Si has passejat recentment per les platges de Sant Martí d’Empúries, és probable que t’hagis topat amb un espectacle visual hipnòtic: milers de diminutes criatures d’un blau intens catifant la sorra. No és contaminació, és la natura recordant-nos que la primavera és a tocar.
Aquest fenomen té nom propi: Velella velella, conegudes popularment com a “barquetes de Sant Pere”. Tot i que el seu aspecte delicat i el seu color brillant semblen trets d’un conte, en realitat es tracta d’uns fascinants hidrozous, parents llunyans de les meduses i els coralls que viuen a alta mar.
Navegants a mercè del vent
El que fa aquests organismes únics és el seu “sistema de navegació”. Tenen un cos pla de tot just uns centímetres coronat per una estructura rígida en forma de vela. Gràcies a ella, aprofiten el vent per desplaçar-se per la superfície de l’oceà, formant immenses colònies que funcionen com a autèntiques illes biològiques.
Però, com han acabat encallades a la Costa Brava? La resposta és al clàssic “temporal de les faves”. Aquest episodi de vents de llevant, típic de finals d’hivern, actua com un motor implacable que empeny aquestes colònies des de mar obert fins a la vora, deixant-les atrapades a la sorra.
Hem de patir per les picades?
En veure-les esteses per la platja, és normal preguntar-se si són perilloses. La resposta curta és que pots estar tranquil: tot i que tenen tentacles urticants per capturar zooplàncton, la seva picada és pràcticament inofensiva per als humans.
Tot i ser inofensives, sempre és recomanable evitar tocar-les directament per prevenir possibles irritacions a la pell, especialment si tens sensibilitat cutània.
Un espectacle cíclic però imprevisible
Les arribades de Velella velella no són una anomalia; formen part del cicle natural del Mediterrani a l’inici de la primavera. Tanmateix, la seva intensitat varia dràsticament cada any, depenent totalment de la capritxosa combinació de vents i corrents marines.
És un cicle de vida nòmada: passen els seus dies a la deriva en l’immens blau, fins que el destí —o una ratxa de vent més forta de l’habitual— les diposita a les nostres platges. Allà, el seu cicle acaba convertint-se en aliment per als ocells marins o assecant-se sota el sol, tancant un episodi més de la sempre sorprenent vida al nostre Mediterrani.
