Fa ben poc, i en relació a la resposta popular a les declaracions contra el català del director d’Air Berlin, alguns personatges han donat la cara per a solidaritzar-se amb la companyia aèria. Resulta curiós constatar que -pam amunt o avall- són els mateixos personatge que solen omplir-se la boca, tot cantant les excel•lències del bilingüisme. Ho fan sempre, això sí, únicament en situacions en què el català ha arribat a assolir, amb penes i esforços, una certa presència, que fa que no semble del tot una llengua marginal. Això desperta en aquests nobles defensors del bilingüisme un ressort que, ves per on!, no s’activa mai en les situacions contràries, que són les més habituals, en què el castellà és abassegadorament dominant, i a penes s’hi detecta una tímida presència del català. Els sembla una collonada mobilitzar-se perquè una companyia aèria no usa la llengua pròpia del lloc on aterra i des d’on s’enlaira, i tanmateix, clamen amb fúria si l’administració s’adreça per defecte als ciutadans en català. No cal ser una lluminària per veure que la seua és una convicció de conveniència, i que l’únic bilingüisme que volen és el nostre, metre que defensen amb les urpes ben esmolades, el seu dubtós privilegi de monolingües castellans. I tanmateix, i si ens els crèiem? I si ens deixàvem convèncer (si més no, provisionalment) per la propaganda bilingüista? Perquè resulta que les persones que usem el català habitualment, independentment que aquesta siga o no la nostra primera llengua, ja en som, de bilingües; ja dominem força bé les dues llengües que tenen estatus oficial a la major part del nostre territori. Així doncs, l’esforç bilingüitzador (passeu-me la paraulota) s’haurà de centrar en aquelles altres persones que encara no estan capacitades per a gaudir dels inqüestionables avantatges del bilingüisme. Elles són, per tant, la part més desafavorida i idiomàticament empobrida de la nostra societat. Elles són les que necessiten urgentment tota la nostra comprensió i solidaritat, per tal d’abandonar l’empobrit estat de monolingüisme en què estan immerses, i accedir –amb la nostra inestimable ajuda- a la magnífica riquesa de les comunitat bilingües, que ells mateixos no es cansen de proclamar. I com ho farem això? Doncs molt fàcil: parlem sempre en català amb tothom! D’aquesta manera, si qui tenim enfront és una d’aquestes persones que, sens dubte per circumstàncies alienes a llur voluntat- encara no han tingut accés al privilegiat estatus del bilingüisme, estarem exercint plenament la solidaritat, i l’estarem ajudant a progressar socialment i humana. Una altra cosa és si ens ho agraeix o no. Perquè el cas és que hi ha persones que encara no han escoltat amb prou atenció el discurs assenyat i didàctic dels defensors del bilingüisme, i per tant, encara no són conscients de tot el ventall de riqueses, obertures mentals i toleràncies diverses que s’estan deixant perdre. No patiu. Continueu parlant en català, i feu-los entendre, a poc a poc i vocalitzant bé si cal, que s’han d’adreçar a alguna de les seus de Ciudadanos o del PP, que allà –segurament que amb molt de gust- els explicaran amb tots els ets i els uts, els grans avantatges del bilingüisme ben entés.
Ferran Suay
Professor de Psicologia
de la Universitat de València
- CA
