Durant segles, el gos sense pèl del Perú va ser un fantasma que només veiem en ceràmiques antigues. Fins avui. Un equip d’arqueòlegs acaba de desenterrar al Castillo de Huarmey les primeres evidències físiques que confirmen el que molts sospitaven: aquests animals no només existien en l’imaginari Wari, sinó que vivien entre ells amb un estatus envejable.
Parlem d’una troballa que trenca els esquemes de l’arqueologia andina. No són simples restes òssies; són la prova d’una connexió emocional i espiritual que l’Imperi Wari (600-1050 d.C.) mantenia amb aquests singulars cans molt abans que els Inques dominessin la regió. (Sí, nosaltres també pensàvem que eren més moderns, però la terra no menteix).
La troballa que ho canvia tot al Castillo de Huarmey
La investigació, liderada per l’experta Weronika Tomczyk i publicada al Journal of Anthropological Archaeology, ha analitzat més de 300 ossos trobats en aquest enclavament estratègic de la costa peruana. El que els científics han trobat és un autèntic “trencaclosques biològic”: almenys 20 individus de diferents edats, des de cadells fins a exemplars ancians que van ser cuidats fins a l’últim alè.
El que realment ha deixat bocabadats els experts és l’estat de les restes. A diferència d’altres animals que acabaven a la taula com a aliment, aquests gossos van rebre un tracte diferencial. Les anàlisis químiques revelen que la seva dieta era sorprenentment similar a la dels nens Wari, la qual cosa suggereix que no eren només mascotes, sinó membres de ple dret de la unitat familiar.
És vital destacar que les restes òssies no mostren marques de talls o consum humà, una excepció absoluta en els jaciments de l’època on els camèlids eren la base de la dieta habitual i el recurs principal de proteïna.
Eren guies espirituals o símbols d’estatus?
La ubicació dels cossos ens dóna la pista definitiva. Molts d’aquests gossos van aparèixer associats a enterraments d’elit, al costat d’artesans o personatges d’alt rang. Això reforça la teoria que aquests cans actuaven com a acompanyants en el viatge al més enllà, una creença que s’estendria després per tot el territori andí.
El gos sense pèl era, a més, l’única espècie domèstica representada amb assiduïtat en l’art Wari. La seva pell nua i la seva calor corporal (més alta que la d’altres races) els conferien propietats medicinals i místiques que l’imperi va saber aprofitar per consolidar la seva jerarquia social.
Aquesta descoberta no només omple un buit en els llibres d’història, sinó que valida la identitat d’un animal que és Patrimoni Cultural de la Nació al Perú. Aquells que els veien com a “gossos xinesos” portats al segle XIX ara tenen la prova científica que aquests guardians ja corrien per les huacas fa un mil·lenni.
Si alguna vegada has tingut la sort d’acariciar un d’aquests exemplars, sabràs que la seva escalfor és especial. Ara sabem que els antics peruans sentien exactament el mateix. No et sembla fascinant que un llaç tan antic hagi sobreviscut intacte sota la sorra del desert?
