Gibert: "L'Univers està sembrat de les llavors de la vida"

Entrevistem a Josep Maria Gibert, bellaterrenc i exenginyer de la NASA encarregat d'analitzar les mostres recollides a la superfície lunar, en commemoració dels 50 anys de l'arribada de la Humanitat a la Lluna
Josep Maria Gibert, al seu despatx personal
Josep Maria Gibert, al seu despatx personal | Toni Alfaro

 

 

Aquest dissabte 20 de juliol es commemoraran els 50 anys de l'arribada de l'ésser humà a la Lluna. La missió Apolo XI, que va portar els astronautes estatunidencs Michael CollinsEdwin "Buzz" Aldrin i Neil Armstrong a la superfície lunar, va recollir mostres del satèl·lit de la Terra, a 384.400 km de distància, i les va retornar al nostre planeta.

 

 

Un gran grup d'investigadors de tot el món van postular-se per a analitzar les mostres rebudes de la Lluna, però la major part de la feina es va dur a terme al Johnson Manned Spacecraft Center, en col·laboració amb la Universitat de Houston. El bellaterrenc d'origen lleidatà Josep Maria Gibert, Doctor en Bioquímica i Biofísica per la Universitat de Houston, va tenir l'oportunitat de ser un dels pocs investigadors que van treballar amb les mostres de la Lluna recollides per l'Apolo XI.

 

 

Amb motiu de l'efemèride històrica, des del BellaterraDiari hem volgut saber quina va ser l'experiència de Gibert a la NASA i com va ser per a ell treballar al centre de l'exploració espacial del moment.

 

 

Com va començar a encaminar-se al món de l'anàlisi químic?

  

Jo em vaig graduar a l'Institut Químic de Sarrià a la promoció del 1967. Quan vaig acabar havia de fer la Mili o Milicies Universitàries, i jo vaig fer aquesta última opció. I mentre estava acabant vaig marxar quatre mesos a Maó. En aquell moment jo estava acabant el treball de final de carrera, i als Químics de Sarrià teníem una titulació que era una mica per sobre de la Llicenciatura en Química i podíem agafar dues opcions: o Enginyeria Química o Química Analítica, i jo em vaig especialitzar en Analítica. I ho vaig fer amb el professor Joan Juli Bonet, que havia fet el doctorat a l'Institut Politècnic de Zurich, un dels més reputats en aquell moment. Jo vaig escollir-lo a ell perquè tenia interès a anar a Alemanya o Suïssa i seguir la seva trajectòria: m'agradava molt el món dels esteroides, els fàrmacs, els psicofàrmacs... Però com inicialment havia pensat a estudiar Medicina, però per raons familiars em van desanimar, havia agafat Química. En aquell moment, el professor Bonet em va acceptar i em va posar a treballar amb esteroides, que són hormones que afecten la fertilitat, a orines de gat. Ell havia treballat amb el grup ETH, els inventors de les píndoles anticonceptives, i a mi m'era molt interessant. Però per poder fer això vaig començar a treballar amb cromatografia de gasos, que en aquell moment era pràcticament desconeguda. I a mi em van permetre treballar en una col·laboració entre el Departament de Cromatografia i el d'Esteroids.

 

 

 

Vaig fer el doctorat amb Joan Oró, un dels científics catalans proposats pel Premi Nobel pels estudis dels Orígens de la Vida

 

 

Com va entrar a treballar per la NASA?

  

Es va gestionar tot a partir del meu viatge a Estats Units per fer el meu doctorat en Bioquímica i Biofísica amb el Joan Oró. Ell ha sigut un dels científics catalans proposats pel Premi Nobel precisament pels estudis dels Orígens de la Vida. Quan jo vaig arribar allà vaig arribar a pit descobert: vaig arribar allà per ampliar els meus estudis i, de sobte, em van contractar a la Universitat de Houston, en una comissió d'investigació. Al cap de poc temps vaig passar a ser co-investigador de la NASA i em van posar al càrrec d'un aparell que era el que la NASA havia comprat per esbrinar qualsevol resta de matèria orgànica que hi pogués haver a la superfície de la Lluna. El departament estava dirigit per Joan Oró, que és un científic de talla universal i que s'havia dedicat durant tota la seva carrera als estudis dels Orígens de la Vida. Quan vaig arribar allà al Joan no el coneixia, perquè jo anava a fer un doctorat, però no sabia en què: de fet jo tenia pensat fer-lo en enginyeria de petrolis i havia fet enginyeria química, i la millor escola d'enginyeria de petrolis als Estats Units era la de Houston. Vaig començar i recordo que el primer semestre em vaig enrolar a l'escola d'enginyeria, i de seguida em van contractar.

 

 

 

Devia ser difícil arribar a entrar en contacte amb el departament de Joan Oró a Houston...

  

Bé, la família dels Oró portava la fleca a on comprava el pa el meu pare, a Lleida. Jo aquella fleca la coneixia molt, especialment a la germana de Joan Oró, la Teresa. Jo anava a les tardes, en aquells estius de Lleida tan calorosos, a comprar el pa amb els meus cosins, el meu germà, i fèiem l'entrepà d'anxoves amb el pa acabat de fer. I un dia li va dir el meu pare a ella: "El meu fill es gradua ara; el teu germà no és químic?". I ella va dir que sí, i que un dia d'aquells anava a venir. I llavors va venir, van parlar de mi, i li va dir al meu pare que li enviés un currículum, que podria ser que estiguessin interessats a afegir-me, perquè jo havia tret bon rendiment i acabava de graduar-me. Vaig enviar el currículum mentre era a Maó (perquè m'ho va dir el meu pare, no perquè tingués cap esperança) i em van contestar dient que estaven interessats pels meus treballs amb cromatografia de gasos.

 

 

 

  

Amb 240 dòlars n'havia de pagar 400 cada tres mesos pels dormitoris de la Universitat, pagar-me l'alimentació i comprar-me un cotxe

 

 

 

Van dir que tenien un aparell nou que combinava la cromatografia de gasos amb espectrometria de masses. I van ser molt receptius amb la idea. Van dir que no patís, que buscarien per contractar-me. El meu predecessor havia anat amb una beca Fullbright, i jo no tenia beca. I per tant vaig anar amb un visat per anar a estudiar costejant-me els estudis jo. Me'n vaig anar amb una mà al davant i una altra al darrera, amb la motxilla a l'esquena, vaig estar un mes i mig des de Nova York a Houston, per aprendre una mica l'anglès, i quan vaig arribar allà, el Joan Oró em va conèixer, i em va preguntar si m'interessava això dels Orígens de la Vida. I a mi això em va sonar a música celestial. Era molt seriós, però es veu que li vaig fer gràcia i em va dir que l'endemà anés a fer un examen. Vaig fer quatre acudits, l'examinador es va sentir molt còmode amb mi i l'endemà ja vaig entrar com a ajudant d'investigació amb un sou de 240 dòlars.

 

 

Era difícil viure amb aquest sou? Com va anar la seva adaptació?

  

Amb aquest sou de 240 dòlars m'havia de pagar 400 cada tres mesos pels dormitoris de la Universitat, pagar-me l'alimentació i comprar-me un cotxe, perquè sense cotxe a Houston no es podia fer res. En aquell moment ja érem nòvios amb la Montserrat, la meva dona, i ella em va dir que no patís, que ella venia, estaria amb mi i treballaria del que fos (riu). I va ser dit i fet: jo vaig arribar al mes de juny, ella va arribar a la primera setmana d'agost i el dia 17 d'agost ja ens casàvem. I el Joan Oró va ser el padrí del casament. Va anar tot molt de pressa. Una vegada allà, com a ajudant d'investigació de la NASA, al cap de quatre dies, em van posar a aquell aparell a fer espectres. Com havia treballat de pagès amb el meu pare, i tot plegat, i arreglava la moto i el cotxe, no em feia por res i tenia habilitat manual, i això ho valoraven molt.

 

 

 

Gibert explica les troballes que van fer analitzant els compostos de la Lluna
Gibert explica les troballes que van fer analitzant els compostos de la Lluna | Toni Alfaro

 

 

Va tenir una projecció important...  

Quan hi va haver l'oportunitat em van fer responsable del laboratori, i em van traspassar del Departament de Química al Departament de Ciències Biofísiques, que era nou, a l'edifici Saints Building, que era una joia. I al soterrani d'aquest edifici teníem tota la planta per a nosaltres. El despatx del Joan Oró estava al costat del meu i només feia que treballar: no sabia si era nit o dia. Van ser dos anys súper intensos de treball, treball i més treball. Agafava el cotxe i me n'anava a les dues o les tres de la matinada, quan fos, perquè vam trobar aquesta franja d'oportunitat, i tot l'equip vam aprofitar-la.

 

 

A la Lluna volíem veure com estaven els residus fòssils de la química prèvia a la vida

 

 

En aquell moment, al seu laboratori ja s'estava preparant el viatge de l'Apolo XI?

Exacte. A la Lluna volíem veure com estaven els residus fòssils de la química prèvia a la vida. Però a la Lluna és un cos molt inhòspit: està subjecta a uns buits molt elevats, pràcticament sense atmosfera, i a uns canvis de temperatura molt grans, perquè quan li toca el sol es posa fins a 500 ºC, depenent de la latitud i altres aspectes. I si vols netejar una cosa, subjecta-la a temperatures altes i a un buit elevat: hi desapareix tot, allà. Però per altra banda tens el vent solar ionitzat i els impactes meteòrics. Per tant, podríem haver ensopegat amb un meteorit com el Murchisson i ens haguéssim quedat totalment bocabadats, perquè haguéssim pogut trobar matèria orgànica a un lloc on molt probablement no n'hi ha hagut. També hauríem pogut trobar aigua d'un cos estrany, com un cometa. Tot això és matèria d'especulació, com una discussió que vam tenir Joan Oró i jo, on ell deia que no hi podia haver vida a Mart, i jo en deia que no n'estigués tan segur, perquè és tot molt heterogeni. Qui ho sap? Potser a una determinada profunditat...

 

 

 

Com es va plantejar la recollida de les mostres a la Lluna?  

Molt abans de l'enlairament de l'Apolo XI, la NASA va fer un concurs de mèrits a diferents laboratoris. I van determinar que, en aquesta olimpíada analítica per esbrinar tot el que hi pogués haver a la Lluna, hi hauria uns 100 laboratoris de tot el món que tindrien ajudes per analitzar les troballes. I els resultats es van traslladar a la Apolo XI Lunar Science Conference, on es van mostrar totes les anàlisis del que es va trobar a la Lluna sobre tota mena d'estudis. Però això s'havia decidit des de l'Apolo VIII, durant el qual ja es va decidir que es faria una missió tripulada per astronautes per recollir mostres de la Lluna, i amb l'època del Richard Nixon, tot es va accelerar. Primer s'havia parlat d'enviar una sonda no tripulada, i s'havia instal·lat un dispositiu minúscul per analitzar i enviar les dades a distància sobre les mostres. I llavors, al meu equip, buscàvem concretament contaminants del mateix mòdul lunar i els astronautes.

 

 

 

Va conèixer astronautes de l'Apolo XI?

De l'Apolo XI no, però en vaig conèixer molts. De l'Apolo XIV, per exemple. Allà a Houston sovint es feien festes i hi anaven els astronautes. De fet en vaig portar a un aquí a Barcelona, al Saló de la Joventut. Però com que allà hi havia els grans grups petroliers dels Estats Units hi havia molt milionari petrolífer texà. Hi havia una dona molt rica, que es deia Jesse Lee Schindler, que recordo que em va donar un premi a l'excel·lència científica de la Texas Spain Society. També hi havia una societat molt elitista, anomenada The Seven Oaks, a la que ens van convidar un parell de vegades.

 

 

 

Què buscaven a la Lluna?

Buscàvem marcadors biològics, que estan en els hidrocarburs. Dins de la cadena de degradació química, és el més elemental que hi ha: quan la matèria orgànica es degrada, acaba sent sempre una matèria estable. I el més estable de tot són els hidrocarburs, i per això el petroli és el producte de degradació de moltes altres coses. Poden passar 6.000 anys i els hidrocarburs no es degraden. I dins d'ells n'hi ha dos, que són el pristà i el fità, que se suposa que vénen de la clorofil·la, creada per les algues cianofícies, que són els primers vestigis de vida a la Terra que va ser capaç de captar oxigen i de generar la cadena tròfica.

 

 

Una pedra no és viva, però una cèl·lula és capaç d'autorreplicar-se, mutar i donar lloc a una altra espècie

 

 

Sona complex. Com ha de ser una molècula per ser viva?

  Les molècules es poden reordenar per elles mateixes i crear les bases mínimes per crear la "protobio" que acaba desenvolupant-se en una protocèlula i pot autorreplicar-se. La vida es distingeix de tota la resta en el fet que són estructures capaces d'autorreplicar-se i mutar. Si una cosa és capaç d'autorreplicar-se i mutar, podem dir que és viva, si no, no. Una pedra no és viva, però una cèl·lula és capaç d'autorreplicar-se, mutar i donar lloc a una altra espècie.

 

 

 

Què hi van trobar, finalment, a la Lluna?

Vam trobar gasos organogènics a la Lluna, però no hi vam trobar matèria orgànica. Però no va ser el més interessant. El que vam trobar a la Lluna va ser interessant però marginalment interessant. El millor va venir de dos meteorits del Cinturó d'Asteroids que havien caigut a la Terra: el Pueblito de Allende i Murchison. Al febrer del 1969 cau el Pueblito de Allende, al juliol arriben les mostres de la Lluna i al setembre, precisament el dia del meu aniversari, pràcticament a la mateixa hora, cau el Murchison. Ens vam dur una gran sorpresa. Ens va tocar la loteria còsmica: aquell mateix any, amb sis mesos exactes de diferència, tenim el meteorit més abundant amb un baix contingut de carboni i el més ric en matèria orgànica. El Murchison és un compendi de química orgànica, i vam trobar-hi de tot: aminoàcids, hidrocarburs alifàtics, hidrocarburs aromàtics... Vam ser els primers a trobar matèria orgànica indigènica, que en aquell moment dubtàvem si era correcte o no... Però allà vam trobar les primeres traces (ppm) dels compostos de degradació, i va ser molt indicatiu perquè ens va donar una porta d'esperança, sobretot perquè tot el que s'havia analitzat abans era sempre contaminat per la biosfera terrestre. Va ser la primera vegada que, històricament, tenim evidència certa que hi ha elements per la vida a l'espai interestel·lar, i formen part dels residus de la nostra galàxia. Això ens permet concloure que, si es donen les condicions adequades, l'Univers està sembrat de les llavors de la vida.

 

 

 

Gibert mostra un fragment del meteorit Pueblito de Allende
Gibert mostra un fragment del meteorit Pueblito de Allende | Toni Alfaro

 

Què significava la troballa que van fer?

Tot això ens va permetre constatar diverses coses. La primera, que no hi havia pràcticament res, però que hi havia compostos molt bàsics que correlacionaven aquesta troballa amb què es veia des del punt de vista de la radioastronomia. Se sap que hidrogen hi havia, tot i que vapors d'aigua no en vam poder discernir, perquè no sabíem si hi havia aigua de la sala d'anàlisi (no treballàvem a una atmosfera seca). També vam veure que malgrat l'elevat buit, hi havia constatació d'implantació de vent solar. I a part d'això, que hi havia molt impacte meteòric. Poca cosa. Però tot el que no vam trobar a la Lluna ho vam trobar als meteorits de Murchison i del Pueblito de Allende. Però el punt interessant és que als meteorits aquests hi vam poder veure coses perquè vam desenvolupar la tecnologia per trobar qualsevol cosa a la Lluna.

 

 

Em va donar l'honor que ho fes tot jo, i va ser un moment històric molt bonic, perquè jo era el nouvingut

 

 

Quin paper va tenir en la recepció de les mostres lunars?

Van arribar les mostres a la universitat i jo em vaig haver d'encarregar de ser el responsable de les mostres de la Lluna a la Universitat. Havia d'evitar filtracions de qualsevol mena i era la meva responsabilitat pesar-les, passar-les als diferents equips d'investigació, que retornessin les mostres i tornar-les a la NASA. D'altra banda, havia de fer notes de premsa i organitzar la conferència de premsa sobre els resultats, alhora que havia de fer un sistema per poder ensenyar les mostres sense que es contaminessin. I ho vaig fer amb un sistema de triple embolcall que permetés il·luminar les mostres i introduir-hi gas inert. L'Oró em va donar l'honor que ho fes tot jo, i va ser un moment històric molt bonic, perquè jo era el nouvingut, i em donaven aquest honor: em tremolava tot. Llavors, a partir d'aquí vam fer diversos estudis i vam haver de construir diversos dispositius i càpsules per poder analitzar les mostres sense contaminar-les. I ara encara em pregunto: com m'ho vaig fer per trobar un proveïdor que ens donés el que necessitàvem en un temps rècord? Recordo un moment que vaig fer-me fer un àcid deuterofluorhídric que costava 10.000 dòlars de llavors, que el necessitàvem per analitzar les mostres, i li vaig demanar permís al Joan Oró per això i em va dir: "els estudiants sempre penseu en petit; fes-ho!". I vam trobar metà indigènic i metà fruit dels hidrocarburs. Però el més interessant és que, en retrospectiva, t'ho prometo, que dic: "però com m'ho vaig fer?".

 

 

 

Què va fer quan va acabar la seva tesi a Houston?

Jo vaig començar al 68 i en tres anys vaig acabar la tesi, al 1971. Quan ho vaig fer, amb 25 anys, tenia publicades 32 publicacions, i hagués pogut seguir una carrera acadèmica perfectament. Vaig ser secretari del Congrès Internacional dels Orígens de la Vida, que es va fer aquí, envoltat de premis Nobel... Aquí hi havia el Severo Ochoa, el Melvin Calvin (premi Nobel pel descobriment de la fotosíntesi), hi havia el científic rus Alexander Oparin (creador de les tesis dels orígens de la vida), el mateix Joan Oró, Duran Reinals (que és qui va donar la teoria vírica del càncer)... Ells van venir aquí a la Universitat i al cap d'uns quants anys vaig marxar i vaig fundar la meva empresa, Gimnik, que primer estava a Sant Cugat i ara a Cerdanyola del Vallès.

 

 

Feu-ho tot amb passió, feu-ho tot amb la màxima dedicació, feu-ho tot amb la màxima honradesa

 

 

Com li va? A què es dediquen?

Amb les tècniques que emprem, que són patent nostra, quan fem passar les substàncies moleculars per dins els tubs que les separen i surten, cadascuna ens dóna un pic en el gràfic que és proporcional al seu volum i la seva àrea. Sobretot emprem cromatografia de gasos, cromatografia de líquids i espectrometria de masses, que serveixen per a esbrinar qualsevol substància que hi hagi a qualsevol lloc, i amb això tenim un avantatge competitiu. És un sector dominat per grans multinacionals, nosaltres som una empresa molt petita i, per mantenir la nostra independència i el nostre focus, ens veiem obligats a fer les coses una mica diferents. En aquest món de la investigació, si tens una eina nova, pots treure resultats complementaris als usos existents. I en aquest cas vaig començar la meva trajectòria esbrinant tot el que hi podia haver a les mostres de la Lluna.

 

 

 

Perquè no va seguir a l'àmbit investigador?

Hi ha persones que es queden a la Universitat i, amb tota modèstia, hi ha persones com jo que d'això n'han volgut fer un model d'innovació. Vam agafar aquelles tècniques tal com estaven i les hem potenciat, perquè estàvem convençuts que aquestes tècniques poden generar medicina preventiva, diagnòstic precoç de malalties i controlar-ne l'evolució. Podem fer que hi hagi millor medi ambient, podem diagnosticar com es degraden totes les substàncies que afecten el medi ambient... La meva ambició personal és el missatge que he donat als meus néts: feu-ho tot amb passió, feu-ho tot amb la màxima dedicació, feu-ho tot amb la màxima honradesa, perquè estic segur que si ho feu d'aquesta manera i escollint el vostre camí amb independència sereu més feliços que si no ho feu. I a més a més, tenim el concepte de la Terra com a biosfera única: mirem de protegir-la, que és casa nostra