Xavier Trias, exalcalde de Barcelona: "Si ara comencés a fer política, no sé si m'hi dedicaria"

L'exalcalde de Barcelona ha visitat Rubí per presentar el seu llibre 'Tot el que no es volia dir'
Xavier Trias i Victor Puig durant la presentació del llibre
Xavier Trias i Victor Puig durant la presentació del llibre | Cedit

'Tot el que no es volia dir' és el llibre de Xavier Trias, exalcalde de Barcelona, on explica tot el que s'ha amagat o tergiversat dels últims 40 anys de política catalana i espanyola. Trias ha aprofitat la seva visita a la seu del PDeCAT de Rubí per parlar de la situació política actual des de les seves vivències personals.

 

  

Ha dit que el veritable títol del llibre hauria de ser "Tot el que jo no voldria dir". Per què no ho volia dir?


  

  

Perquè em semblava que unes memòries, en molts casos, i això passa amb molta gent, acabes dient intimitats i coses que no es tenen de dir. Algunes memòries acaben explicant coses que els polítics no hem d'explicar. Jo puc explicar moltes anècdotes amb el president, coses gracioses, però jo crec que quan tu has estat amb una persona no les has d'explicar.

  

  

I per què ara sí?

  

  

Em perseguien perquè l'escrivís i sempre deia que no. Em vaig convèncer un dia que vaig fer una angina de pit i em van haver d'ingressar a la Vall d'Hebron i quan estava ingressat em vaig convèncer que hauria d'explicar el que he viscut. Quan vaig sortir de l'Hospital vaig trucar a l'editorial i els hi vaig dir que unes memòries no faria però que sí que explicaria quines eren les vivències que havia tingut aquests anys.


 

 

I què hi explica?

Explico d'una manera fàcil què m'ha passat a la vida, perquè he entrat en política. Amb aquest llibre pretenc que la gent entengui què passa a Catalunya. La situació ha canviat molt però la veritat és que mai no ha funcionat l'encaix de Catalunya dins d'Espanya.

 

  

Com exalcalde de Barcelona, què en pensa de la candidatura de Manuel Valls?

  

  

Ho trobo sorprenent. Em costa d'entendre. Em sembla d'un gran oportunisme i em sembla que és una persona que no coneix Barcelona i que l'única idea que té és que es pot presentar amb Ciutadans per anar contra l'independentisme. Jo crec que el que hem de fer a les eleccions municipals és intentar serenar-nos tots una miqueta. Seria molt trist que l'alcalde de Barcelona votés no a la independència.


  

  

És més difícil fer política ara o fa 40 anys?

  

  

Ara

  

  

Per què?

 

Ara no sé si comencés si em dedicaria a la política. A mi m'ha anat bé però jo crec que s'ha generat un mal ambient. La gent va més a la destrucció de l'adversari que a la construcció del país. Ara el que hi ha és una voluntat destructora. Jo crec que es juga una mica que per guanyar si pots destruir a l'adversari, millor. La política que a mi m'agradava no era aquesta. És clar que hi havia gent al PSC que era destructiva, també hi havia gent a Convergència que podia ser destructiva però jo crec que durant molts anys hi ha hagut molta gent que feia política constructiva. Estem construint un país, tenim idees diferents però hem de ser capaços de posar-nos d'acord. Quan vam crear el Servei Català de la Salut teníem majoria absoluta i vam fer un acord amb la gent d'Iniciativa perquè no podíem fer una llei com aquesta tan important només Convergència i Unió. Jo crec que això ara s'ha perdut. Tant de bo torni.


  

  

Com interpreta l'acostament dels presos polítics?

  

  

El nostre problema no és l'acostament, simplement que no han estat jutjats i estiguin en una situació tan anòmala com una presó preventiva. Em sembla un absolut abús i una situació totalment injusta perquè jo crec que és impresentable. Ara, un cop dit això, si els apropen, millor. No per ells, perquè per ells estar tancats en una presó o en una altra, pot ser una presó més còmode o menys còmode, però és molt important per les famílies que els apropin perquè haver d'anar fins allà baix és tota una aventura.

  

  

El llibre parla del passat, del que ha viscut, però ara cap a on va Catalunya?

  

  

Ara anem a un reconeixement de Catalunya com una nació plena i que no sigui depenent. Perquè el problema de Catalunya no és l'independentisme, és la gran dependència que tenim que és humiliant.


 

S'hi arribarà?

  

  

És pel que lluitem i pel que treballem. Nosaltres només ens posem un límit i és que això ho hem de fer sense violència i dialogant. Diuen, no ho aconseguireu, bé, ja veurem. Si fem les coses ben fetes, al final jo crec que el que ha produït tot aquest procés és que tothom se n'adona que això no pot continuar igual.

  

  

I amb Pedro Sánchez com a president del Govern serà més fàcil?

  

  

Ara hem de veure si Pedro Sánchez és capaç de fer una oferta engrescadora com que Catalunya és una nació, de reconeixement de competències absolutes de llengua, cultura, un sistema de finançament solidari, semblant al concert basc, i que digués que qui mana a Catalunya és el President de la Generalitat i no hi ha delegats, una administració única de la Generalitat. És per dir-li que si ho fa, que ho sotmeti a votacions. I és probable que guanyi, perquè l'estructura demogràfica de Catalunya és l'estructura demogràfica d'un país que el 1915 era de dos milions i mig d'habitants, als 80 eren 6 milions, tots vinguts de tota Espanya, i ara hem passat a 7 milions i mig en 20 anys. Aquest augment és de gent que ha vingut nova de diversos llocs el món. La veritat és que té una demografia bastant favorable. Quina és la sorpresa que té Madrid? Que no està segur que sigui favorable perquè la gent que ve de nou a Catalunya, hi ha molts que es tornen nacionalistes. Senyal que alguna cosa no fa bé.


 




Comentaris

envia el comentari