Tomàs Cusiné: “L’any 82 no havia vist mai cap cep"

El propietari de Castell del Remei, Cérvoles, Tomàs Cusiné i Cara Nord, explica com va passar de ser un estudiant rebel, a responsable de 4 dels cellers més influents de Costers del Segre i del vi català en general

Tomàs Cusiné, (Mollerussa, 1962) és enòleg, empresari, propietari i gestor, però segurament cap d’aquestes coses el defineix. Cusiné, és un espavilat en el millor sentit de la paraula, com diu el diccionari: d’enteniment viu, despert. Un apassionat de la seva feina que circumstancialment es va trobar fent vi i d’això n’ha fet la seva vida. Diu que el seu secret és la inconsciència, però parlant amb ell no costa deduir que l’esforç i la feina també hi han tingut alguna cosa a veure. Coneixent-lo una mica més és més fàcil entendre perquè fa els vins que fa.

 

 

Com comença la seva història amb el vi?

 

El meu pare va comprar Castell del Remei, la propietat agrícola. Era l’any 1982, jo tenia 20 anys i estava estudiant empresarials a Barcelona. Bé…(riu) teòricament estudiava….El celler no era l’objectiu, però allà estava i mai, des dels anys 50 no s’havia deixat d’elaborar vi tot i que en aquell moment no es comercialitzava. A casa estàvem acostumats a treballar tots, des de petits, i vaig pensar que allò en paral·lel a la finca agrícola podia ser un negoci i vam decidir invertir-hi. Em vaig trobar enmig de la reconstrucció del celler. No sabia res del vi ni de la vinya. Sabia del pomes i de peres, però cep no n’havia vist cap mai. De fet el primer cop que em vaig posar davant d’un prestatge amb ampolles de vi vaig pensar: “i això com es deu vendre?”.

 

I com ho va fer?

 

Vam comprar dipòsits. Vam introduir un enòleg i vam començar a elaborar, així com podíem. Va ser un procés dur…pensa que jo dormia al celler en alguna època, molts dies. Això sí, dormia al celler però també anava a la fira del teatre…tenia poc més de 20 anys i allò estava al 100% sota la meva responsabilitat. Mai vaig considerar que fos una responsabilitat excessiva. La feina no em fa por i a més sóc molt inconscient. Crec que precisament la meva inconsciència m’ha portat on sóc. Em vaig trobar que ja estava allà enmig fent de cellerer, elaborant i elaborant, però sense pensar en la venda.

 

Per algun lloc devia començar?

 

L’any 89 vam sortir amb Gotim Bru sense Denominació d’Origen, de l’anyada 1985. De fet tampoc sabia què era una denominació d’origen. Vam començar a etiquetar i la nostra primera oportunitat de venda important va ser de 150.000 ampolles a Vinos Selección. D’aquí en vam treure alguna cosa i vaig anar a alguna fira, però tot això mentre seguia treballant a d’altres empreses de la família. Uns anys després vam fer una etiqueta nova i vam anar a buscar Taula de Disseny, un dels equips de disseny més important en aquell moment. I jo mentrestant anava aprenent sobre la marxa.

 

Tomàs Cusiné | Jordi Play

 

I tot plegat ho feia sol? Sempre autodidacta?

 

Autodidacta sí, però procurava envoltar-me dels que en sabien per aprendre’n d’ells. Com per exemple, amb l’assessorament d’Àngel Camí. Així jo també vaig poder sortir a vendre. Però tot plegat va ser bastant decebedor. Sortia a vendre amb les caixes, anava als llocs i acabava anant fins a tres cops per una sola venda i a més a vegades no cobrava. Aleshores vaig descobrir que hi havia una cosa que es deia distribuïdor, (riu) un majorista vaja…i també vaig descobrir que es podia exportar…i va ser a partir d’aquí que la cosa va començar a rutllar.

 

Com ho vivia tot plegat?

 

Ho vivia molt sol. La veritat és que molt sol. El fet de trobar la distribució és el que més em va salvar, perquè la feina de prop de 4 anys perseguint els clients per Barcelona un per un és molt decebedor….Però comences i cada vegada t’agrada més, en saps més. Vaig conèixer gent. En Quim Vila i l’Àlex Illa. De fet l’Illa em va portar a un tast, era el meu primer tast. Em va semblar al·lucinant. Allà hi havia totes les grans personalitats del cava i era a cegues i va, i trien com el millor un Delapierre o un Rondel, ara no ho recordo i tothom va començar a malparlar i menystenir-lo. Vaig trobar que en aquest món hi havia molt d’ego…

 

Però diu que el punt d’inflexió va ser l’exportació.

 

Ens van donar uns premis al 90 i al 91 i això anima molt, però sí. Es pot dir que nosaltres vam començar realment exportant. Tot i que també tenia distribuïdors a tot l’Estat vaig decidir centrar-me en Catalunya i la internacionalització. Hi va haver un moment que prop del 70% se n’anava a fora. Vam trobar un forat en el mercat nord-americà i amb l’Eric Solomon vam comença a vendre, vendre, vendre i l’any 2003 vam arribar a les 300.000 ampolles. Aquest va ser el gran creixement de Castell del Remei, des de l’any 98 al 2003. Però també he de dir que pensava una mica més enllà del vi i en paral·lel, una de les primeres coses que havia fet al principi, havia estat obrir una botiga al castell. Era de vins a doll i sorprenentment funcionava. Ara bé, el que sí vaig descobrir és que les relacions amb les persones del vi eren determinants.

 

Amb altre gent que fa vi, vol dir?

 

Amb tothom! Al cap d’un temps vaig començar a anar a tot arreu on es fessin coses de vins perquè me’n vaig adonar que conèixer el sector era bàsic, i sinó no faria res. Per mi, el principal prescriptor que pots tenir és el mateix sector. No és la competència, de fet és qui et pot donar prestigi. Evidentment has de fer un bon producte, però les relacions personals són el més important. Per elaborar, per vendre, per distribuir, per conèixer el sector, per proveir-te d’etiquetes, suro, bótes…Recordo l’Álvaro Palacios que era comercial de bótes aleshores i va venir una vegada i em va dir “tengo un poyecto en el Priorat, ya verás que esto será la ostia”…I mira... per mi ell és el rei del món del vi i les relacions amb les persones, imprescindibles.

 

I a més de vendre vi va aprendre a fer-lo…

 

Àngel Camí va ser un gran mestre. I amb ell vaig aprendre a elaborar vi. L’any 95 va entrar com a assessor Miguel Ángel de Gregorio i amb ell vaig aprendre a fer vins amb criança i a fer cupatges. I a valorar la importància de la vinya. Ara tenim tot el control des de la vinya fins a la venda, però abans no era així. No elaboràvem malament però en aquella època en la viticultura es prioritzava la quantitat i no la qualitat. Potser la varietat però no com s’havia treballat. De fet ara la vinya és l’actor principal. Si tens un bon raïm, fer vi bo és més fàcil.

 

I amb la família què tal?

 

A veure. Cap a l’any 96 vam voler canviar la imatge. I a més vaig proposar comprar el celler Cérvoles. Era una aposta personal, però en realitat era una compra de la família. Per sort la família tenia altres negocis i havia anat posant diners. Allò va ser una sangria en general. No s’acabava mai. I no érem uns potentats perquè la compra de la finca agrícola de Castell de Remei es va fer amb un préstec al banc.

 

De la compra de Cérvoles ja en fa 20 anys

 

Cérvoles es va comprar en un moment dur. Hi havia 30 ha plantades, un petit celler i feien dos vins. Quan els vaig tastar vaig tenir clar que allò s’havia de comprar com fos. Eren vins més estructurats, més potents i amb un color increïble. M’hi vaig tirar de cap. Era l’oportunitat de fer vins de més nivell. Així a través d’aquesta compra vam poder fer el vi 1780 de Castell del Remei que sempre ha estat un mix entre els dos cellers. Realment allà vaig començar amb la vinya. Però no han estat 20 anys fàcils. Cérvoles és un cavall salvatge que has de domar. Amb molta personalitat.

 

Com compaginava les dues coses?

 

Faig fer un equip de gent que s’encarregava de la vinya i jo pujava i baixava que ho tinc a només 40 minuts. I el que apreníem amb Cérvoles va ajudar a créixer a Castell del Remei. Ara bé, els vins que fem a Cérvoles no són fàcils de vendre. Pel que fa a Castell del Remei, ho portava tot jo, tret del tema financer i comptable. I a l’any 2000 vam posar un director general que era Xavier Cepero. Tot rutllava i en 3 anys vam multiplicar l’empresa per tres. De 300.000 ampolles vam passar a 900.000. Van ser uns anys de bogeria. Tant, que amb el meu germà no ens vam entendre gaire i l’any 2003 vaig decidir que no estava content i que marxava.

 

Tomàs Cusiné | Jordi Play
 

Va deixar Castell del Remei i Cérvoles que eren de l’empresa familiar però decidit a seguir fent vi?

 

Un dia del mes de març vaig marxar i no hi vaig tornar fins després de 11 anys. Tenia més del 49% de Castell i de Cérvoles però em vaig desvincular del tot. I vaig muntar Tomàs Cusiné. La inconsciència de nou, va jugar una paper important. No estava content i tenia dues opcions o quedar-me i aguantar, o marxar. No tenia un somni predeterminat. El meu somni estava a Cérvoles. Vaig mirar al sud de França, a l’Empordà, a Tremp…fins que va aparèixer la possibilitat del Vilosell. Coneixia la gent, el territori, hi havia una cooperativa que estava tancada i em vaig posar allà a treballar com un desgraciat. Vaig tancar una etapa i en vaig obrir una altra. Sense desànim. Amb molta il·lusió.

 

Al celler Tomàs Cusiné, aquesta vegada no ho va fer sol?

 

Abans de començar el projecte van venir uns amics meus i em van dir que volien ser socis. Jo no tenia un duro o tenia pocs diners per fer-ho tot. Vam muntar una societat on ells posaven els diners i jo el coneixement. Em vaig rehipotecar, però ja coneixia gent que creia en el meu projecte. El primer any va costar molt. Però vaig fer 40.000 ampolles i les vaig vendre totes i l’any següent en vaig fer 70.000 i també vaig fer net. El problema va arribar el tercer any que vaig fer 100.000 ampolles, però ja havia esgotat els meus contactes. I em vaig haver d’espavilar més.

 

Tenia clar quins vins volia fer?

 

Claríssim. Volia fer vins amables. Que agradessin a un gran públic. Van ser 10 anys molt macos. No em penedeixo gens ni una mica.

 

I va tornar a casa…

 

L’any 2014, el meu germà em va dir que estava cansat del celler i si volia quedar-me’l. I ho vaig fer. Eren èpoques de canvi. Tomàs Cusiné semblava que era rendible, però no del tot i ens vam plantejar què fer: si reduir o fer-nos més grans. I vam decidir créixer. Vaig tornar a fitxar a Cepero, però amb la condició que ell seria soci d’un nou projecte a la Conca de Barberà. I així va néixer Cara Nord, a partir d’unes 55 ha de vinya.

 

Però tot i la dimensió de la seva empresa, Cara Nord va començar una mica en precari

 

Una mica sí. Vam començar a elaborar al monestir de Poblet i els vins van ser un èxit. Era un estil totalment diferent. Bones varietats, bon raïms i molta personalitat. El que tenen aquests vins en boca no ho tenen els del Castell ni els de Cérvoles, ni els de Tomàs Cusiné.

 

Així doncs a cada un dels cellers fan vins per un públic determinat?

 

Més o menys. A Castell del Remei venem història. Fem més volum. I produïm un vi que sigui agradable i entenible. Està molt implantat i l’estil és més clàssic i és de consum democràtic a tope. A Tomàs Cusiné fem vins amables, però experimentem molt. Treballem amb 17 varietats diferents i amb microvinificacions perquè volia saber com es comportaven cada una d’elles. I oferim un vi, Auzells amb un cupatge de 10 varietats en un sol vi. Cérvoles és més terrer, són vins més especials totalment ecològics. Treballem molt per diferenciar la manera de fer i els protocols de cada un dels cellers i dels vins. Però tots tenen en comú les persones i vulguis que no això li dona un aire, una filosofia d’elaboració i de treball.

 

Les coses li van bé…

 

Ara amb tot això el que el de fer és treballar. Fer petits canvis a tot arreu i molta feina. Ara estem vivint un bon moment, estic molt content i a sobre funciona! He d’estar content. I tinc moltes inquietuds encara. Com per exemple reviscolar l’aspecte més turístic de Castell del Remei. Som una empresa jove encara. Però tinc una gran responsabilitat. Ho sé. Som el 20% de la DO Costers del Segre. Tenim l’obligació de fer-ho bé. Per la denominació i pel país també.

 

Tomàs Cusiné | Jordi Play

 

 

Què li interessa del món del vi, què el mou?

 

Sóc conscient que com a elaborador evoluciono en funció de les meves inquietuds però també del mercat, de la demanda, dels importadors….Però hi ha un tema en el món del vi que m’interessa molt que és la transmissió de coneixements entre enòlegs. I l’enòleg que no està disposat a explicar-te el que fa és que té algun problema. Aquesta cosa de “ningú pot fer el vi que faig jo” em grinyola una mica perquè no hi ha cap sistema infal·lible. Has d’anar provant.

 

 

I què vol provar ara?

 

El vi és un constant desafiament. Cada tast, és un examen i em remou la consciència. No hi ha res que sigui exacte i hi ha molt d’intuïció, de passió i de desig. Molt de lluita per la qualitat. La recerca del grial no s’acaba mai (riu). No he fet el meu millor vi encara…Hi ha molt per davant.




Comentaris

envia el comentari