Un dia que durarà anys

Despertar el dia 2 d’octubre era despertar-se el dia després d’haver vençut el setge de la por. Redescobrir els carrers de la nostre ciutat, creuar mirades còmplices i abraçades amb desconeguts íntims. Rememorar la teranyina de complicitats que vam teixir com a poble i com a comunitat.

 

Aquesta ciutat va despertar articulant un crit de dignitat al voltant de la resistència. Resistència i determinació per protegir la meva veu, la seva, la nostra…Ferms en la convicció d’una causa noble. Envaïts per la certesa absoluta que l’única opció era la resistència, pacífica però activa. Els nostres carrers van veure molt coratge. CAP, Casal d’avis i els nostres instituts van aixoplugar voluntat i respecte. Voluntat de ser i respecte pel que érem.

 

De cada persona, de cada mur infranquejable, brollà un fil, un fil que ens lligava, un fil que ens conduïa no tan sols a la veïna del costat, sinó mes enllà, més lluny. Conduïa a aquell avi que sense l’artifici del lletraferit ens va fer sentir el lligam amb una terra, una llengua i un poble. Un fil que ens transportava a les lluites compartides, a la solidaritat en la derrota a la construcció d’alternatives. Un fil que, en forma de llàgrima esquiva, va caure al dipositar un vot, o a l’entrar una urna, al caure la nit o a la sortida de l’alba. Aquest fou el fil que va embolcallar treball i esforç que només podem entendre des de la generositat i la col·lectivitat.

 

Milers de petites gotes, en forma de petites accions van confluir diumenge en un oceà de solidaritat. Milers de pedres que formaven un mur infranquejable per a aquells que van ser enviats a manllevar-nos els somnis. Aquells que van regar amb la seva por la lluita determinada, una lluita que portàvem en motxilles petites i que diumenge vam aprendre a compartir, a ajudar-nos. Aquells que volien callar-nos ens van fer escoltar-nos, compartir matisos, discutir i també riure. Ens van tirar pedres i amb elles vam fer un castell.

 

Però diumenge no vam guanyar, vam resistir. Vam tancar un capítol i ens vam demostrar que juntes i autoorganitzades podem. Ens vam demostrar que no calen ni místics, ni grans capitans. No calen frases solemnes. Cal confiança valor i generositat. El dia 1 d’octubre vam demostrar qui eren els imprescindibles, els de sempre, aquelles persones que donen sentit: homes i dones normals. Estudiants, oficinistes, pintors, mestres o mecànics.

 

Orgullós de Rubí, orgullós de Catalunya, orgullós de ser la primera estrofa d’aquesta gran revolució, d’aquest nou món que portem als cors i que diumenge ens vam regalar. Orgullós dels veïns i veïnes amb les quals vam poder gaudir i compartir un somni, una construcció col·lectiva. Però també agraït a totes aquelles persones que sense creure en el que fèiem, sense promulgar amb la votació van decidir optar pel respecte. Gràcies a totes aquelles que legítimament no interpel·lades diumenge no vau optar per la bel·ligerància.  Aquesta és una lluita en positiu, diumenge no vam alçar la veu contra res ni contra ningú, tan sols contra les nostres pors. En aquest somni que estem construint no hi sobra ningú.

 

Som un poble que està perdent la por, l’estem regalant a aquells que maltracten i esclafen a falta d’arguments. Aquells que, dia a dia, acció rere acció, perden la legitimitat. Nosaltres tenim les nostres raons i les seguirem defensant, als carrers, a les places, als instituts. I ho farem parlant i escoltant, perquè estem segurs que, més equivocats o menys, la nostra és una posició legítima i no ens cal imposar-la.




Comentaris

envia el comentari