Més bèstia que bella (Beauty and the Beast)

 

D'una petita caseta rural apareix una maca noia. Camina descrivint el seu poble amb una bonica melodia i de sobte… Bonjour! El plànol de 37 segons es talla per donar pas a un muntatge ràpid de diversos veïns desitjant un bon dia. Després d'haver vist aquest plànol tan llarg i tranquil seguint a la noia, passar a un muntatge ràpid amb diversos plans fa destacar molt més l'explosió musical. Decisions com aquesta només feien que sumar, i molt, a l'excel·lent banda sonora de la pel·lícula de 1991. Fa 26 anys d'allò i s'acaba d'estrenar la mateixa pel·lícula, però des del moment que Bella surt de casa fins al primer “bonjour” es veuen sis plans. Sis plans per a les primeres dues frases de cançó, i és més, sis plans que acceleren el muntatge i resten la poca sorpresa que havia de per si en veure als veïns.

 

Però comencem pel principi. L'efecte nostàlgia està atacant Hollywood per tots els seus fronts, i Disney no té cap problema amb això. Fa temps van decidir revisar tots els seus clàssics d'animació i transportar-los a pel·lícules d'imatge real (amb molt CGI). Hem vist tornar a Alicia, La Ventafocs i El llibre de la selva entre d’altres, i s'esperen remakes de Mulan, Dumbo, El rei lleó i Pinotxo, entre d’altres.

 

És alguna d'aquestes pel·lícules necessàries? No. I és que els clàssics Disney són, lamentablement, les úniques pel·lícules que semblen perdurar a través del temps per a l'espectador mitjà. Els que van ser nens a la seva època ja les coneixen… però els nens d'ara també. Per tant, totes aquestes pel·lícules no té major raó de ser que la d'engrandir el compte bancari de molts executius.

 

Això no treu, d'altra banda, que puguin ser millors o pitjors. Jon Favreau va fer una interessant adaptació de ‘El llibre de la selva (2016)’ intentant allunyar-se una mica del clàssic i explicar la història com una gran aventura. Per a ‘La Bella i la bèstia’, Bill Condon decideix fer exactament el contrari, i intenta acostar-se desesperadament al clàssic, segurament per por (o imposició) a alterar massa una pel·lícula que ja era perfecta.

 

Tot el que té de bo aquesta nova versió és el que ja coneixíem. La banda sonora d'Alan Menken segueix sent esplèndida, el romanç segueix sent bell i els personatges tenen un encant únic. Però no està rodada de la mateixa manera. Bill Condon, director de les dos últimes pel·lícules de Crepusculo, sembla rodar amb el pilot automàtic posat. La càmera capta els personatges quan els seus diàlegs ho dicten, i decideix no fer més que plànols breus que dificulten l'arribada de l'emoció. Aquest problema es veu reflectit en tota la pel·lícula, però es marca més en alguns números musicals com el mític ball amb el vestit groc, rodat amb una desena de plans.

 


I com tota la pel·lícula esta rodada de la mateixa manera, de vegades dóna la casualitat que era l'adequada. Tant alguna escena concreta (excel·lent el moment del sopar) com el clímax final se senten tan trepidants com haurien de, amb aquesta velocitat i virtuosisme amb el qual inexplicablement intenta dotar les dues hores de pel·lícula.

 

 

Dins de la preocupant falta d'inspiració que ho cobreix tot, els nous afegits no acaben d'encaixar i es converteixen en les pitjors escenes de la pel·lícula. Hi ha cançons noves i belles que lamentablement no aporten gens. Hi ha personatges que han canviat lleugerament per bé, sense anar més lluny la princesa no és aquesta feminista que ens han intentat vendre, però si que té més iniciativa que en la pel·lícula original. I també s'ha dotat de sexualitat a LeFou, alguna cosa que ha estat lamentablement polèmic i que, per no variar, tampoc té rellevància (perquè en el plànol en el qual queda clar la seva sexualitat només dura dos segons, com tots).

 

On si encerta ‘La Bella i la Bèstia’ és en el seu repartiment. Emma Watson de petita volia ser Bella, però sempre ho ha estat. El personatge és seu. Aconsegueix captivar amb mig somriure, emocionar amb un lleuger moviment i enamorar-nos abans fins i tot que a la bèstia.

 

També destaca la magnífica interpretació de Luke Evans, que dota a Gastón de tot l'egocentrisme que li defineix, i es converteix ràpidament en el antagonista perfecte.

 

‘La Bella i la Bèstia’ és divertida i enlluernadora en tots els apartats tècnics, però la seva falta d'imaginació i la pèssima direcció treballen en contra d'un score i una història que sempre han estat magnífics. I per què hem de conformar-nos amb el mateix però pitjor? I més important. De debò volem veure el rei lleó en imatge real? Que seran lleons CGI, això és gairebé animació!

 

L'única cosa que veig positiu en tot això, és que ara que tenim dues pel·lícules, ja tenim la Bella i la Bèstia. I a aquest acudit dolent, convida Disney.


Títol original: Beauty and the Beast

USA, 2017.

Direcció: Bill Condon

Guió: Stephen Chbosky, Evan Spiliotopoulos

Interpretació: Emma Watson, Dan Stevens, Luke Evans, Josh Gad, Emma Thompson, Ewan McGregor, Ian McKellen…

Durada: 123 minuts

Estrelles: ** (2)

 

Ignasi Muñoz, crític de cinema del TOT Rubí

Instagram

Facebook



Comentaris

envia el comentari