El trencadís a Cerdanyola i llurs artesans (I)

 

Amb aquest títol presentaré un seguit d’escrits sobre tres persones i una entitat del nostre poble que, al llarg dels anys, de manera autodidacta i sense haver tingut entre elles cap relació, han fet treballs amb materials de rajola de Castelló, gres o d’altres materials que ja aniré mencionant.

 

Primer, parlaré d’en Pere Pla, que feia el seus treballs amb gres. Abans, cal tenir en compte que durant la història, l’art del trencadís agafa diferents formes i empra materials diversos que, malgrat la diferència d’expressions artístiques i materials emprats, ha arribat als nostres dies.

 

En Pere Pla (Mollet, 1926 – Cerdanyola, 2003) va conèixer la seva muller, Elena Custó, de Cerdanyola, i van viure a la casa on ja vivia ella al nº 12 del carrer Ample del nostre poble. Després de treballar en l’ofici de paleta i en la fàbrica Uralita, va constituir una empresa de la construcció amb Sebastià Capella, on també treballava el famós ninotaire Josep Coll, que vivia al Carrer Sant Casimir. També va treballar a l’empresa constructora de Bartomeu Garriga, on va perdre la vista d’un ull a causa d’un accident. L’any 1968 es va jubilar i, com no tenia gaire coses a fer, va començar a tallar gres. Va demanar permís a la fàbrica Sugrañes per arreplegar trossos defectuosos d’aquest material de tots els colors i, amb la imaginació i l’experiència del seu ofici, va començar a fer petites obres d’art que emmarcava per a poder penjar-les a les parets. El material emprat per en Pere, així com la textura de les seves obres i els seus acabats, representen més fidelment el procediment i l’acabat de les antigues cultures. A més, val a dir que el gres de Sugrañes, amb què en Pere feia les seves obres, és la ceràmica més dura que es coneix al món de la construcció, ja que té un gruix d’entre 8 i 10 mil·límetres i està cuita a una temperatura d’entre 1100 i 1200°C.

 

Il·lustració Foto: Sandra Martínez - Estudiant de l'Escola d'Art i Disseny de Sant Cugat