Diu la dita que no hi ha res més nou que el que ja s’ha oblidat. Un grup de científics, amb la Universitat de Califòrnia al capdavant, acaba de rescatar del calaix de la història un invent de 1901 que podria carregar-se el monopoli del liti: la bateria de níquel i ferro de Thomas Edison.
Aquest prototip, que l’inventor de la bombeta va dissenyar fa més d’un segle per als primers cotxes elèctrics, ha estat injectat amb nanotecnologia d’última generació. El resultat? Una bèstia energètica que es carrega en qüestió de segons i que promet una vida útil gairebé eterna. (Sí, has llegit bé: podríem estar davant la bateria que no mor mai).
El somni d’Edison, millorat per la ciència moderna
A principis del segle XX, els cotxes elèctrics dominaven les carreteres dels Estats Units, però les bateries d’aquella època eren desesperadament lentes de carregar. Això va fer que el motor de combustió guanyés la partida. Avui, la història fa un gir de 180 graus gràcies a l’ús de materials a escala nanomètrica.
Els investigadors han creat grups diminuts d’àtoms de ferro i níquel connectats a materials ultrafins i conductors. Aquesta arquitectura permet que l’electricitat flueixi a una velocitat de vertigen, multiplicant la superfície de reacció química i eliminant el gran defecte del disseny original.
El més impressionant d’aquest “nou” invent és la seva resistència. Mentre que les bateries dels nostres mòbils actuals comencen a fallar als dos anys, aquest model aguanta més de 12.000 cicles d’ús. Això es tradueix en més de 30 anys de funcionament sense perdre capacitat.
Adéu al cost prohibitiu de l’energia
El gran avantatge d’utilitzar níquel i ferro és el preu. Són materials abundants i barats, el que podria reduir dràsticament el cost de l’emmagatzematge d’energia a les nostres llars. Imagina tenir una bateria al garatge que absorbeixi l’excés de les teves plaques solars en segons i t’ho torni a la nit sense degradar-se.
Aquesta tecnologia és la peça que faltava per al trencaclosques de les energies renovables. La xarxa elèctrica necessita “esponges” ràpides que puguin gestionar els pics de generació d’energia neta, i el disseny d’Edison, actualitzat al segle XXI, sembla ser la solució definitiva.
A més, a diferència del liti, el ferro i el níquel són molt més segurs i menys inflamables. Estem parlant d’una bateria robusta, barata i ultraràpida que estava esperant el seu moment des de fa 125 anys.
La urgència de la transició
La carrera per l’energia neta no espera a ningú, i el fet que haguem hagut de mirar enrere per trobar el futur és una lliçó d’humilitat per a la indústria tecnològica. Les primeres proves confirmen que el rendiment supera qualsevol expectativa prèvia.
Haver llegit sobre aquest descobriment avui et dóna una pista de cap on aniran les inversions en els propers anys. El liti podria tenir els dies comptats si aquesta “vella novetat” arriba finalment a les línies de producció massiva.
Qui ens ho havia de dir? La solució al canvi climàtic estava amagada en un patent groguenca de 1901. Thomas Edison torna a tenir l’última paraula, oi?
