Imagina per un segon que vius a la selva mesoamericana fa més de mil anys i tens un mal de queixal insuportable. No hi ha farmàcies, ni anestèsia moderna, ni clíniques dentals a la cantonada. Però els antics maies ja tenien una solució que avui ens sembla ciència-ficció: empasts de luxe amb pedres precioses.
Fins ara, sempre havíem pensat que les seves famoses incrustacions dentals eren un simple símbol d’estatus o un caprici estètic per brillar en els rituals. Però una nova troballa en una peça dental posterior, un queixal que ningú podia veure a simple vista, ha deixat la comunitat científica en xoc. No era presumir, era medicina.
El queixal que trenca tots els esquemes
La troballa, publicada recentment a la revista Journal of Archaeological Science: Reports, se centra en un molar que amagava un secret sota la superfície. Es tracta d’una incrustació de jadeïta perfectament encaixada a la cara oclusal (la part amb la qual masteguem). Com que està situada al fons de la boca, la teoria del “postureig” prehispànic s’enfonsa completament.
Per què algú es prendria la molèstia de perforar una dent sana en una zona invisible per col·locar-hi una pedra preciosa? La resposta curta és que, probablement, la dent no estava sana. Els investigadors han detectat que sota la pedra existien calcificacions que només passen quan el cos intenta defensar-se d’una infecció o un trauma extrem en vida.
La precisió del trepant era tan mil·limètrica que no arribava a tocar el nervi, evitant un dolor insuportable per al pacient durant el procés d’excavació de la dent.
Enginyeria dental de fa 1.000 anys
El que realment ens fa explotar el cap és el nivell de tècnica assolit. Els “dentistes” maies no usaven torns elèctrics, sinó eines lítiques i abrasius de quars. Aconseguien un ajust tan perfecte que la pedra quedava completament al ras, permetent que l’individu continués menjant sense que l’empast saltés pels aires.
Però el veritable tresor no és la pedra, sinó la cola. El ciment orgànic utilitzat per fixar la jadeïta no era un simple adhesiu. Estudis previs han confirmat que aquestes barreges contenien resines de pi i olis essencials amb propietats antibacterianes i antiinflamatòries. Literalment, estaven segellant la infecció amb medicina d’alta durada.
Aquesta troballa situa l’odontologia maia a un nivell de sofisticació que encara estem intentant pair. (Sí, nosaltres també seguim al·lucinant amb el fet que sabessin tant de química orgànica sense laboratoris moderns). No només buscaven la bellesa, buscaven la supervivència de la dent.
Era un tractament exclusiu per a rics?
Tot i que el jade era un material extremadament valuós a l’època, aquest tipus d’intervencions suggereix que el coneixement mèdic estava molt estès entre els artesans especialistes. No només els reis portaven aquestes joies; s’han trobat restes similars en individus que no pertanyien a l’elit més alta, cosa que suggereix que l’accés a la salut dental era més complex del que creiem.
El benefici per al pacient era doble: eliminaven el foc d’infecció mitjançant el raspat i protegien la cavitat amb un material durador i sagrat. Per a la nostra butxaca moderna, un empast de jade seria prohibitiu, però per a un maia, era la diferència entre mantenir la dentadura o perdre-la per una càries fulminant.
Aquesta troballa ens obliga a mirar amb uns altres ulls els nostres avantpassats. Sovint els tractem com a civilitzacions místiques obsessionades amb el calendari, però se’ns oblida que eren enginyers pràctics enfrontant-se als mateixos problemes quotidians que nosaltres: el dolor i la malaltia.
Es creu que aquestes coles eren tan potents que moltes d’aquestes peces han arribat intactes fins avui després de segles sota la terra i la humitat de la selva.
La pròxima vegada que vagis al dentista i escoltis el so del torn, recorda que fa mil anys, a mitja selva, algú ja estava rebent un tractament similar, tot i que amb un acabat molt més brillant. Pot ser que hàgim inventat menys del que pensem?
Al cap i a la fi, sembla que els maies no només llegien les estrelles, també sabien llegir perfectament les necessitats del nostre cos. Quins altres secrets amagaran els seus molars?
