El running, del plaer a l’addicció

El 3% dels practicants regulars d’esport cauen en l’addició patològica
El 3% dels practicants regulars d’esport cauen en l’addició patològica | Joaquim Gracia

 

Cal menjar, cal moure’s, cal reproduir-se…són coses que han calgut al llarg de milions d’anys per arribar fins aquí, conductes per les que és necessària una motivació. Una conducta tendeix a repetir-se més a més reforç (recompensa) provoqui. La base biològica d’aquesta recompensa està al nostre cervell i ve provocada per l’augment de la secreció de dos neurotransmissors (els missatgers químics entre neurones) la dopamina i la serotonina. A més tenim les endorfines, uns opiacis que produeix el nostre cos que funcionen augmentant el llindar del dolor, endarrerint així per exemple l’aparició del cansament i la fatiga.

 

El cervell és flexible, s’adapta i canvia en funció de l’experiència. L’exercici físic canvia la fisiologia del cervell, ens acostumem a aquesta secreció regular de neurotransmissors i quan no es dona es posen en marxa mecanismes d’abstinència. Parlem d’una dependència física que també té un efecte dosi. La part del nostre cervell més important per la memòria, l’hipocamp, associà el record de l’activitat que fem amb el plaer rebut. A més, la pràctica esportiva té un gran reconeixement social i qui la pràctica rep també aquest reforç extern que implica els mateixos mecanismes de recompensa cerebral.

 

Per sort, la major part de les persones que poden arribar a sentir aquesta mena de síndrome d’abstinència quan deixen de fer esport uns dies retroben l’equilibri amb altres fonts de plaer de la vida quotidiana o reprenent la pràctica de l’esport en el moment que els hi sigui possible. Però hi ha una part de la població, al voltant del 3% dels practicants regulars d’esport, que cauen en l’addició patològica. Un fenomen que funciona amb bases biològiques similars al conegut fa temps als gimnasos, la vigorèxia.

 

La patologia per addicció a l’esport arriba amb uns símptomes molt clars: l’activitat es torna diària i prioritària, apareix un sentiment de culpa i frustració quan no es pot fer, l’alimentació es canvia incorporant suplements amb un component obsessiu pels aliments saludables, els interessos i les amistats giren al voltant de la pràctica esportiva i s’abandonen altres activitat lúdiques. Fins i tot pot arribar a que les relacions familiars o la feina siguin secundàries a poder fer la dosi d’esport diària.

 

Val la pena fer esport, deixem clar que a la gran majoria dels casos la pràctica esportiva té molts més beneficis que inconvenients però estem atents a les persones que fan de l’esport el centre de la seva vida, que corren per fugir i, fins i tot, cauen en trastorns alimentaris greus.




Comentaris

envia el comentari