso que hi ha una gran majoria de la gent que ho està fent molt bé. Sempre fa més soroll un arbre que cau que un bosc que creix. Per tant, és veritat que la gent que se salta el confinament fa molt de soroll i es veu molt, i ens indigna, però jo vull pensar que no tornarem enrere. No vull ni pensar-ho, no m'hi cap al cap i només de pensar-ho em moriria. No sé si aguantaríem tornar a estar on estàvem fa un mes. Tinc esperança que tot vagi bé i que farem les coses bé, tot i que hem de pensar que estarem uns mesos vivint una vida molt diferent de la que teníem abans, i això és molt dur. Si a molts països se n'han sortit, nosaltres també ho farem, això està clar.