[RELATS] Els finalistes del 1er Concurs de Relats Eròtics

Reproduïm alguns fragments dels finalistes que s'han donat a conèixer aquest dilluns

Aquest són alguns fragments dels relats dels 15 finalistes que han participat al Concurs de Realts Eròtics que organitza la Fundació Futura Local amb el patrocini de la Denominació d'Origen Penedès, que aquest dilluns s'han donat a conèixer. 

 

 “Ella amb sensualitat i suficiència es desbotona el vestit i allibera les forces de la natura, en un acte reflex arranca dos pàmpols ben grans i es cobreix els pits coqueta, ell s’ennuega amb la seva pròpia saliva, no és capaç d’actuar, tot i que, l’entrecuix batega furiós. L’Anna li agafa la ma suau i el guia, per acaronar-li els pits amb el pàmpol, l’Oriol es relaxa i entra en el joc, els mugrons tendres i durs sembla que vulguin obrir-se com ampolles de cava.”

De les quatre extasions: la primavera. Àngel Vendrell. Segur de Calafell.

 

“Vaig pensar en el raïm: devia d’estar madur... Vaig pensar en la polpa: devia d’estar tèbia... Vaig sentir-me humitejar en fantasiar un samsó conquerint el meu ull de llebre i el cupatge em va fer remoure neguitosa sobre el seient. El sentia dins, amb el seu sexe envestint-me al ritme del balanceig dels malucs, els llavis lliscant-me pel cos i el pit enganxat a la meva esquena nua i suada.”

La fel·lació d’un gra de raïm. Carme Barba. Sitges.

 

“-Només un xarrup, Mar. Et vull veure nua. T’he somniat tantes nits sortint de l’aigua, a la platja, amb el cos regalimant i els llavis plens de salabror. Et llepava la pell, i els llavis, i bevíem. La malvasia forma part del somni, com ara. D’una dolçor fresca, agredolça, com el codony o els préssecs de vinya.”

Plaers vegetals. Núria Camps. Sitges.

 

“No hi havia mascle, en aquella ni en cap altra contrada, que sota els efectes de l’elixir Xarel·10, pogués evitar sentir-se atret i desitjar ser succionat per l’Orgasme de Rotterdam. L’infern ja no feia olor de sofre. Es barrejava amb l’olor de plantes silvestres, esclat de marinada nocturna, segó embullat de fines herbes, sutge premsat de dolces i amargues notes de raïm del Penedès. Si el paradís existia havia de ser aquell... L’Èter, l’hauria escollit per les sensacions indescriptibles de l’aroma dels seus perfums, pel reguitzell brodat en botes de fusta aixoplugades en soterranis tel·lúrics, romeguera pels mugrons de solatge perpetuats en l’esperança de l’eunuc. Clapada fèrtil d’una nit d’estiu, fruit que arrauleix l’eixam de carn fremint, o pel mateix enfellonit balm del sexe entre vinyes. Qui sap el perquè... “

L’Orgasme de Rotterdam. Montse Rubinat. La Fuliola (Lleida)

 

“Una gota li cau al front, una altra a sobre d’un pit i una més dessota el melic. Són gotes grans que han perlat  l’herba. S’eixuga la del front. Sent com baixa un petit reguerol melic avall. Té fred, la pell se li esborrona. Però segueix quieta, molt quieta mentre la gota va relliscant fins a perdre’s entre el borrissol del pubis. Igual com les llàgrimes del xarel·lo lliscaven lentament cap al fons mentre ell giravoltava la copa.”

Inspiració. Anna Castany. Lleida.

 

“L’home es va llançar a la piscina amb la destresa d’un nedador professional, sense por de la fredor que segur que feia i va començar a fer llargs a crol. L’estil perfecte; les mans tallaven la superfície sense quasi bé esquitxar; les cames musculoses, ben estirades, batien seguint harmonioses la cadència que marcaven els braços. L’aigua acariciava el cos voluptuosament. Igual que el Vermell acariciava la meva gola. Els meus ulls seguien, hipnotitzats, les anades i vingudes d’aquell dofí d’aigua dolça. La mà acompanyava la copa a la boca seguint el ritme. En el meu pensament cavalcava al damunt d’ell, refregant-nos l’un amb l’altre, compartint la suavitat amorosa del desplaçament pel líquid que ens llepava, frec a frec.

Hem de parlar. Carme Ripoll. Barcelona.

 

“Els anys havien dotat a la Lisa d’una maduresa i graduació perfecta, arribada la majoria d’edat. Una pell suau i càlida, ressaltava uns colors a la cara afruitats que la feien molt dolça. Un gra de raïm fresc estret del millor gotim, irresistible al paladar de molts nois, es mantenia en reserva a l’espera de ser degustada en el seu moment òptim. Una criança perfecta quan sovint la comparava el Ramon, el seu pare, amb el vi d’aquelles terres, tan bo. Ell sempre deia que La Lisa era el millor fruit de la seva vida, una vida arrelada i ben emparrada, a les terres majestuoses del Penedès.”

Gotim verd. Neus Gil. Vallbona de Balaguer (Lleida)

 

“Oh, yes! Oh, yes! Ara sí que ho fas de categoria... Has complert molt bé, xicon, Very very good... Now xin xin with cava! Quiet, que ja el busque jo... I am looking glasses... I not do no want normal glasses... Xin xin... Awats you... With my handbag... Veus, rei meu, una ha d’estar preparada per a tot... Ara aniré a my room, I come back soon whit cava. I, mentrestant, et posaré un poquet de relaxant muscular i un poquet més de pastilletes de dormir i t’ho mesclaré per a que no em dónes feina, no siga cosa que en vulgues més o, pitjor encara, que et penses que ara ja t’he d’estimar com si ens coneguérem de tota la vida...”

Fruita blanca fresca. Josep Lluís Roig. Oliva (País Valèncià)

 

“La filla dels masovers era salvatge i rebel com la branca del cep que mai creix recta però que sempre busca la força del sol; esplèndida i radiant com els primers rajos a l’alba. Tornava a casa, quan tot just aquesta començava a despertar-se, amb els ulls cristal·lins encara de la rosada. Per la porta del darrere, xop d’entusiasme i exhaust per l’explosió d’amor d’unes hores abans, entrava el seu propi fill, l’hereu. Les vinyes s’havien convertit en el seu refugi d’amor cada nit, i sense entendre ben bé com, el raïm s’havia anat impregnant d’aquella passió d’una forma inexplicable.”

Essència cent per cent. Anna Moore. Arenys de Munt.

 

"Quan la foscor s'apodera de l'horitzó entrem al celler incrustat a la roca, és un viatge a l'interior de la terra penedesenca, per on en lloc de sang, circula most o la pedra originària es barreja amb les parets robustes del ciment. L’olor intensa i afrodisíaca a fermentació s’enforteix a mesura que baixem, i barrejada amb les copes que ja hem begut fa més necessaris els frecs involuntaris amb Ella, jocs que van mutant d’innocents a pecaminosos que no esquiva, mentre escoltem el relat dels diversos camins que segueixen el raïm, el most, i el vi fins a entrar a la seva destinació final, una ampolla plena de sentiment.”

Ella. Francesc Gassó. Lleida.

 

“M’atreia com aquella dona collia cada un dels gotims de raïm amb moviments precisos d’una delicadesa extrema. Vinclava el seu cos festejant els ceps fèrtils. A cada gest deixava al descobert les natges que, generoses sobresortien dels texans, emmarcades per les tires d’un tanga blanc. M’hi vaig acostar, notava que ella no em defugia pas la mirada, ans el contrari, acostà el seu dit índex als meus llavis i no em deixà badar paraula. M’agafà de la mà i entre rengleres de vinyes em conduí fins la barraca de pedra seca.”

El sopar. Núria Ricoma. Tarragona.

 

“Me li vaig llençar a sobre i d’una empenta el vaig fer jeure al catre, ell em va arrencar la brusa i mentre em buscava els mugrons amb els llavis, vaig treure-li els pantalons, i allà amagat hi tenia el cep noble, mirant cap el cel como l’arbre de Josuè, que vaig acaronar-li com si la vinya fos meva. Vam brindar amb un 109 de Loxarel, 2004, que el pare guardava com un tresor. De fons sonava el primer moviment de Also sprach Zaratustra.” 

El festí de Melody Parker. Oriol Guilera. Barcelona.

 

“Quan tornava a casa, les hores de descans es transformaven en nits enfebrades, la xafogor i el record de la seva veu i el seu cos m'impedien dormir, i quan ho aconseguia, somiava amb fileres de ceps i pàmpols i com havia de caminar per sobre d'una catifa de raïms aixafats, tota nua entre les vinyes, enfonsant-me en el raïm calent sota el sol, envoltada de sucre i d'alcohol, tota jo llefiscosa i bruta. Aleshores, jo el veia, m'estava esperant al final de la filera i quan ell m'havia d'agafar la mà, em despertava tot d'un cop i tornava a caure en un insomni amarat de suor.”

Deu dies de verema. Lídia Gázquez. Sitges.

 

“El meu cor bombava amb tal força que semblava que m’anava a travessar el pit. Suàvem. Enganxats per la pell, els nostres cossos s’unien per després lliscar suaument. Al contacte, els nostres suors es barrejaven i jo sentia bullir la meva sang. En el seu interior, el meu sexe era com un tendre panet que ella sabia enfornar com ningú.

-Cuina’m…a foc molt lent !- li vaig xiuxiuejar a cau d’orella.”

Cuina’m!, a foc molt lent. Gonzalo Javier Gozalvo. Zaragoza.

 

Es deia Diana i era una temporera romanesa. El seu físic reunia la barreja de races i caràcters que ha imprès el temps en l’antiga terra dels Dacis, detalls que combinats feien d’ella una adona alhora senzilla i exòtica. Tenia una pell blanca, lletosa, que deixava entreveure tot un sistema sanguini per in es bombejava la seva sang. La seva cabellera era fosca i rinxolada, uns llavis molsuts i apetitosos i uns ulls blaus. Devia tenir entre 25 i 30 anys, a la flor de la vida. Era un vi de criança, que havia conservat totes les característiques de la joventut, a les quals unia l’esplendor d’una incipient maduresa, amb un cos que s’endevinava fort i vital. Però el que va cridar-me més poderosament l’atenció era la manera com tractava el raïm: agafava els gatims amb una agilitat sorprenent, però a cada carroll que prenia, oferia una carícia als grans; els tractava amb reverència, gairebé amb amor, cosa poc habitual en els temporers.

Diana. Oscar Sole. La Selva del Camp.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 




Comentaris

envia el comentari