Albert Sans, excoreògraf de l'Esbart: "El que empeny el món és el jovent, no la gent gran"

L'exdirector de l'Esbart de Rubí va coreografiar l'òpera Marina que es va estrenar al Liceu fa 50 anys
L'Albert Sans a la biblioteca de casa seva
Albert Sans a la biblioteca de casa seva | Núria Escudé

Albert Sans, exdirector de l'Esbart, va coreografiar l'Òpera Marina quan es va estrenar al Liceu fa 50 anys. Durant la Festa Major d'enguany, l'Esbart Dansaire de Rubí ha volgut retre un homenatge a aquella actuació amb '12 cançons de joventut'.

 

Quan decideixen estrenar l'òpera 'Marina' al Liceu li encarreguen a l'Esbart Dansaire de Rubí

Sí, evidentment, com que jo era el director em van dir per muntar-la perquè aquesta música s'havia quedat allà però ningú la va muntar. Llavor van pensar que aquesta música era per ballar i llavor m’ho van dir a l’Esbart i a mi i, és clar, jo encantat de la vida de fer coses.


I com és que a l’Esbart de Rubí?

Quan es va estrenar, l’Esbart que tenia més solera i més important era l’Esbart Verdaguer però el director que era el Salvador Melo era una persona molt difícil de tractar tenia un caràcter molt dur. El president del Liceu, el senyor Pàmies, li va encarregar de fer un ballet per una òpera de la vida de la Joana d’Arc, i no es van entendre i es va comportar no massa bé i llavors a l’hora de fer això que es necessitava un Esbart van dir bé, si no és el Verdaguer, doncs el de Rubí que ja començava a tenir més fama.


Quin record  guarda d’aquell dia de l’estrena al Liceu?

Ara et diria molts nervis però no, em va guanyar la il·lusió, i més perquè era una cosa molt difícil de pensar que un dia ballaríem al Liceu. Els nervis normals d’una estrella que tothom té perquè per més que facis de ball en una estrena tothom té nervis però jo estava molt content i com que el resultat va ser brillant encara més content.

Què va ser més difícil que fos el Liceu o que fos l'estrena de l’òpera Marina?

Per mi el més important va ser el Liceu. Pel que fa a l’Esbart i a les actuacions populars ballar al Liceu era una cosa impensable. I, és clar, que em donessin aquesta oportunitat i, sobretot, que confiessin en mi també va ser molta il·lusió perquè ells no sabien el que faria.


Històricament, de l’Esbart sempre s’ha dit que quan no es deixava parlar en català almenys es ballava en català.

Sí, a causa de la guerra i postguerra hi va haver intel·lectuals importants que van dir aquesta frase, si no ens deixen parlar català, ballarem en català. I va ser quan el senyor Pàmies i l’Aureli Campmany, tota una sèrie de persones que eren folkloristes, van començar a anar pels pobles a veure si els ensenyaven danses que havien ballat i d’aquesta manera es va començar a animar el 'cotarro' de ballar i així va anar pujant de popularitat. Llavors, hi va haver gent important a Barcelona com en Jaume Piques i molta gent que es van reunir per muntar l’Esbart Verdaguer.

Encara se’n recorda de ballar?

De cap sí, de cames no.

Com va viure l'espectacle de Festa Major del Castell?


Jo com a espectador sóc molt dolent perquè jo he sigut director de l’Esbart des del 55 al 90. Són 35 anys i coreografies ja no sé les que he fet perquè són una barbaritat, i em costa no ser director. Perquè jo quan veig ballar sempre busco el que podria ser millor, per no dir allò que no funciona. I això no ho puc evitar. Llavors no és que no hi estigui bé, hi gaudeixo però no deixo de pensar i ara això, i ara l’altre això. Ja ho porto a la sang jo.

Li ha quedat per fer alguna cosa en l'àmbit artístic?

No, ja no. Tinc 86 anys, jo penso que ja és hora de plegar.

Però el cap encara li funciona perquè és capaç de fer crítiques constructives...

Sí però s’ha de tenir en compte que el fet de ballar, no pots ballar tota la vida. És un esforç  i a més és importar saber plegar. És important quan ja no toca, no toca. Poses a un escenari nois i noies de vint anys i poses a un de 45 o 50 i no és el mateix.


Li venen a demanar consell encara?

Sí, encara em pregunten persones què faries aquí o allà, jo faria això però cadascú que faci el que li sembli. I després les èpoques com que canvien tant d’una a l’altra el jovent evidentment és molt diferent també, el comportament és molt diferent i jo com a director no canvio. I llavors també es produeix un xoc. Això és el que em va fer dir és hora de què pleguis perquè això ja no ho domines com ho dominaves. I, és clar, ni jo puc canviar ni menys canviarà el jovent amb una manera de ser. Llavors s’ha de tenir cap i dir fins aquí hem arribat i hi ha gent que puja que està molt bé. Jo penso que el que empeny el món és el jovent, no la gent gran, ja hem fet el que hem pogut. S’ha de reconèixer i ja està.


Vostè aporta experiència que també és molt important

Sí però, i què? Jo penso que a mi ara em toca estar content d'allò que he fet i ja està i ara tinc una altra vida més tranquil·la i evidentment el cos és molt savi, el cos ja t’ho diu si ho pots fer o no. Arriba un moment que dius aquest salt ja no em surt, i com que amb els anys anem agafant mals, ara aquest braç, ara aquest genoll, ara aquí, ara allà doncs el cos ja t’ho diu, això no ho pots fer. Com deien aquí a casa abans que et treguin, plega.




Comentaris

envia el comentari