Dormir, menjar bé i fer exercici ja no seran les úniques eines per mantenir-nos joves. Un grup de científics de la Universitat d’Osaka ha fet un descobriment que sembla tret de la ciència-ficció: han trobat el que molts ja anomenen el “botó d’aturada” de l’envelliment. (Sí, nosaltres també hem hagut de llegir-ho dues vegades per creure-ho).
Aquesta troballa, publicada a la revista Cellular Signalling, posa el focus en una proteïna específica anomenada AP2A1. Aquesta molècula, lluny de ser una aliada, actua com el principal motor de la senescència cel·lular; el procés on les nostres cèl·lules es tornen rígides, perden activitat i deixen de dividir-se correctament.
L’AP2A1: La proteïna que ens fa “envellir”
Pirawan Chantachotikul, autor de l’estudi, ha assenyalat que les cèl·lules velles desenvolupen unes fibres internes inusualment gruixudes que les fan endurir-se. És aquí on l’AP2A1 pren el control: com més alts són els seus nivells, més ràpid cau la cèl·lula en l’envelliment. En canvi, en desactivar-la en condicions de laboratori, el miracle va ocórrer: les cèl·lules es van encongir, es van tornar més flexibles i van recuperar la seva capacitat de dividir-se com si fossin cèl·lules joves.
Però els científics van anar un pas més enllà. Utilitzant un compost anomenat IU1, que actua com un sistema de neteja per eliminar proteïnes danyades, van aconseguir reduir dràsticament els marcadors d’envelliment quan es combinava amb el bloqueig de l’AP2A1. És, bàsicament, una posada a punt per a la nostra maquinària interna.
Més enllà dels 250 anys
Es parla teòricament de vides de fins a 250 anys, però els investigadors volen mantenir els peus a terra. L’objectiu real d’aquest estudi no és només acumular anys al calendari, sinó expandir els “anys de vida saludable”. Estem parlant de posar fre a malalties com l’osteoporosi, patologies cardiovasculars o el deteriorament neurodegeneratiu, millorant la qualitat de vida quan l’edat avançada acostuma a passar factura.
És important recordar que estem en una fase molt primerenca i tot el que s’ha observat ha estat en un entorn controlat de laboratori. Encara queda un món per recórrer abans de veure aquestes teràpies en humans, però el camí ja està marcat.
Si la ciència és, tal com deia Hipòcrates, el pare del coneixement, el descobriment de la Universitat d’Osaka acaba d’obrir una porta que, fins ara, crèiem tancada amb clau. La pregunta ja no és si podem envellir, sinó quant de control estem començant a tenir sobre el nostre propi rellotge biològic.
