Catalunya Soviet

El passat octubre va ser el centenari de la Revolució Russa,1917/2017. Potser aquest fet ara no us diu res però és més important del que penseu. La revolta soviet és un dels fets més transcendents del segle XX, marcant la història fins als nostres dies. Cada un de nosaltres ha crescut en un entorn de pensament i creences que han estat creades per totes les generacions anteriors.

 

És difícil fer una analogia de la revolta bolxevic amb el que està passant ara a Catalunya, però el que em queda clar és que estem vivint un temps de sublevació i rebel·lia cap al poder fàctic del govern d'Espanya. A la Rússia del zar Nicolás II, de la dinastia reial dels Romanov, foren els obrers i pagesos qui se sublevaren contra el poder de l'imperi, aquella revolució, amb Lenin al capdavant, va crear el nou model social del comunisme.

 

Els fonaments d'aquell jove comunisme eren nobles i idíl·lics, d'igualtat i contra el classisme, però després se'ls hi anà de les mans i el Partit Comunista es degradà en un règim dictatorial i ara l'antiga Unió Sovietica, com la Xina, és una mescla estranya de consumisme i comunisme sense ser capitalista. Diguem que la llavor de la Revolució Russa fou una llibertat que després es convertí en l'enemic de l'occident capitalista. És la tràgica paradoxa de com una acció social es trona, amb el pas del temps, contra el mateix poble. A Catalunya aquella revolució es va rebre amb entusiasme menys per la burgesia qui després va haver d'amagar-se darrere Franco. Macià i Companys admiraven com els seus camarades russos canviaven les coses.

 

L'any 1019 a conseqüència de la gran vaga engegada a La Canadiense es va forjar la CNT. A part d'algunes zones d'Itàlia, Catalunya, concretament, Barcelona, fou el bressol de l'anarco sindicalisme, qui va tindre un paper important en la societat, era un moviment de llibertat, humanista i d'igualtat on les persones eren les úniques responsables del seu destí, però allò era massa bonic, a l'hora que perillós per al poder, i el somni dels pobles units en germanor entre les persones, sense governs, amb un ideal socialista llibertari, es va acabar amb els trets dels pistolers de la lluita armada i les bombes dels Nacionals. Amb la Guerra Civil l'anarquisme fou perseguit i quasi aniquilat, fent que encara, avui dia, sigui un moviment tristament incomprès i estigmatitzat. Durant la guerra civil es fundà el PSUC i Stalin fou l'únic que va ajudar la República. La cultura i l'ideal soviet estava de moda a la Catalunya dels anys 20 i 30.

 

Després de la guerra Espanya va quedar aïllada 40 anys en la dictadura franquista, amb uns efectes que encara sofrim avui en dia, el Tribunal Constitucional i el PP són un clar exemple. El món patí la segona gran guerra i quedaren definits els dos grans blocs enfornats en la guerra freda. El Maig del 68 i la Primavera de Praga foren uns fets molt important conseqüència d'aquella revolució del 17, però llavors no fou el moviment obrer sinó el cultural i estudiantil. Així doncs podem dir que els dirigents sobiranistes de més edat de la CUP, ERC i el PDeCAT són fills del maig del 68, que els més joves ho són de la caiguda del mur de Berlín i que tots els joves universitaris, units pel Sindicat Universitari i arrelats amb l'ANC i l'Òmnium, són part del nucli dur, mòbil i articulat, dels moviments i manifestacions de l'actual procés català, ja que ells són "millenials", nascuts al segle XXI amb l´internet, i porten al seu ADN l'independentisme de sèrie, són els néts del maig del 68 però amb una única idea al cap: una Catalunya independent sí o sí. Un altre tipus de revolució. Ara sí que encaixa tot, no?

 

Recordar la Revolució Russa és recordar que les injustícies del ritme frenètic del capitalisme que està matant el nostre planeta, on la majoria és esclava d'uns pocs, l'hem de combatre junts tenint clar que un món més equilibrat i humà és possible. Ja sé que sona a utopia però si aquells obrers i pagesos van entrar al Palau d'Hivern del Zar (rei) i van canviar les coses també ho podem fer nosaltres aprenent dels errors del passat. Jo, com a republicà que sóc, sempre he apostat pel pla d'una República Federal a Espanya, com l'actual Alemanya i els seus "landers" (regions) o el model dels Estats Units, un país fet de 53 estats federats. A mi Espanya no m'ha fet res, com va dir Gerard Piqué, Espanya és un país de puta mare. Són la seva classe política i el seu govern els que atempten contra mi, són ells qui fan posar a la resta en contra nostra, no es diu la veritat, ens manipulen per tal que no ens entenem. Cada cop estan despertant o crest a més independentistes i a més unionistes, a mi, no m'agraden els ismes de cap tipus, però la majoria, cega i ofegada en el seu bàndol, no veuen el camí més fàcil, el camí del mig o tercera via. Un camí que és tan fàcil que costa de veure. L'ego és el principal.



Enemic de les persones, ens fa veure les coses des de l'interès la necessitat, això no és bo. El conflicte entre Espanya i Catalunya és un problema clar d'egos i si les dues parts no deixen l'ego en un racó no s'arreglarà res mai. A mi, m'és igual com es digui el lloc on visc amb tal que sigui una república plurinacional i oberta, tolerant amb totes les identitats, laica, amb el poder constitucional i legislatiu totalment autònom del govern presidencial, on la base fonamental sigui el ben estar de tots els seus ciutadans, tota el resta de debats són tonteries que només ens fan retrocedir. Perquè no seguir el vell somni de la Federació Ibèrica de Francesc Macià, suggerit per Pasqual Maragall a qui ningú va fer cas? Si voleu aprendre més sobre la cultura i la Revolució Russa, a Cerdanyola i durant tot aquest mes, s'hi fan exposicions arreu del poble com al MAC, a la Biblioteca o a l'Ateneu. Info a: [email protected]




Comentaris

envia el comentari