López: "Ho trobaré a faltar: hi ha molta gent que m'estima a Bellaterra"

Luís López, cambrer de l'Hostal Sant Pancraç, s'ha jubilat aquest divendres després de 38 anys treballant a Bellaterra
López, treballant a la barra de l'Hostal Sant Pancraç
López, treballant a la barra de l'Hostal Sant Pancraç | Toni Alfaro

 

Aquest dimecres Luís López, cambrer històric de l'Hostal Sant Pancraç, ha complert 65 anys aquesta setmana i ha arribat a l'edat de la seva jubilació. El seu és un testimoni dels canvis que ha sofert Bellaterra al llarg dels anys amb una mirada des de fora, ja que és originari de Maguilla, un poblet de la província de Badajoz, a Extremadura.

 

 

La seva interacció amb Bellaterra, però, va començar arran de conèixer a la seva dona, filla del cap de l'estació de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, a qui va conèixer a Cerdanyola i de qui es va enamorar. Alguns anys després, l'any 1981, va començar a treballar per la família Ramos, propietària de l'Hostal Sant Pancraç, fins a aquest divendres, dia en què finalitza la seva vida laboral.

 

 

Per a recordar la seva relació amb Bellaterra, hem volgut parlar amb Luís López al seu Sant Pancraç, a on ja no treballarà més, a partir d'aquest divendres 12.

 

 

Què vol fer per la seva jubilació?

La meva intenció és acabar el divendres 12 i celebrar-ho una mica amb la gent coneguda. Fer alguna copeta, unes pastetes i poca cosa més. Quedar bé amb la gent... Són molts anys aquí.

 

 

 

Quan va començar a treballar a Bellaterra?

Jo treballo a l'Hostal Sant Pancraç des de l'any 1981, però jo no he viscut mai a Bellaterra. Jo visc a Sabadell. Havia treballat a Barcelona durant cinc o sis anys, a la zona del camp del Barça, del Camp Nou. Va ser fins que em vaig casar, i una mica més de temps. A mi em tenen com si fos de la família, tot i que no ho sóc. De fet, hi ha molta gent que pensa que sóc un dels germans Ramos, els que tenen l'Hostal. I em diuen: tu ets el marit de tal persona, oi? I jo dic: sí, si vostè ho diu... Ells no estan casats, són cinc germans.

 

 

A mi em tenen com si fos de la família, tot i que no ho sóc. De fet, hi ha molta gent que pensa que sóc un dels germans Ramos

 

 

Vostè no és de Catalunya, oi?

No. Jo vaig venir d'Extremadura, d'un poble que es diu Maguilla, a la província de Badajoz, als 16 anys. Li vaig dir a la meva mare "me'n vaig cap a Barcelona", perquè una del poble es venia cap aquí. Em van dir que la senyora Liserva i el seu marit es venien cap aquí, i em van dir que a les cinc del matí venien cap aquí, cap a Sabadell. I jo li vaig preguntar a la meva mare si podia venir, i ella em va dir: "Tu mateix!". Li vaig demanar que em fes la maleta i em diu: "Jo? Fes-te-la tu!", i me la vaig fer i vaig venir cap aquí. Però jo era sempre amb el meu germà, que és qui em portava al camp a treballar (perquè allà tothom treballava al camp). El poble tenia 2.000 habitants fa 50 anys. I quan vaig venir, tenia el meu germà aquí, que em va fer de tutor legal, i vaig quedar-me a viure amb ell, que havia tornat de França. Ell em va buscar feina de coses senzilles, perquè fins als 18 anys no podia treballar amb contracte. Al principi treballava a la construcció i a fàbriques: el que hi hagués.

 

 

 

I va ser poc després que va conèixer a la seva dona? Com va ser?

Jo estic casat amb la filla del senyor Perdiguero, que era el cap d'estació de Bellaterra. A la meva dona la vaig conèixer a Cerdanyola, quan jo tenia 19 anys i ella 16. Jo venia aquí a Bellaterra quan érem nuvis i la venia a buscar. Quan vaig anar a la mili no vaig saber res d'ella, però quan ja vaig tornar i ella va ser major d'edat vaig anar a parlar amb els pares i els hi vaig demanar la mà. Abans hi havia unes "lleis", no com ara. I si els pares deien que havia de ser a certa hora a casa, doncs hi havia de ser, i el dia que hi arribava tard, potser la setmana següent no podia sortir. Jo no vivia a Bellaterra, però venia de tant en tant, fins i tot abans de conèixer-la a ella. Quan era solter vaig estar vivint a Barberà del Vallès amb els meus germans. Quan vaig tenir 18 anys em vaig independitzar dels meus germans, vaig anar a la mili i després vaig anar a viure a una pensió a Barcelona. De tant en tant venia a veure a la meva dona, i jo ja coneixia els llocs on ens podíem veure i les hores on ens podíem veure. No hi havia telèfons mòbils ni manera de comunicar-se, i llavors jo li escrivia una carta o una nota, i a vegades no arribaven... Buscava mil maneres de comunicar-me amb ella i veure'ns d'amagat, com es feia abans.

 

 

El meu sogre tenia un foc a terra que alimentàvem amb les travesses de les vies del tren

 

 

Recorda com es va acabar l'allotjament del cap d'estació a Bellaterra?

Després que va morir el meu sogre, va venir un altre cap d'estació amb una altra família que es van jubilar arribat el moment. I ara només hi queda maquinària, que la van posar als 80, i sobre l'any 85 van treure a les famílies que vivien a l'estació. Però això ho van fer a molta gent dels Ferrocarrils de la Generalitat, que jo coneixia uns quants. Però recordo que el meu sogre tenia un foc a terra que alimentàvem amb les travesses de les vies del tren. Éren altres temps.

 

 

López, en la celebració per la seva jubilació, aquest divendres a l'Hostal Sant Pancraç
López, en la celebració per la seva jubilació, aquest divendres a l'Hostal Sant Pancraç | Laia TR

 

 

Com ha canviat Bellaterra des que vas venir a treballar-hi?  

Moltíssim. Quan jo vaig arribar no hi havia tanta gent. Ara hi ha moltes torres, molta gent, han construït molt... Abans podies comptar les cases amb els dits de la mà. Ara et pots perdre tranquil·lament. Abans el punt principal era l'estació i la botiga de queviures Cases que hi havia a la plaça Joan Maragall, al costat del Centre Cívic. La gent del poble anava a comprar allà, però el matrimoni que el portava ja va morir. I també hi havia molt el costum d'apuntar els deutes al bar, que potser es pagaven a la setmana, o al mes... Quan encara vivia el meu sogre, m'explicava que aquí la carretera era de terra! També ha canviat l'ambient. He conegut a molta gent aquí quan eren petits que ja estan casats i amb família. Jo he conegut a tota la família del Jordi Gené i els he vist créixer: al Jordi, al Marc... Jo al Jordi Gené, amb 11 anys, l'havia vist baixar el carrer Ramon Llull amb un cotxe turbo un diumenge, que no hi havia trànsit. I així va aprendre a conduir, posant-se un coixí al seient per arribar al volant. I un dia li vaig explicar i no es creia que me n'enrecordés. Però clar, és que aquí no hi havia quasi policia, com ara, i ho tenen molt deixat de sempre. Perquè vingui l'has de trucar. Ara l'EMD n'ha posat, i hi ha més coses, més moviment... Però normalment no venen. Sembla la Bellaterra sense llei, sense policia.

 

 

 

Com ha evolucionat la clientela de l'Hostal?

Aquí, a l'Hostal, durant els tres mesos d'estiu teníem uns clients fixos. Potser eren només cinc o sis matrimonis, però  llogaven les habitacions tots els anys. I llavors, durant els caps de setmana, també venien els fills..., i estaven fixos durant tota la temporada, cada any. I jo a aquests senyors els he conegut i els he vist morir. La part d'allotjament ara està pràcticament tancada, i només funcionen quatre o cinc habitacions. A vegades hi ha algú que ve, normalment estrangers coneguts a l'Autònoma, professors o conferenciants que venen buscant tranquil·litat: hi ha el bosc ben a la vora, és més tranquil... Ells volen aquesta tranquil·litat, no allotjar-se a Barcelona, amb el soroll i la gent.

 

 

Amb la meva dona, quan ens coneixíem, baixàvem a buscar aigua a la Font de la Bonaigua i hi passàvem l'estona 

 

 

Quan es va fer l'Hostal sí que venia molta gent a allotjar-se...

Sí, venien molt pel tema de la Font de la Bonaigua. Jo amb la meva dona, quan ens coneixíem, baixàvem a buscar aigua i passàvem l'estona a la font, que hi anàvem pel caminet de la font, que hi ha molta gent que li diu "dels enamorats". Hi anàvem amb un càntir de fusta. Ara ja no s'hi pot beure. La gent anava a rentar els cotxes i deixaven porqueria, i llavors van prohibir entrar amb el cotxe i han posat un cartell que indica "aigua no potable", tot i que hi pots beure sense problemes. Ara que tindré més temps, m'agradaria baixar amb els meus néts algun dia, per recordar els vells temps.

 

 

 

Ens han dit que vostè és molt amant dels bolets. És per això que aquí tenen molts plats amb bolets?

Sí, a mi m'agrada molt. A vegades anem a buscar-ne amb el cap de cuina, l'Albert, i és qui m'ha ensenyat a mi a trobar bons bolets. Ell és el número u, i coneix tots els bolets. Hi ha una que és el marçot, que és molt difícil de trobar perquè surten normalment al mes de març i surten entre la pinassa, a llocs on neva molt: s'ha de saber buscar-la i olorar-la. I l'Albert les olora com si fos un gos. I ens hem ficat a llocs per trobar-ne que dius: compte! I sí, sap que són allà! I en part per això, quan és la temporada treballem molt amb bolets: fem un arròs amb trompetes de la mort que a la gent li agrada molt.

 

 

 

L'èxit de l'Hostal Sant Pancraç segueix igual que sempre?

Els dijous és el dia que més feina tenim. La gent fa cua i s'espera mitja hora i tot. Però la quantitat de feina ha baixat en els últims anys. Jo aquí havia arribat a veure moltes vegades el menjador ple a rebentar i la gent al carrer fent cua. L'arròs aquí es va fent tal i com la gent va arribant i el va demanant: no es fa arròs per a trenta i quan arriba l'últim es troba l'arròs passat... Si vénen dos, es fa un arròs per a dos, i si vénen cinc, doncs per a cinc. La gent sap que s'esperarà però sap que es menja un arròs com ha de ser. Però jo crec que ha baixat perquè hi ha competència i la gent no surt a dinar tant com abans, que venia molta gent de la universitat, per exemple. Ara els universitaris estan més controlats, tot i que encara en venen alguns de tant en tant. Hi ha una taula de cinc persones que venen cada dia a dinar aquí de la universitat, segurament professors. Però abans venien molt més.

 

 

Ho trobaré a faltar. Hi ha molts clients que m'estimen...

 

  

Després de pràcticament tota la vida treballant aquí, què farà quan es jubili?

Jo suposo que els primers dies ho trobaré a faltar. Hi ha molts clients que m'estimen... Pot ser que ho trobi a faltar, com tot. Hauré de canviar el xip, portar la vida d'una altra manera... Sobretot els néts, que m'agradaria tenir-ne. I si no n'hi ha, doncs no ho sé. Suposo que anirem a Osca a visitar la casa de la meva sogra... Però també ella ja té una edat i no podem sortir tant. Però t'ho pots muntar de mil maneres. Tot i això, la feina la trobaré a faltar molt.