LLEIALTAT

La confiança, la lleialtat i el reconeixement d’interlocutors vàlids són passes prèvies indispensables per a qualsevol tipus d’acord. Vist així es fa difícil de preveure una entesa sobre el finançament que uneixi les forces polítiques catalanes amb el govern de José Luis Rodríguez Zapatero. El recel respecte de la manera de procedir del president espanyol és massa accentuat entre la part catalana, on com a mínim ja hi ha tres líders que en pactar-hi han patit conseqüències desagraïdes i a canvi han rebut escassos rèdits positius. Però deixant de banda el factor Zapatero, s’ha produït un capítol d’aquells que fan trontollar els ciments de l’acord. Una filtració d’un document a la premsa, en un moment clau, per pressionar cap a l’acord una de les peces clau de la part catalana. Ahir des del Govern es donava per tancat l’acord per a una proposta catalana i se’n feien públics els eixos bàsics. Objectiu? Pressionar CiU a sumar-s’hi ja públicament, deixant-li així poc marge per seguir negociant i mirant d’apujar el llistó de l’exigència. També és cert que a CiU cal demanar-li en aquest procés un exercici de responsabilitat que no excedeixi els límits d’allò que és plausible d’exigir. Però a aquesta exigència cal sumar-hi una per a tothom: la lleialtat. A més d’un requeriment de responsabilitat afegit per aquells que actualment ostenten el poder de l’Executiu català. Perquè la baralla es pot trencar i els costos d’un desacord a nivell català serien massa greus. I no només perquè la imatge que se’n tornaria a projectar seria la d’una classe política aficionada a l’autodestrucció, sinó sobretot perquè de frustrar la possibilitat d’una àmplia i unitària proposta catalana, l’únic beneficiat seria el govern de Madrid, que obtindria així la gran excusa per tornar a imposar a Catalunya un sistema de finançament injust per insuficient. Una imposició que les forces catalanes, de donar-se aquest escenari, es veurien desautoritzades a criticar per la seva pròpia incapacitat.